Mai no he pogut suportar les persones mentideres. Són perilloses i sovint fan mal, volent o sense voler, tan s’hi val, per què el resultat és el mateix. Probablement aquest sentiment l’he heretat del meu pare. Un home humil, honrat i treballador, a qui mai li vaig sentir dir una mentida ni faltar a la paraula donada. Us explicaré una anècdota, aparentment intranscendent, que il·lustra el que era el seu caràcter:
Quan jo era menut, teníem una carnisseria. Totes les setmanes venia a comprar un veí molt simpàtic, i que, com mon pare, era un gran afeccionat al futbol. Es posaven a parlar tots dos i mon pare es deixava anar contant les excel·lències del seu equip: el Barça. L’altre feia el mateix i les converses es perllongaven molta estona amb comentaris coincidents sobre l’equip. Un dia, com sempre, va vindre el veí i en voler buscar conversa, mon pare, se li girà d’esquena i sense dir-li paraula el deixà plantat. El veí es va quedar fet de pedra. Va fer la compra acostumada i se’n va anar. Ma mare, que va ser testimoni de l’aparent mala educació de mon pare, li va recriminar l’actitud. Tot seguit mon pare, li va dir:
-M’he assabentat que aquest paio és del Madrid.
Llavors, a mi també em va semblar que mon pare no havia actuat bé. Ara, però, ara sé que no el va deixar plantat perquè era del Madrid, sinó perquè l’havia enganyat. Li havia fet creure que era del Barça per tal que es confiés. Després, probablement se’n deuria riure de l’apassionament que hi posava quan parlava del seu equip. Així era mon pare. Probablement, jo he tret una mica el seu caràcter. Només el temps m’ha ensenyat a conèixer els qui et venen a sostraure’t els sentiments més íntims. De vegades també els he deixat plantats amb una frase “Adéu, és tard i vol ploure”.
Quan jo era menut, teníem una carnisseria. Totes les setmanes venia a comprar un veí molt simpàtic, i que, com mon pare, era un gran afeccionat al futbol. Es posaven a parlar tots dos i mon pare es deixava anar contant les excel·lències del seu equip: el Barça. L’altre feia el mateix i les converses es perllongaven molta estona amb comentaris coincidents sobre l’equip. Un dia, com sempre, va vindre el veí i en voler buscar conversa, mon pare, se li girà d’esquena i sense dir-li paraula el deixà plantat. El veí es va quedar fet de pedra. Va fer la compra acostumada i se’n va anar. Ma mare, que va ser testimoni de l’aparent mala educació de mon pare, li va recriminar l’actitud. Tot seguit mon pare, li va dir:
-M’he assabentat que aquest paio és del Madrid.
Llavors, a mi també em va semblar que mon pare no havia actuat bé. Ara, però, ara sé que no el va deixar plantat perquè era del Madrid, sinó perquè l’havia enganyat. Li havia fet creure que era del Barça per tal que es confiés. Després, probablement se’n deuria riure de l’apassionament que hi posava quan parlava del seu equip. Així era mon pare. Probablement, jo he tret una mica el seu caràcter. Només el temps m’ha ensenyat a conèixer els qui et venen a sostraure’t els sentiments més íntims. De vegades també els he deixat plantats amb una frase “Adéu, és tard i vol ploure”.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.
11 comentarios:
Estic completament d'acord amb l'actitud del teu pare. Podem parlar amb algú que no estigui d'acord amb nosaltres però no es pot parlar amb un mentider.
Una persona que menteix encara que sigui per quedar bé (o sobretot si menteix per quedar bé) no és de fiar i val més no tenir-hi tractes.
Cal ser coherent. La veritat, i tots tenim alguna experiència, sentir-se enganyat és terrible.
A tots ens han mentit, però de segur que tots hem dit algunes mentides per surtir del pas. Què hem digueu d'eixes bodes inaguantables a les que ens conviden? Jo, sempre dic que estic de guardia. No ho haveu fet mai?
Mentir es pot fer de vegades per amorosir una veritat ( hi ha casos i casos).. mentir per enganyar és estafar l'altre...trair-lo...bon conte!
Gràcies a tots pels vostres comentaris. Amb aquest conte dono per finalitzada la meua col·laboració a 365 contes. Espero que a "Bajoqueta" se li encengui la bombeta de la inspiració i continuèssim tots escrivint i comentant el que sigui.
Tot un caràcter el teu pare, i un soca majúscul el presumpte "culé".
Un conte molt il·lustratiu de la complexitat dels pensaments humans.
Un home de principis, tothom hauria de ser així
...bonic conte...ben lligat...
...m'agrada que expliquis que som nosaltres amb els nostres actes que fem jústicia...i no cal dir mentidesi sí que em sembla molt prudent i necessari dir només la part de veritat que l'altre pot o vol sentir...sempre ens perdem per xerrar massa...gràcies
Molt bo. Quan a una persona l'enganyen, ja no hi ha res a fer.
El pitjor del món: les mentides!
Josep, moltes gràcies pels teus contes amb el seu caràcter propi. Encantada d'haver-los pogut llegir. Ara a descansar i només a llegir i comentar :)
Segur que la gent s'animarà molt i no et tocarà treballar més ;)
Felicitats pel relat. No m'estranya que aquell home amagués que era del Madrid. Amb l'any que els hem passar, ja! ^_^
Publicar un comentario