Tot i que no sóc gaire avesat en temes que ultrapassen la raó, aquella tarda vaig anar a veure a una vident perquè em predís el futur. La pitonissa, de rinxols despentinats i amb mocador lila al cap, em va comunicar consternada -després d'haver-ho provat per diferents mètodes- que no podia veure gaires coses del meu futur. “Deu ser que avui falla la connexió amb el més enllà”, em va dir seriosa. El que sí que em va poder assegurar -perquè ho havia llegit a la seva bola màgica-, va ser, que que jo moriria atropellat per un cotxe de color vermell a l'edat de vuitanta-tres anys.
.
Li vaig pagar un preu rebaixat per la consulta i vaig sortir al carrer decebut per la improductiva visita, però alhora content perquè em quedaven molts anys de vida per endavant. Sumit com estava en els meus pensaments, no vaig veure el vehicle vermell que se'm va emportar per endavant. Vaig morir als trenta-vuit anys sense saber que la vident era dislèctica.
Li vaig pagar un preu rebaixat per la consulta i vaig sortir al carrer decebut per la improductiva visita, però alhora content perquè em quedaven molts anys de vida per endavant. Sumit com estava en els meus pensaments, no vaig veure el vehicle vermell que se'm va emportar per endavant. Vaig morir als trenta-vuit anys sense saber que la vident era dislèctica.
.
autor: David Valle, participa a "Jo escric"
.
17 comentarios:
jajajaja a esta dona l'haurien de despatxar de la seua professió. Encara que ben mirat potser millor no saber quan morirem, no? Sorpresa :)
Doncs jo trobo que més que despatxar-la valdria la pena pagar-li una teràpia per curar-li la dislèxia perquè sembla que la bola de vidre funciona bastant bé.
Però en el que si que estic d'acord amb la BAJOQUETA és que val més no saber gaires coses del nostre futur i així viure més tranquils.
Un conte molt divertit i amb final inesperat, dels que m'agraden a mi. :-))
Quina mala sort, al menys va encertar el color del cotxe ¡¡¡
Bon relat.
Ja veia jo que no era gaire de fiar… :-D
Juas, juas, doncs vaja una vident perillosa!! Millor no escarbar en el nostre futur, vaja a ser que ho encerten.
Sort que almenys et va rebaixar el preu...bon conte
I què esperes a tornar-hi i reclamar-li els diners?
M'has fet riure, gràcies!
Molt bo!
El que més m'agrada és que, encara i ser mort, ens ho pot explicar. No parlar és com no existir.
Luguca.
Molt bo!
El que més m'agrada és que, tot i ser mort, ens ho pot explicar.
No parlar és com no existir.
Luguca.
Quin desastre de vident, quin perill!
Coincideixo plenament en que hi ha coses que és millor no saber-les. Tots sabem que morim a mesura que vivim, però saber quan, o qui, o de quina manera ha d'arribar el nostre epíleg, li fa perdre tota la gràcia a l'obra....
Carpe Diem!
El que vindrà ...millor no saber-ho.
M'ha agrada!
jajaja m0ha fet riure molt bona aquesta vident dislèctica!
Ostres, m'ha vingut al cap que podia ser això, però quan ho llegeixes impressiona. Quina mala bava. L'únic que sabia, i estava equivocat!
Bon relat, felicitats! Possiblement tampoc va ajudar el mòdem de la bola. Segur que tenia contractada una línia de tarifa plana amb el més enllà, d'aquelles que ofereixen més prestacions de les reals. ^_^
Bon relat amb bon gir final. Ràpid, ben narrat, amb ironia final. M'agrada.
Gràcies pels comentaris que heu fet sobre el meu relat. Jo, personalment, m'estimo més no saber res sobre el meu futur. El futur el creem nosaltres mateixos, i per tant és, del tot imprevisible...
David V.
Un bon relat!
Publicar un comentario