domingo, 7 de marzo de 2010

280.- La convidada

.
Fullejava el llibre, amb tres lletres a la coberta: RTV. L’havia descobert triant i remenant llibres amuntegats en un tenderol de la fira. Per les seves mans havien passat títols ben suggeridors, com ara: El yoga en 10 lecciones, Todo sobre la sexualidad femenina, El triángulo de las Bermudas...

Quan arribà a les seves mans, l’obrí i donà un cop d’ull al pròleg: de F. Lázaro Carreter, m’agrada; patia una mena de xarampió festonejant pàgines amb pigues amarronades. Mentre no s’encomanés... La vida del Buscón, llamado don Pablos a la butxaca.

I ara, mentre s’anava coent el dinar, fullejava aquell llibre. A la primera plana un nom i una data: Maruja Fernández, 20-5-68; lletra punxeguda i prima, lleugerament inclinada. I molt acurada.

On era ella el 20 del 5 del 68? Si havia estat diumenge, de segur que fent un tomb per les firetes, que venien sempre per primavera; a les barraques del tir el germà gran guanyava nines ballarines que després l’hi regalava. I almenys, un viatge a les cadenes i un a les barques, queia de ben segur.

Passà pàgines, sentint el xiuxiueig del paper. Color groc i olor humit. De sobte, caigué una foto: amb rivets dentats; sèpia i negre. Una noia amb faldilla i jaqueta fosques i jersei blanc, repenjada sobre un arbre poncellat. Somriure i monyo d’una altra moda. La Maruja, el 20 del 5 del 68?

La trobada no li va agradar gaire. Les fotos antigues dels desconeguts semblen fotos de morts. Allà estava, somrient ja dues dècades.
El dinar feia estona que regalimava i cruixia sobre el foc, mentre ella fullejava el llibre.

De segur que la Maruja, a hores d’ara, feinejava, discutint ximpleries amb fills adolescents i apropant-se a un marit ensopit –aquell que féu la foto i potser regalà el llibre-, de panxa prominent. O potser, a l’estranger, donava classes de literatura espanyola del Segle d’Or i s’ho muntava amb els alumnes mentre compartia apartament amb un enfant térrible del maig francès. Quina convidada!

Una insistent olor de socarrimat la va tornar al present. Un cop dinat “allò”, rumiaria què fer d’aquella imatge inerta que s’havia ficat, pel més pur atzar, a la seva vida.
.
autora: Luguca
.

12 comentarios:

garbi24 dijo...

Coses de molt mal esbrinar.....bon conte, llàstima del dinar cremat

Pilar dijo...

Com m'agraden els contes que em deixen amb ganes de fer una investigació exhaustiva...Com aquest teu, Luguca.
Hi haurà una segona part?

McAbeu dijo...

Un conte molt maco i ben explicat. A mi també m'agrada remenar en les paradetes de llibres de vell i imaginar-me la "vida anterior" d'aquells volums. En aquesta ocasió en tenim una pista, així que m'afegeixo al que diu la PILAR: Hi haurà segona part?.

Dissortat dijo...

A mi també m'agrada imaginar com i què fa la gent que no conec però que per algun motiu es creua en la meua vida. Em sedueixs més la vida que podria portar amb l'enfant térrible aquell que ens dius.
Molt bon conte Luguca.

Elvira FR dijo...

Molt bon conte...el llegir i l'indagar sobre altres...misteris enlluernadors que et fan deixar cremar el menjar....

Marta dijo...

Sempre és misteriós trobar una foto antiga d'un desconegut. Bon conte!

- assumpta - dijo...

Bajoquetaaaaaaaaaaaaaaa!!!

Aprofito aquest espai per a dir-te:

MOLTES FELICITAAAAAAAAATS A TU I MOLTES FELICITAAAAAAAAATS AL 365 CONTES!!!

Per haver estat escollida millor iniciativa al Cats.

Un petonet, de tot cor.

Pep dijo...

Hi ha una segona part??
M'agraden les històries que parlen de vides, de com són viscudes, de com són explicades....i tu ho fas molt bé.

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat. Pel mateix preu la teva protagonista a aconseguit dues histories. La del llibre, i una nova de misteri amb moltes possibilitats. ^_^

bajoqueta dijo...

És curiós això de trobar vida en objectes que han passat per altres persones.

Moltes gràcies pel conte Luguca :)

bajoqueta dijo...

-assumpta- Moltíssimes gràcies! I felicitats a tu també!

Anónimo dijo...

Doncs no se m'havia acudit, de fer una segona part.
Gràcies a tots pels vostres comentaris.

Luguca