jueves, 9 de julio de 2009

39.- Les golfes


Era al peu de les escales. Mirant cap amunt aquella porta que mai havia travessat. Una porta que amagava misteris, pors, neguits, plors. Allà dintre, barrejades amb mobles vells, pols i papers oblidats d’anys enrere, s’hi amagaven les històries més inversemblants, més màgiques, més terrorífiques. M’havien explicat que allà hi vivien bruixes, que s’hi havien enterrat cossos de persones vives, que s’hi havien comès assassinats a sang freda, que hi vivien un éssers diminuts que ocupaven tota l’estança. I moltes més històries que ara no recordo o que, senzillament, he volgut oblidar.

Des del jardí estant, si miraves cap a dalt, veies un finestra rodona, sempre tancada i amb unes cortines blanques que s’havien anat engroguint pel pas del temps, amagant receloses tots aquells secrets. Sempre pensava que tenia forma rodona perquè era com un ull que ho controlava tot, que vigilava qui s’acostava a la casa.
Ara em trobava afrontant un dels reptes més difícils de la meva curta vida. Als meus dotze anys, tenia ganes de posar fi a totes aquelles històries. Volia, d’una vegada per totes, empassar-me les pors, ser valent i traspassar aquella marc maleït. Mentre anava pujant les escales, d’una en una, sempre preparat per fugir si sentia algun soroll, tenia la vista fixada en la porta. Quan vaig ser a dalt, la meva mà, lenta, indecisa, va agafar fermament el pom i el va fer voltar. Res. No girava. Estava tancada. No vaig atrevir-me a mirar pel forat del pany. I si aquell algú que vivia dintre se m’emportava l’ull? O pitjor encara, em xuclava i no podia sortir mai més d’aquella habitació? Vaig girar cua i vaig començar a baixar les escales. Quan gairebé era a baix, vaig notar un corrent d’aire i un soroll. Un clic. Vaig girar-me i la porta s’havia obert. Vaig quedar-me petrificat. Les golfes em convidaven a entrar-hi? Després d’uns instants de reflexió, vaig decidir que aquell secret seguiria sent un secret. Almenys avui. Demà, si se’m passaven les pors, ho tornaria a provar.
*
autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
*

9 comentarios:

bajoqueta dijo...

Entre el conte d'Assumpta l'altre dia i este estan sortint totes les pors que tenim :)

Jo no hagués entrat, giro cua i ja tornarem l'any que ve... jajaja. Quin mal rotllo això que s'obrigue la porta...

Gràcies pel quart ja, ets un gran escriptor de contes ;)

Assumpta dijo...

Boníssim, boníssim!! :-)))

M'ha fet gràcia perquè, com diu la Bajoqueta, el meu darrer, el que va sortir abans d'ahir, també vaig voler que fos de por... però, clar, a l'haver-lo inventat jo, a mi no me'n feia de por i el teu sí que me n'ha fet!! :-))

Les habitacions tancades, les golfes, els espais desconeguts... plens de coses ocultes, de misteris, d'històries de pors augmentades per la fantasia...

M'ha agradad MOLT!! :-))

Si hi tornes a pujar ja ens diràs què... jajaja

Cleo dijo...

Hola, me ha gustado, conforme lo leia me iba sintiendo atrapada y he sentido miedo, ufff que sensaciones nos produce todo lo desconocido, yo no hubiese abierto la puerta ;)

Angle dijo...

Amb un nivel tan alt de contes com s'han escrit aquí, no em tremola la mà dient que aquest és fins ara i per mi, és clar, el millor. Ben escrit, sense gaire extravagàncies, només jugant en les pors interiors i amb un final obert per a reflexionar (les golfes et conviden a superar les teves pors o són les pors les que te conviden a acabar amb tu a les golfes?)

Res més, enhorabona

kweilan dijo...

Amb el clic de la porta jo també he tingut por de què entrés a les golfes. Menys mal que ho ha deixat per un altre dia! Bon relat!!

Marta dijo...

Molt bé! Un conte que enganxa, ben escrit, que arriba, que transmet.

Sergi dijo...

Poca broma amb els nens de 12 anys, a aquelles edats les idees flueixen boges pel cap i es creuen coses que no són, tot es barreja, les pors, la valentia, les hormones. Això si no és que ets un nen de 12 anys d'una pel·li de por, que llavors la por segur que la fas tu!

Anónimo dijo...

Jordi, amb aquest conta, ara en farà por pujar a les golfes a Casserres.

Mama.

rosa roig dijo...

Pujar sempre ha estat més fàcil que baixar. De cara afrontem millor les pors, en girar cua les sentim com ens quasi atrapen.
Un conte que et tiba, perquè de vegades la por és l'únic revulsiu a la rutina.
Enhorabona!

http://vidapervida.blogspot.com