jueves, 30 de julio de 2009

60.- L'espera

*
Una nit més de riures i alcohol amb els companys de sempre, rutines nocturnes de cap de setmana que s’han repetit des de fa anys. I com des de fa molt temps també, un cop acabada la festa, tornar a casa amb aquell autobús que fa ballar el cap, on no es poden ni tancar els ulls perquè tot dóna voltes i voltes.

Però en arribar a destinació, hi ha premi. Ella m’espera pacient, com cada nit. No li importa el meu estat etílic, encara que aquest mai és tan greu com per no poder admirar-la. Asseguda als peus del llit, amb posat seriós, i la seva camisa de dormir verda, curta, que amb prou feines cobreix les seves corves. Camino l’escassa distància fins a ella, i en algun moment em ve al cap la seva espera, i un somriure se’m dibuixa, perquè puc endevinar la imatge que veuré.

Com voldria acariciar els seus llargs cabells rossos i resseguir tota la geografia del seu cos, desposseir-la de la seva única peça de roba. Però, com cada matinada, el vidre de la botiga de matalassos m’ho tornarà a impedir i passaré de llarg somrient a l’aparador on ella seu immòbil i immutable, exposada com un article més. La maniquí de la botiga de matalassos.
*
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
*

17 comentarios:

Sílvia dijo...

Què bo! M'ha fet molta gràcia el conte...Ben trobada la idea del maniquí! Felicitats!

bajoqueta dijo...

A mi em va encantar :) Primer vaig pensar ai pobreta... com la tracta que li diu que l'espera a la parada. Molt diveritit!

Gràcies Xexu

Garbí24 dijo...

Només un maniqui , et pot esperar d'aquesta manera a que un torni de festa , si fos real crec que no caldria sortit de festa , doncs la festa estaria sempre a casa

McAbeu dijo...

Mentre ho llegia anava pensant que no podia acabar bé això de la dona esperant pacient als peus del llit, m'ha sorprès doncs el final feliç que està molt ben trobat.
M'encanten els relats que et sorprenen i aquest ho ha fet, molt bo!

xaruga dijo...

Per un moment he pensat que una dona que t'espera pacienment sense fer-te cap retret hauria de ser una trovalla. De seguida, però m'he sentit culpable i abans d'arribar al final m'havia fet el propòsit de no repetir les meues calaverades i d'estimar-la per sempre més. Ara el desencís potser em portarà de nou a fer el bandarra sense cap perspectiva de redenció.

Elfreelang dijo...

El gir final està molt bé: havia de ser un maniquí!

JJMiracle dijo...

M'imaginava un final inesperat (era massa bonic per ser real), fins i tot he pensat que qui l'esperava era una altra ampolla, però no se m'hauria acudit mai que fos un maniquí.

Assumpta dijo...

Quan he llegit el conte pel matí ja hi havia dues opinions i, com la meva impressió era totalment diferent, he esperat una mica a veure què més deien els altres comentaristes...

Però res, ho poso ja, tot i que veig que estaré en absoluta minoria :-) A mi m'ha semblat un relat trist. Precisament el gir final, la sorpresa en veure que es tracta d'un maniquí, em transmet, al mateix temps, una sensació de tristesa i soledat.

En tot cas, i ara sí en broma, si no fos un maniquí, crec que l'hauria d'esperar amb el típic rodillo aquell de cuina jajaja

Marta dijo...

Potser l'Assumpta té una mica de raó, segons com t'ho miris és un relat trist; però el to general del relat ens fa veure que no cal fer molta insistència amb això.
M'he imaginat la parada i la noia asseguda als peus d'un llit, allà, just a la parada. He pensat: un anunci! Però no, era una maniquí. Molt bo!

Joana dijo...

Ostres Xexu,
Mira que hi ha botiguers que per fer més reclam hi posen maniquís de carn i ossos ...no n'has vist cap?
Em sembla que a Brusel.les vaig veure algun aparador...o sigui que ...mai se sap qui t'espera!
BO!

Carme Rosanas dijo...

Molt bo Xexu! L'he llegit esperant quina seria la sorpresa final... se sabia que n'hi hauria una ... però quina? fins al final.

Adela dijo...

Xexu:
Me parece un relato muy bien construido, vas llevando al lector poco a poco a la intriga y la sorpresa final tiene una mezcla explosiva de dos elementos que para mi son muy interesantes: la ironía y la melancolía que produce la soledad.

Mortadel.la dijo...

L'he trobat, trist. Molt trist. Es repira... soledad? Ai, no ho sé! La qüestió és que mentre l'anava llegint, me'l imaginava, el veia...
Tot i la tristor, m'ha agradat molt.

Angle dijo...

No he de negar que llegint el conte he pensat que hi hauria alguna sorpresa final. No hi ha (o no hi hauria d'haver) dones tan submisses. Fins i tot he pensat en una nina tipus Barbie, però ja m'estranyava del Xexu hahaha.
M'ha agradat molt, enhorabona

Sergi dijo...

M'alegro que us hagi agradat. No sé si és trist o no però és un relat que tenia pensat de fa molt temps i mai acabava d'escriure. Ara m'ha agradat poder-lo posar aquí. El maniquí existeix, me'l trobava quan tornava per les nits, allà a la botiga de matalassos. Però tota la resta ja és imaginació, si vaig pensar a escriure-ho va ser de tant real que semblava, més d'un cop m'havia endut un ensurt en pensar que hi havia algú allà dintre.

Assumpta dijo...

Jejejeje una clienta que havia quedat tancada!! :-))

Ma-Poc dijo...

Mentre el llegia jo també pensava en la tristesa de la noia, però al final, amb la sorpresa del darrer paràgraf, he descobert que la tristesa era del noi... Bon relat!