domingo, 14 de marzo de 2010

287.- Quan apareguis per la porta, no miraré

.
En travessar aquella porta sap que res ja no tornarà a ser com abans. L’espera palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que sembla haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarides que no lliguen gaire amb el paper de cel·lofana que embolcalla el ram). Adolorida per la llum intensa de l’exterior de l’edifici, li somriu lleument. Una frase parca de benvinguda trenca el silenci tens que es respira entre els dos. Però, malgrat l’aparent fredor, la veu càlida del seu marit l’allunya d’olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.

Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, comença a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Ha envellit força, com ella també ho ha fet. Se’l veu trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats setmanes enrere. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.

Després de deixar enrere la porta, ja tancada, obre les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Vola, d’una vegada per totes, s’enlaira, respira de nou i sap que ja mai més...

-Anem, Joana, la mare ens espera.

Aquesta frase esdevé llast en el seu momentani vol, aquestes paraules la desperten amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquest psiquiàtric, encara no ha trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.
.
autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...
.

8 comentarios:

Elvira FR dijo...

Quin esglai! molt bon conte....però fa venir esgarrifances...i no pas de fred....uf!

kweilan dijo...

Molt bona història però una història terrible.

P-CFACSBC2V dijo...

Uf! Ha de ser dur viure-ho! Bon relat.

Laura T. Marcel dijo...

El relat està bé, però la història és molt dura.

McAbeu dijo...

Estic d'acord amb els altres comentaristes: Molt ben escrit però molt dur!

bajoqueta dijo...

Jo també em sumo als comentaris de l'altra gent: molt dura la història, però molt ben escrita.
Moltes gràcies!

La Meva Perdició dijo...

El relat et va submergint poc a poc en el neguit, però el desenllaç final, inesperat i brutal, em deixa parat, i m'obliga a regellir-lo un altre cop. Molt bo, felicitats.

senga dijo...

...estic d'acord molt bo el relat i dura la història que una vegada més em fa plantejar en el sentit de les coses que fem i la responsabilitat que tenim d'allò que no fem...segur que es podia evitar si una mà generosa hagués estat en el lloc i en el moment que la Joana necessitava ajuda...