miércoles, 1 de julio de 2009

31.- La nit dels estranys

Només tocar el timbre es va penedir d’haver acceptat. Tenia davant una d’aquelles càmeres de videovigilància que havien començat a incorporar alguns dels intèrfons del barri. Va forçar un somriure que no va arribar a durar prou perquè el veiés el propietari de la casa: “Marta?”. La porta es va obrir abans que digués res. Quan va ser davant del pis va vacil·lar, es va esperar uns minuts sense saber si tocar el timbre o picar fluixet a la porta. No se sentien passes, si no es decidia no l’anirien a obrir. Va optar per picar amb el puny, no volia despertar el menut. L’home la va obrir de seguida: “per què no has trucat? T’he estat observant per l’espiell i fa una bona estona que hi ets”. Va travessar el rebedor i va descarregar la motxilla: “porto un llibre per llegir. Dorm?”. Va sortir la mare i li va apuntar el número d’emergència, feia una hora que dormia, però tenia una mica de febre; si passés res podria telefonar-los. Va assentir a tot fins que els va veure marxar, una mica més tranquils. Era el primer cop que deixaven Pau totsol amb un estrany. De fet, era la primera vegada que Marta s’ocupava de vetllar el son d’un estrany. Li feia angúnia i no es podia concentrar en la lectura. Va mirar al seu voltant tot buscant alguna fotografia del xiquet. Totes eren, si fa no fa, del mateix estiu. Li hagués agradat saber si eren recents, no en recordava l’edat i això encara la neguitejava més, no havia canviat mai uns bolquers. Sentia la necessitat d’entrar a l’habitació i mirar quina cara feia. Pensava que, si més no, l’havia de conèixer abans que tornessin: i si se’l trobés un dia pel carrer, amb sons pares a la vora vigilant-lo i ella no el saludava? Però temia fer soroll al girar el pany i despertar-lo. Va intentar concentrar-se en no despertar-lo.
Dues hores més tard van arribar els pares. Marta seguia en la mateixa posició de quan havien marxat, asseguda al sofà, mirant de cara a la porta tancada del menjador. Darrera la porta, el passadís de l’habitació de Pau.
*
autora: Gemma Pellisa Prades
*

25 comentarios:

bajoqueta dijo...

Pobra noia, que paralitzada! jajaja.

Gràcies pel conte Gemma!

Assumpta dijo...

Aquesta noia és moooolt indecisa... menys mal que no li ha passat res al pobre Pau :-)

Els dubtes constants de la Marta fan que estiguis tota l'estona esperant quelcom estrany jaja i, finalment, no passa res fora de lo normal. Això el fa un relat força original :-))

Marta dijo...

M'ha angoixa't tanta indecesió! Un bon conte!

P-CFACSBC2V dijo...

Jo ja m'imaginava que trobarien el pobre Pau mort…

Mortadel.la dijo...

Caram, P-CFACSBC2V!!! quín optimisme! (jo també m'ho he pensat...)

Jordi dijo...

Eh!! Eh!! Això ha de ser cosa del sector masculí, jo també m'ho pensava que el trobarien mort!!

Assumpta dijo...

De veritat us l'imaginaveu mort?

jajajaja si us dic el que he imaginat jo?

1r. que no era un nen sinó que era un animalet (un gatet o un gosset)

2n. que era un adult i que ella entraria a l'habitació i es trobaria amb un bello durmiente d'uns 20-25 anys (i tornaria a sortir)

3r. que no hi havia ningú.

Gemma dijo...

Sí que dóna per a finals, el conte!! :D Però en cap moment vaig pensar matar el pobre Pau!

Marta, m'alegro d'haver-te fet sentir com la protagonista.

Gràcies pels vostres comentaris!

Gemma dijo...

Per cert, Assumpta, tu i Bajoqueta coincidiu amb la possibilitat que el xiquet fos un adult... Vés a saber.

Assumpta dijo...

La Bajoqueta també pensava que podia ser un adult??? Bajoqueta!! Per què penses coses rares, eh??

Angle dijo...

Jo pensava que seria una persona anciana! :)

Molt bon relat, enhorabona

kweilan dijo...

Ens hem quedat amb el dubte de qui hi havia rera la porta de l'habitació. Ens has creat una incertesa que ha estat genial.Molt bon conte!

Anónimo dijo...

Ai...m'he quedat no sé com...quina ràbia no saber qui hi havia dormint...jo fins i tot m'imaginava una ninot de peluix!
Un conte que et deixa amb l'"ai" al cor...
Té la seva gràcia i originalitat, jeje!

Sílvia

Ramon dijo...

Reivindico una segona part!!!

Una segona part o una segona versió.
... aquesta angoixa de qui hi ha a l'altra porta, com és, què pensa, perquè hi està... és com d'algú que no coneixes, en un lloc estrany... ja veig que avui no podré dormir!!!

rebaixes dijo...

A pesar de la inseguritat seva , la noia ha estat dos hores mirant
la porta,això és segur, segons expliquen. Asseguda al sofà... impàvida mirant la porta... i ha marxat com si no hagués entrat Portava un libre que no ha necessitat de tant ofuscada en la porta... Ja li ha costat de tocar el timbre...Perdoneu, però jo no he entés res de res.Anton.

Estranger dijo...

L´estrany a vegades sen´s fa difícil, i a vegades amb nadons pel mig, encara més. Jo, quan feia de cangur d´algun nebot meu, no parava d´entrar i sortir de l´habitació al mínim soroll. I si...?

Ben explicada,tanta indecisió.

bajoqueta dijo...

Assumpta, jo també li vaig dir que me pensava que era un xiquet gran jeje. Jo sempre penso coses rares :)

Gemma quin èxit de comentaris avui eh! Felicitats!

Assumpta dijo...

Això vol dir que estem igual de sonades? :-PP

bajoqueta dijo...

Bé bé no acabem d'estar, deu ser la petroquímica que afecta al cervell :)

myself dijo...

Jo em pensava que els pares se l'havien endut i allà no hi havia ni nen ni res... vigilant una habitació buida... Pobra noia!

Gemma dijo...

Ramon, m'apunto la idea de fer una segona part sobre l'altra banda de la porta...!

Ai, Anton, ja es tracta d'això... d'una persona que ha entrat en una casa i no hi ha fet res de res, no ha acabat de fer la passa que fa que l'estrany esdevinga familiar, no ha acabat d'assumir la responsabilitat que tenia quan va entrar a la casa i ara no sabem què ha passat, qui hi havia rere la porta. De fet, l'horitzó del lector és el mateix que el de la protagonista! A vegades els pensaments i les pors ens atrapen durant hores i tenen més força que nosaltres mateixos.
Gràcies, Bajoqueta, ha estat un plaer participar en la tteua iniciativa!
Myself, la idea de l'habitació buida fa pensar... ^^

Gemma dijo...

Ah, i Assumpta, el que està clar és que no era un gosset (no són la meua debilitat ni per als contes)!

XeXu dijo...

El primer cop sempre és difícil, no? Segur que la propera vegada es mostrarà més activa.

P-CFACSBC2V dijo...

En realitat era un Gran Hermano de cangurs… :-)

Gemma dijo...

:D Que divertida, la idea ;D