sábado, 27 de marzo de 2010

300.- El somni d'en Dídac

.
Té nou anys i milers de somnis per a estrenar. Parlant amb ell me n’adono de la importància de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes. Hi ha idees que té molt clares quan explica què vol ser quan sigui gran: no vol ser bomber, ni policia, ni astronauta. Considera que hi ha massa perills en aquestes feines i en prefereix d’altres. Una d’elles és conductor d’autobús. Ja me l’imagino: vestit amb l’uniforme de la companyia, assegut al darrere del volant, amb un somriure d’orella a orella. En Dídac obriria la porta i saludaria als passatgers que pugessin a cada parada amb un “Bon dia!” i una mirada amable que convidaria a deixar fora les preocupacions que sovint tenim al cap per tal de gaudir del trajecte del bus, tot lluent, tot vermell.

La seva manera de conduir relaxada, tranquil·la, ajudaria a les persones a observar el naixement de noves fulles als plataners de la ciutat, l’arribada d’alguns ocells, o la màgia de la pluja. Potser ens portaria a la vora del mar, l’autobús aniria ple de famílies alegres, carregades amb para-sols, tovalloles, i altres andròmines; o ens acostaria al centre de la ciutat, tot ple de turistes i de càmeres fotogràfiques. Segurament, si li preguntaven, explicaria mil i una coses sobre els edificis més emblemàtics i potser fins i tot podria recomanar algun lloc poc conegut per anar-hi a fer un mos. Però... si el deixessin escollir, en Dídac conduiria el seu autobús fins arribar al zoo que tant estima, i quan acabés el seu torn, l’aparcaria allà al costat i se n’aniria a fer un tomb. Li agraden tant els animals i la ciutat que sovint somnia poder portar totes aquelles bestioles a passejar pels carrers. Imagino un autobús ple de gom a gom amb els habitants del zoològic: un lleó mandrós, unes lleones vigilants, l’elefant africà i l’asiàtic compartint trajecte, els hipopòtams nans, micos i mones de totes les mides, alguna tortuga gegant i alguna mediterrània, un parell de zebres, l’estruç, els camells i dromedaris que sempre em recorden la nit de Reis, i la girafa traient el cap per la finestra...
Són bonics, els somnis d’un nen de nou anys!
.
autora: Miri4, del blog "+3" - (conte amb 365 paraules justes)
.

15 comentarios:

McAbeu dijo...

És clar que són bonics els somnis d'un nen de 9 anys però aquest conte no es queda gens enrere que també és molt maco. :-)

Pilar dijo...

Els somnis d'un nen sempre són bonics. També són les imatges amb què ens recreem en escoltar-los.
Entranyable conte, Miri.

xaruga dijo...

En la nostra mà està en fomentar-los somnis dolços que els enlairen la fantasia i la creativitat. Això és molt bonic a la edat de la infantesa. Més tard, s'ha de vigilar que els somnis siguin, en gran manera, realitzables i que no els deslliguei de la terra.

Mònica Pagès dijo...

Felicitats Miri per aquest conte! No he pogut evitar identificar el nen amb el meu fill que té deu anys i aficions molt assemblades. Gràcies!

Elvira FR dijo...

un somni de conte! un conte de somni!

Miri4 dijo...

M'alegro que us agradi!.Gràcies pels vostres comentaris!!!

montse dijo...

Felicitats, els somnis ens ajuden a fer que la vida sigui més bella.

senga dijo...

...el nen ens aproxima a la innocència, la nostra innocència que a vegades massa amagada, ens quedem lluny de somnis i amors...gràcies per apropar-nos a ella.

P-CFACSBC2V dijo...

Molt bon conte! Un conductor d'autobús adult no crec que ho vegi igual :-D

Per cert, 300 contes ja!

bajoqueta dijo...

Este conte el vaig posar expressament per al número 300, per fer una celebració del que és un conte ple d'il·lusions i somnis.

Espero que finalment arribem al final i tots estes històries puguen despertar l'imaginació de tothom.

Gràcies Miri!

pc. molt observador ;)

Dissortat dijo...

Que continue amb eixes il·lussions ara que pot fer-ho. Espere que si ho acosgueix no siga com els conductors habituals, que sembla que no tinguen bon humor mai.
Salut

Marta dijo...

Un conte perfecte per celebrar el número 300! Felicitats Miri!

La Meva Perdició dijo...

Seria bonic que per un dia els animal del zoo de la mà d'en Dídac, passegessin mirant la fauna de la ciutat. Segur que s'en feien un tip de riure dels exemplars que trobarien. O potser s'esgarrifarien i voldrien tornar a les seves gàbies. ^_^

kweilan dijo...

Un conte bonic!

Miri4 dijo...

Gràcies de nou als comentaris que heu afegit després del meu.
De vegades passejant pel zoo em pregunto què deuen pensar els animals de la gent que els va a veure...potser sí que com diu "La meva perdició" es fan un tip de riure...o s'esgarrifen...
^-^.