sábado, 18 de julio de 2009

48.- Leandre

*
L´estol seguit de petits fracassos convertiren el gran fracàs, el que s´escrivia amb majúscules, en una virtut. La paradoxa tenia una raó de ser, i aquesta no era res més que l´acceptació d´aquell fracàs com una part inherent al seu ésser. D´acord amb aquella màxima que diu que el millor que li pot passar a un home és conèixers a si mateix, el Leandre va saber què és el que podia ser i fins on podia arribar, de tal manera que trobà quin era el seu lloc al món. Així doncs, aparcà vells somnis i entrà amb ple dret a la maduresa de la seva vida, i un aire de satisfacció es revelava en el seu rostre, el qual s´emplenà de una bonhomia vers tot i tothom amb qui es topava.

I començà a viure sense fer cabòries,i aconseguí així prendre-li el pols a la seva delicada pressió arterial, i respirava a fons alleugerit, perquè ja sabia que sabia tot el que havia de saber. I aquesta darrera frase, si li venia al cap, no el posava pas en dubte, sinó que rebotia satisfacció pel grau de humilitat i acceptació personal al qual havia arribat.

Així el temps seguí amb la seva tasca, i en Leandre, impertorbable i cofoi, triomfà com a humà. El dia del seu noranta-nou aniversari es despertà amb un somni fresc al cervell, ell, que havia deixat de somiar feia tants i tants anys.

Un home viu el temps que necessita per conèixers a si mateix, i al darrer dia, el Leandre va adonar-se que ja era massa tard.
*
autor: Estranger, del blog Onsevol
*

8 comentarios:

bajoqueta dijo...

Diuen que més val tard que mai, no?
Llàstima per això...

Gràcies pel conte!

Elvira FR dijo...

Val més tard que mai és ben cert...home si ens hem d'adonar als 99 anys ja està prou bé...

xaruga dijo...

Esta clar que intentar de coneixer-se un mateix pot resultar molt perillós. Val més no profunditzar en excès. Encara que si això fos cert, la majoria seríem immortals.

Angle dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Angle dijo...

Un escrit molt reflexiu, amb un fons de filossofia budista al darrera. La suma de petits fracassos que es converteixen en el gran fracàs i que sembla que després aquest es converteix en un èxit personal, tot junt dóna que pensar. I al final no sabem si hem fracasat o hem triunfat, el que sabem és que hem viscut i que d'una manera o altra l'única que triomfa sempre és la mort.
M'ha agradat molt, perfectament escrit, enhorabona.

Adela (Delia) dijo...

Es un poco como ese poema, creo que atribuido a Benedetti:
Si volviera a vivir nuevamente mi vida....
Todos tenemos la sensación de q nos damos cuenta de las cosas demasiado tarde y esa sensación nos acompaña desde que tenemos cierta madurez.
Tal vez por eso la niñez es la etapa más bella de nuestras vidas.

Assumpta dijo...

Pero, si tornava a tenir somnis... és que encara no havia arribat a conèixer-se del tot? I ara s'havia quedat sense temps?

Marta dijo...

Quan ens passen coses volem que aquestes no ens facin mal, volem tindre una vida fàcil; desprès ens adonem que això no es viure. Que viure també és patir. Que viure és aprendre. Un bon relat!