Quan se’n va adonar, havia consumit gran part de l’oxigen nedant maquinalment. Amb lentitud, canvià de sentit i començà a reconstruir el camí a la inversa, però el “Cau Negre” estava format per dotzenes de passadissos, i l’aigua era molt tèrbola. A més, no recordava cap detall que li permetés situar-se en la direcció correcta.
Tot i així, continuà bussejant calmosament, amb resignació.
Sempre havia dut, en les seves excursions submarines, una corda de seguretat, però aquella nit l'havia deixada al cotxe. Estava cansat de viure, i havia decidit avançar a l’atzar a cada bifurcació, per intentar sortir a mitja ampolla. Un repte tant impossible que supeditava la seva existència a que l'atzar li demostrés que valia la pena continuar.
Va estar pensant, mentre esgotava l’oxigen, en el seu funeral, imaginant els seus amics incrèduls, desfets. Es formà un bassal de llàgrimes al fons de les ulleres, on xipollaven els seus records.
De sobte, després d’un revolt tancat, distingí el forat d’entrada, i el sorprengué l'alegria de trobar-lo. Ràpidament, acaparant litres d’aigua, s’hi va dirigir rascant amb les parets. En arribar-hi, però, i encara que sempre l’havia travessat sense esforç, hi topà amb l’espatlla.
Li calgueren uns segons per a acceptar-ho: aquella no era la sortida, i no tenia temps de trobar l’autèntica, ni tant sols d'intentar-ho, submergit en sentiments d’impotència que, incapaços de tornar-li la vida, l’incitaven a continuar-la.
Tot i així, continuà bussejant calmosament, amb resignació.
Sempre havia dut, en les seves excursions submarines, una corda de seguretat, però aquella nit l'havia deixada al cotxe. Estava cansat de viure, i havia decidit avançar a l’atzar a cada bifurcació, per intentar sortir a mitja ampolla. Un repte tant impossible que supeditava la seva existència a que l'atzar li demostrés que valia la pena continuar.
Va estar pensant, mentre esgotava l’oxigen, en el seu funeral, imaginant els seus amics incrèduls, desfets. Es formà un bassal de llàgrimes al fons de les ulleres, on xipollaven els seus records.
De sobte, després d’un revolt tancat, distingí el forat d’entrada, i el sorprengué l'alegria de trobar-lo. Ràpidament, acaparant litres d’aigua, s’hi va dirigir rascant amb les parets. En arribar-hi, però, i encara que sempre l’havia travessat sense esforç, hi topà amb l’espatlla.
Li calgueren uns segons per a acceptar-ho: aquella no era la sortida, i no tenia temps de trobar l’autèntica, ni tant sols d'intentar-ho, submergit en sentiments d’impotència que, incapaços de tornar-li la vida, l’incitaven a continuar-la.
Foto extreta d'aquí:
.
12 comentarios:
Què bo aquest relat! Fa pensar que hi ha coses amb les que no s'hi pot jugar pq poden tenir un preu molt car i no tenen marxa enrera. Hi ha coses que no podem deixar en mans de l'atzar, pq un cop perds el rumb no se sap com pot anar...
Molt interessant, molt ben lligat.
Uf! Interessant i angoixant a la vegada!
M'agradaria explicar una mica l'origen d'aquest relat: en aquella època s'havia suïcidat un dels meus millors amics, i el relat era un intent innocent d'escriure una història que fes canviar d'opinió a una persona amb ganes de suicidar-se. Estic segur que molta gent desesperada ha viscut una situació similar, i ha mort intentant desfer les conseqüències de la seva última decisió. Intentava expressar que, per molt malament que puguem estar, sempre tenim de donar una oportunitat a la vida. És un conte angoixant i cru precisament per a advertir de que, potser, valorarem el que tenim quan ja sigui massa tard.
Moltes gràcies pels comentaris.
Molt engoixant el desenllaç final
Veo muchos intentos de autolisis, cada vez más por desgracia, pero la mayoría no pasa de ser una manera de llamar la atención. A veces no les sale bien pero ya no hay vuelta atrás. Son suicidas por error.
Realment és angoixant i encara més quan sabem que està basat en una trista història real. Bonrelat!
Tant de bo que la persona que decideix treure's la vida, arribés a temps a auto ajudar-se.
Crees un ambient completament claustrofòbic.
...el conte em sembla molt ben escrit i l'experiència de una amiga i un amic que s'han suicidat han fet de mi una esgarrifança...vull dir-te, però que en aquests casos la seva necessitat de morir venis marcat per un cos que no responia...hi havia una disociació entre ment i cos i sentiments i el seu patiment era enormement gran...van fer tot el que van poder per viure i no podien...volien viure però res encaixava...també hi ha suïcidis amagats darrera mals...és tot tan misteriós i hi ha tan de desconegut que em quedo sense paraules...
Uf es pot sentir i viure el teu conte...quasi m'ofego també sota l'aigua....moltes vegades hi he pensat en el que se sent en els darrers minuts, segons quan ja no tens temps de recular....Un conte que és més que un conte!
Molt dur, però ben cert que de vegades no hi ha marxa enrera. Tan de bo molta gent que dóna el pas s'adonen que poden canviar la desició.
Gràcies pel conte Ferran.
Aquest és un tema difícil que als que ens ha tocat d'aprop ens dol, però precisament per això penso que cal parlar-ne. Per a mi, la vida és lo únic que tenim realment propi, i gaudim de la plena llibertat de gestionar-la nosaltres mateixos; és a dir, en el conte intento fer repensar a algú que es vulgui suicidar, perquè estigui realment segur del què vol fer, però l'eutanàsia i el suicidi són, per a mi, opcions que es tenen de respectar; tothom és lliure de decidir quan la seva vida té d'acabar, per comptes de patir fins a l'infinit. En el cas del suicidi però, penso que, ni que sigui a força d'anys, qualsevol situació que no sigui una malaltia irreversible es pot capgirar i que en la major part dels casos segurament valdria la pena l'esforç.
Si aquest conte li servís a una sola persona i la vida li anés millor, seria el més feliç del món. Moltes gràcies per tots els comentaris.
M'ha agradat el conte i molt més les fotos que he vist clicant a l'adreça de sota.
Luguca
Publicar un comentario