martes, 23 de marzo de 2010

296.- El fill del sabater


El seu pare sempre feia la cantarella aquella de "el fill del sabater és el que va més mal calçat". Al Cesc li emprenyava la reiteració en la dita perquè li semblava que, a més d’haver-la escoltat cinc centes mil vegades, era una mena de sornegueria que li feia nosa.

Els companys de classe anaven amb unes bambes xul·lísimes, i ell s’havia de conformar amb uns parells de mostra que havien quedat a les prestatgeries del magatzem. I a sobre, el pare, pretenia que les aprofités i se’n mostrés content.

- Pare, vull comprar-me unes bambes…
- Però què dius… si tens els peus calçats i abrigats… quina necessitat tens de gastar-te els diners? No deies que també et calien uns pantalons?
- Però és que… pare… les bambes del magatzem…
- Qualsevol diria que jugues a futbol amb espardenyes!!! Jo si que m’havia arribat a entrebancar amb les betes... i se m’havia esberlat l’ungla del dit gros.
- Però… pare…
- Res… no sé quina necessitat tens...
Quan anava al camp de l’Europa a jugar, hi havia mirades de reüll, somriures còmplices d’alguns sobrats en l’economia familiar, ja jas , je jes i ji jis que anaven a parar damunt dels seus peus.

Sort que era bo jugant a futbol i això li atorgava un cert prestigi que passava damunt de les seves mancances estilístiques.

Quan va haver estalviat prou, es va comprar unes adides blau marí amb les franges blanques.

En Cesc se’n recordarà per sempre més d’aquell dia; de l’emoció, del sentir-se com es va sentir, de l’arribada al camp, de les mirades dels companys, de lo boniques que les va trobar la Marta, de lo còmodes que eren, dels gols que va marcar, de l’emprenyada que va agafar quan es va estripar pel cantó esquerra ben al costat de la puntera, de com treia els cordons i els posava en remull per emblanquinar-los, de la pudor dels peus que li suaven, dels somriure de complicitat de la mare quan va arribar a casa, de els uis i ais dels germans…

Fa poc les va llençar.

Avui que s’ha posat les espardenyes… li ha reviscolat el record. I ha dibuixat un somriure.
.
autora: fanal blau, del blog A la llum d'un fanalet (conte amb 365 paraules justes)
.

15 comentarios:

bajoqueta dijo...

Encara que els objectes són només això, de vegades poden ser molt més, veritat?

Gràcies pel conte Fanal blau :)

Carme dijo...

Fanalet, ens expliques un conte, que d'una manera o altra tots podem sentir ben endins... qui no ha donat un valor especial a un objecte, més enllà del que estrictament té?

I un final preciós... tendre.

Dissortat dijo...

La pressió dels altres és determinant en coses aparentment sense importància. És el que té aquesta societat de consum en la que vivim.

McAbeu dijo...

Un conte molt maco, realment el valor d'un objecte és el que li donem més que el que té.

Pilar dijo...

Acostumem a valorar el que no tenim, fins al punt que arriba a posseir-nos.
Un bon conte, per a una profunda reflexió, Fanal blau.

Elvira FR dijo...

Un conte molt maco! molt tendre! Preciós conte fanal blau!

garbi24 dijo...

De vegades les coses ens entren per els ulls i no sabem realment el que tenim

Pep dijo...

Els bons records els hauriem de poder tenir en un calaix, i quan ens fessin falta, poder anar-los a buscar.
Molt bon conte.

senga dijo...

...coses cotidianes convertides en conte prenen el valor real...deu ser això quan es diu que les petites coses ens omplen de Vida...gràcies.

kweilan dijo...

Anava llegint i anava pensant qui havia poguts ser l'autor o autora d'un conte tan bonic...I quan he vist qui era, he pensant és clar!!

XeXu dijo...

Un conte ben maco. De vegades ens queixem del que tenim, però en realitat arribem a estimar-ho molt.

La Meva Perdició dijo...

En aquest cas, les bambes arriben a ser un objecte carregat de màgia, que reforça les habilitats del protagonista. Potser tans sols pel fet de ser tant desitjades. És curiós quines coses empenten la nostra voluntat o esperit. Felicitats pel relat! ^_^

joaquim Valls dijo...

Està molt ben relatada, aquesta tensió, vestida de vergonya, que de vegades es produeix en un nen quan es va fent gran, pel fet de sentir-se diferent als altres, més que sigui en detalls insignificants que ell no considera com a tals. Molt bona història, enhorabona!

Marta dijo...

Una història ben bonica i ben relatada. M'ha fet pensar en un amic meu que de petit a casa seva no tenien diners per compar-li sabates noves. Aquí no és el cas, però m'ho ha fet pensar.

montse dijo...

En castella hi ha la dita "en casa del herrero cuchillo de palo". Moltes vegades ens sols passa que les coses més properes no les sabem valorar.
Molt bon conte.