56.- Un bonsai dins meu

M’he empassat un pinyol de cirera sense adonar-me’n. Tusso. Res, no surt. Me’n vaig a dormir i la nit és un somni carnós, vermell, rodó. Vaig sopar massa, del cert. Em llevo, em fico a la dutxa i, en afaitar-me, la maquineta s’encalla just sota l’orella. Déu meu! M’ha crescut un cirerer a l’orella! Què faig? Surto corrents cap a la farmàcia. La farmacèutica és amiga meva, ella sabrà què fer. M’aturo en sec, no m’he vestit. Reculo. A l’armari mirall del dormitori, així, vist de cantó, sembla que porti una flor. I si em disfressés de bailaora ?... No, millor que no. La farmacèutica m’adreça al jardiner, que em fotografia l’orella. Bé, no, el cirerer que tinc a l’orella. De tots els angles, metòdic. Pregunta: Puc agafar-ne una mostra?. Amb les tisores de podar escapça una branqueta, sap greu, sap greu, no puc arribar a les arrels.
Jo l’increpo, una mica molest:
-Com ho veu, doncs?
-Som a la primavera; en pocs dies, florit – respon, professional.
Marxo. Vull arrancar-me’l, però em fa por. I si darrere les arrels hi surt el cervell? I si em quedo sord? Tinc un bonsai dins meu! Camino abatut amb el cap inclinat, per compensar el pes del bonsai de cirerer.
Quan arribo a cal metge el bonsai ja ha florit i sembla que porti un monyet blanc, com de iaia, però en el perfil.

Foren un seguit de dies molt atapeïts: radiografies, hospitals, els de l’associació Catalana de Bonsais, ressonàncies, el regidor de medi ambient de la Generalitat, hospitals, la tele, ma mare.
A la fi em varen operar. El diagnòstic: terra de bonsai. La sentència: quinze anys i un dia.
No m’hi vaig poder estar, va ser un impuls incontrolable; post- traumàtic, al·legà el meu advocat a la meva defensa. Ara no ho faria pas, de llençar escales avall el pobre noiet aquell, infermer, zelador, no ho sé pas, que em va dur el sopar amb un platet de cireres de postres.

*

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

il·lustració de Sali, fet per a aquest conte.

*