miércoles, 17 de marzo de 2010

290.- El cocodril

.
És vell. Se sent cansat. Observa la selva verda i fosca, el paisatge de sempre, un entramat de troncs i lianes que es caragolen fins a tocar l’aigua; uns xiscles eixordadors que et desperten cada matí a trenc d’alba.

Una llàgrima llisca dels seus enormes ulls. Es pregunta perquè no ha sortit mai d’allà, condemnat a nedar amb la fredor de l’aigua, en el fang lletós i profund.

Se sent sol, de fet, ho està. Recorda haver vist altres criatures que han passat com un sospir pel seu petit i estret món: ocells cantaires, serps lliscant, talps foradant el terra, insectes fugissers... És conscient d’haver conegut els humans: els reconeixia pels crits d’esglai que feien només de veure’l allà parat, amb el cap enlaire i la mirada fixa; ni gosaven acostar-se. Ara tant sols escolta el silenci.

Una au s’ha parat sobre el tronc sec i rebregat d’un arbre mort del davant. D’esma obre la boca i l’engoleix d’un cop; sent l’olor de sang i ensuma la mort de la bèstia que ha atrapat entre les dents. És el que s’espera d’ell: matar animals, empassar-se el seu cos entre el gust insípid de l’aigua contrastat amb una certa salabror del fang.

Ha enyorat altres maneres de fer: menjar sense devorar, viure sense ser un rèptil, poder plorar i somriure...

Un dia llunyà tingué un amic: un cadell humà, un nen ros i esprimatxat que tocà la seva pell rugosa amb la seva maneta i li digué quelcom diferent. Fou un instant. El nen marxà entre els crits estridents i esverats d’una dona que li arrabassà aquella curta carícia. No ha tornat.
Està cansat.
Poc a poc s’endinsa al mig del pantà i quan ja ho sap prou fons, deixa de moure les seves curtes potes, deixa el cos las, inert. Dóna una mirada al seu voltant, res no ha canviat: el sol entra atemorit entre les branques i l’espessor del verd. Recull la seva escalfor en un darrer desig de transformació que sap que mai serà. Tot traspua calma, tranquil·litat.
S’adona que està plorant. Va tancant els ulls.Al cap d’una estona, la selva sols conserva la punta d’una cua que ha deixat de ser.
.
autora: Núria Comas, del blog Cal Sac - (conte amb 365 paraules)
.

9 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

Vaja, quin cocodril més humà :-) Molt bo, el conte!

Dissortat dijo...

Tan monòtona la vida d'aquest cocodril humanitzat com la de tants homes i dones; i tan sol en la seua mort com tants home i dones... És mort natural per vellea o suicidi per cansament de la vida?

McAbeu dijo...

M'ha agradat, està molt ben escrit aquest instant final d'un cocodril amb sentiments. :-)

garbi24 dijo...

Decidir deixar de viure no es mai una bona noticia, ni que sigui d'un trist cocodril. La llàstima es que masses vegades es cert.

Elvira FR dijo...

Un cocodril que volia lluitar contra el destí de la seva existència de cocodril....molt bon conte que fa pensar!

Laura T. Marcel dijo...

Uau, hi ha tants vells cocodrils per tot arreu, d'aquests que gairebé farien el mateix servei en un racó del riu que dissecats en un museu... El pitjor de tot és que a mi a vegades em fan gastar moltes energies intentant treure'ls d'aquest estat de letargia. Bon conte.

senga dijo...

...molt bé això de 365 p. i que ni en sobri ni en falti!...i l'inten humà està ple de cocodril que fan com ell...res i esperar...i no fa pas tant que vaig saber que la nostra desgràcia com humans és precisament per això...esperar que els altres facin i sovint queixar-nos perquè no ens agrada...que ben explicat...

Pilar dijo...

Si aquesta vegada les llàgrimes llisquen a causa dels sentiments, dono per bona la transformació del cocodril.
Un conte molt màgic.

bajoqueta dijo...

M'encanta la vida "humana" que li has donat al cocodril.

Un conte genial Núria, moltes gràcies!