viernes, 26 de marzo de 2010

299.- L'espera

.
Quan va fer set anys, la mare li va comprar una capsa de sis colors Alpino. Ell, voler, el que volia era un estoig de fusta, amb dos pisos, l’un per a desar la goma, la maquineta, un llapis sense punta, un bolígraf vermell i un altre de blau; l’altre farcit amb dotze colors, tots sense punta i de la mateixa mida. Però reconeixia que, encara era massa petit per a aquests luxes.

Tanmateix, el pare, assabentat d’això, havia promès regalar-li’n un pel dia del seu sant; ara, només si feia bondat.

En Ramon s’estava mirant els aparadors de totes les botigues, per tal de triar l’ estoig. N’hi havia tants i tan bonics! No es podia decidir de sobte, s’ho anava rumiant molt a poc a poc, a la sortida de l’escola, mentre anava mossegant pa amb xocolata.

A la cantonada del carrer Ametllers amb el carrer de la fleca de la senyora Quima, va veure el més bonic estoig de fusta de tota sa vida: la tapa duia el dibuix d’un “cow-boy” passejant pels àrids deserts de l’oest americà; una muntanya es retallava al fons, a la dreta i un sol lluent era a punt d’amagar-se darrera seu. A l’esquerra, un cactus amb tres branques punxegudes sostenia un cartell on es podia llegir: “cap a l’escola, 1 milla”. Per dintre, cada pis constava de diversos compartiments. Amb l’estoig entrava un regle –d’aquells quadrats, del grossor d’un llapis-, color verd, amb els centímetres assenyalats en color blanc, un tub de pegamento Imedio, unes tisores -també de color verd- i una goma per a esborrar bolígraf. Era com fet a mida. Vaja, que li feia el pes, com deia l’avi.

Parlaria amb el papà i potser pel sant tot allò esdevindria seu.

Comptà els dies que mancaven perquè hi arribés, tot marcant amb puntets de llapis al calendari del menjador: quinze, més tot el mes d’agost. En feien quaranta-sis. Quants dies d’espera!

Tanmateix, s’acabà el mes de juliol, arribà l’agost i, el 31, en Ramon trobà un paquet blau, rectangular i molt dur amb un llacet taronja i una nota del pare, que es llevava d’hora per agafar l’autobús de l’empresa: T’ho has guanyat, nano!
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

17 comentarios:

garbi24 dijo...

I tota la vida serà així grans esforços per aconseguir somnis que moltes vegades ni amb dedicació aconseguim complir.

P-CFACSBC2V dijo...

Molt ben relatada, aquesta il·lusió d'infant! M'ha fet riure el "pegamento Imedio" :-)

Dissortat dijo...

Quins records!!! És la descripció perfecta de l'estoig que qualsevol crio desitjava en aquell temps.
El Ramon va ser bon xiquet, però no tots ho erem, i a més a més, jo pintava de pena xDDD De tota manera no em mancaven estoigs.
Molt bo el conte.

Elvira FR dijo...

Una espera justificada! molt bon conte ple d'il.lusions infantils

Joaquim Valls dijo...

Una preciosa història que ens permet viatjar a aquells temps en els quals els nens encara sentien il·lusió per rebre com a regal, coses com aquestes (aquest estoig, descrit amb tants detalls, em fa l'efecte que ha existit de veritat).

Enhorabona. I gràcies.

La Meva Perdició dijo...

Quins records, els Alpino, la plastilina, els Carioca, les gomes Milan, buf, felicitats pel conte!

Pilar dijo...

M'has fet recordar i enyorar.
Maco i entranyable, el teu conte.

Pep dijo...

La descripció del estoig i tot el relat m'ha fet recordar el temps d'escola.
Felicitats per la manera que l'has escrit.

McAbeu dijo...

Està molt ben escrit i és ben veritat que, com diu la PILAR, fa recordar i enyorar. :-)

senga dijo...

...aquest conte explicaria molt bé a molts pares i mestres la base de l'educació...ara les criatures sobrats de tot no saben que és el desig i sense desig no hi ha Vida...i ho constato cada dia a l'escola on treballo...

kweilan dijo...

Què bonic! A mi també m'has fet recordar el que m'agradaven els tints i les caixetes amb tots els colors.

montse dijo...

Se'ns fa llarga l'espera i hem de aprendre a gaudir-ne mentre esperem. felicitats pel conte.

martapagu dijo...

CXom diu Senga ara els nens amb tantes coses que tenen no valoren res i abans en canvi et passaves mesos esperant que arribés l´aniversari, el sant o els Reis per estrenar qualsevol cosa encara que nomès fos un estoig que necessitaves per a l´escola.
Molt bon conte trist i alegre alhora.

bajoqueta dijo...

Què bé que al final ho va aconseguir :)

Gràcies pel conte i els records dels petits regals :)

Marta dijo...

Jo anava boja per un estoig així! Era com desitjar un ordinador ara!

Anónimo dijo...

Gràcies pels vostres comentaris. Ara que tot és tant fàcil, costa de creure que algú demani tan poc i tingui paciència per a esperar-lo.

Luguca.

Filadora dijo...

Molt bo el conte, per mi, el millor de tot: l'actuació del pare. Ser conscient del desig del nen i valorar-l'hi l'esforç que fa amb l'espera; i premiar-lo amb el regal abans d'hora. Jo ja temia el pitjor: que el dia del sant l'estoig ja hagués volat!
Felicitats!