Quan la Protectora del Mots i les Paraules, caigué presonera, el silenci es va estendre per mil mons i terres. La noticia, va volar sobre oceans i serralades, per deserts sense ombra, valls profundes, pobles perduts, i ciutats daurades. Allà on havia vida intel·ligent, es plorà per la Senyora del Vers i la Prosa, i es va maleir la foscor en que caurien els homes.
Els llibres, pous de coneixement, fins aquell moment reverenciats, van ser prohibits i cremats, i les biblioteques derruïdes. Les escoles, clausurades, van esdevenir fantasmagòrics vestigis d'un temps remot, oblidats per la memòria.
La civilització va esdevenir el caos, els llaços que havien agermanat els mons, es van trencar. La barbàrie, la mort i la ignorància, van sorgir dels seus caus i van campar alegres, fent estralls. La Superstició, durant segles desterrada, condemnada a vagar pel inferns més inhòspits, va tornar grimpant pels aires, sobre un carruatge tirat per ases, escopint com una fera rabiosa, remeis, promeses, pactes i falòrnies.
La Bella Senyora, rumiava, tancada en una humida masmorra, incapaç de trencar el sortilegi que envoltava les pedres de la torre.
Plena de melangia, va brollar del seu pit una trista música. Quatre notes, a l'atzar entonades, es van convertir en un trist poema sobre una dama rebutjada. Una llàgrima, li lliscà per les galtes, fins caure al terra, on va ressonar, fent trontollar la cel·la. Va quedar muda, a l'espera. Tot seguia en calma. Llavors, recordà un acudit i el xiuxiuejà per a ella. Va riure, i la rialla cantarella, es va alçar, provocant que caigués una paret de pedra. Astorada, va declamar en veu alta, l'escena d'una obra d'opereta. I mentre es movia seguint les interpretacions d'els actors imaginaris, queien els murs, i les seves paraules marxaven, amanyagades per corrents properes, traslladant el so, dels cims nevats, a ribes d'aigua verda.
Una dona, escoltà la dolça peça, i la cantà al primer home que va trobar. Aquest, va fer el mateix, i noves composicions va inventar. L'anomenaren bard. Desprès vingué un poeta, i un joglar. Van sorgir rondalles, contes i gestes, més tard, menuts i grans relats, escrits a mà.
.
autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició
autor del dibuix: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)
14 comentarios:
Sens dupte el poder de la ment en escriure o crear coses del no res.
Bona troballa
Mentre existeixin homes a la terra, la Protectora dels Mots i les Paraules hi regnarà.
M'ha agradat molt la idea que has desenvolupat al conte. Tant de bo que mai no ens deixin desemparats. Ja es van produir aquests segrestos anteriorment.
M'ha encantant aquest conte. El coneixement i les lletres com escenari perfecte per la crema de llibres.
I es que en aquests petits objectes, de tapes dures o aixerriades, és on la humanitat emmagatzema el seu poder!
Una cordial salutació i espero que t'interessin les meves recomanacions culturals!
L'imperdible de ℓ'Àηimα
>Jordi Cirach
Es pot empresonar, matar, però les idees, les paraules dites o escrites, la poesia; res d'això ho acabaran mai, perquè on hi hagi una persona justa i sensible hi haurà un divulgador en potència. Magnífic conte, Sergi.
Un conte molt maco sobre el poder de la transmissió oral ..el naixement de la poesia i la literatura....Que la dama dels mots no t'abandoni!
A mi també m'agrada molt el teu conte, ja que parteix de la pobra dama, sola i empresonada i amb el seu poder trenca murs i escampa la màgia dels mots i les paraules.
Com podríem viure senss?
Preciós, esperançador, tots portem la dmaa dins!
Apocalíptica descripció del triomf de la ignorància i la incultura, vençudes al final per la poderosa tornada de la paraula escrita o trasmitida verbalment...
Magnífic conte.
Gràcies a totes i a tos pels vostres comentaris. Aquest relat, és el darrer que escric per 365 Contes, i està dedicat a Bajoqueta, que ha fet possible aquesta estimulant experiència. Una abraçada. ^_^
Quin conte!
Superior!!!
El poder de la ment, el poder de les paraules. Que mai ningú s'hi hagi de tornar a trobat en aquesta situació.
Els pensaments, els bons pensaments, les bones idees, mai no moriran.
;)
Un gust, poder seguir tots els teus escrits!
Totes les paraules són importants a l’igual que les veus; per molt petites i insignificants que a primer cop d’ull ens semblin, sempre poden tenir el seu efecte.
No desapareixerà mai qualsevol expressió de l’ànima, ja sigui mitjançant la literatura, la música… Per molt més que ho intentin, el somiar és una necessitat humana.
Fantàstic relat Sergi!!!! …i no deixis mai de somiar ^_^
M'ha encantat!
Sergi que me poso vermelleta jajaja. Moltíssimes gràcies per tots els contes, i este en especial :)
Un conte molt bonic! Sempre es pot recomençar, la força és dins nostra.
Persistirem, si ens queda la paraula.
Aquest conte es genial, no té fronteres ni rival.
Publicar un comentario