295.- Un conte de pescadors

.
És un matí amb boira i el carrer és com un teatre sense públic, fred i en silenci.

Els pescadors es desperten d'hora, quan la lluna és a mig fer i el sol encara dorm. Les barques esperen inquietes els seus hostes, dansant amb les ombres platejades amb la música de les onades.

Tot segueix el seu ritual i en Calixt sap que avui serà un altre dia dur. Té quinze anys, però ja sap el que és treballar de valent. Surt a navegar amb el seu pare, que és qui li ha ensenyat el bon art de pescar.

Tot pujant a la Llevantina, la vella barca, mira al darrera i fixa la mirada a la finestra de la casa de la Mariona. Ella és la seva joia. Junts passegen a la vora de la mar quan aquesta està en calma i la feina és feta.

Mira el cel damunt seu i hi veu la claror dels seus ulls. El tacte de la pell amb l'aigua li recorda la frescor dels seus llavis i el vent li canta cançons amb la veu de la seva estimada.

Mira l'horitzó i pensa en el perill de naufragar i tem per la seva vida, per la dels seus, pels seus somnis, per les besades que es perdria i per l'amor que no gaudiria. Però té l'ànima forta i lluitarà fins que tot s'hagi acomplert. Amb el regust de la mar a la boca torna a casa.La barca plena i el cor a vessar d'enyorança.

Lluny, al port, veu un punt vermell i sap que és el color del vestit de la Mariona. Recorda quan la va veure el primer cop que el portava i va fer-li el primer petó. A l’arribar s'abracen com si les hores d'espera fossin anys de soledat. Agafats de la mà enfilen les escales del carrer i desapareixen en el temps màgic de la joventut.

Ara que moltes primaveres han passat, en Calixt i la Mariona baixen per el carrer que duu a la sorra de la seva estimada platja i sense dir-se res, amarats de records, pugen a la barca, i una suau brisa els duu on l'amor és etern.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.