301.- Una iaia kittyfàgica

.

- I ara per què plores, Maria? Que no vols anar a veure els iaios?

- No papa. “Aia” no.

- Però filla, si la iaia t’estima tant i vol que vagis a berenar amb ella.

El Josep ja no sabia com consolar la petita Maria. Mai no li havia fet això. Ara tot de sobte la nena no volia anar a casa dels iaios! La del dimarts era l’única tarda que ell tenia classe i ja havia acordat a l’inici del curs que els seus pares es farien càrrec de la nena.

- Au vinga, puja al cotxet.

- Noooo, papa, “aia” nooo. “Aia” nyam “kitti”. Uaaaaa.

- Però què dius? Que la iaia fa nyam-nyam a la Kitty? Que es menja a La Hello Kitty?

- “Zi” papa. Uaaaa.

- Som-hi reina, prou de rebequeries. No sé d’on l’has tret aquesta història, si la Hello Kitty és aquí. Emporta’t un altre ninot avui per a jugar amb la iaia Carme i el iaio Pepe.

La Maria es mira el seu pare amb ullets plorosos, però entre sanglots deixa que la lligui a la cadireta de passeig i es posen en camí.

En quinze minuts es presenten a casa dels iaios. El iaio Pepe ja els espera al caminal.

- Vinga Josep, no cal que entris fins a casa, que no facis tard. Ja agafo jo a la nena. Avui berenarem coquetes de la creu amb un got de llet, eh bonica?

Mentre el Josep va cap al centre de formació per a adults, on dóna la classe, pensa què deu ser tot aquest embolic? Per què la pobra Maria diu que la iaia que es menja la Hello Kitty? No se’ls haurà acudit contar històries massa cruels a la nena? Ja els ho preguntarà.

- Vols una altra coqueta com el iaio Pepe, reina?
- “Zi, aia”.- Au quedeu-vos aquí berenant que jo vaig a la cuina. De cop m’ha entrat un mal de cap horrorós. Deu ser cosa del temps perquè últimament en tinc sovint. A veure si prenent-me un Gelocatil em passa una mica.

I amb ulls astorats la Maria es mira la iaia Carme i esclafeix a plorar desconsoladament.

.

autora: Sílvia Panisello, del blog Temps de paraules (conte amb 365 paraules justes).

.