domingo, 26 de julio de 2009

56.- Un bonsai dins meu

M’he empassat un pinyol de cirera sense adonar-me’n. Tusso. Res, no surt. Me’n vaig a dormir i la nit és un somni carnós, vermell, rodó. Vaig sopar massa, del cert. Em llevo, em fico a la dutxa i, en afaitar-me, la maquineta s’encalla just sota l’orella. Déu meu! M’ha crescut un cirerer a l’orella! Què faig? Surto corrents cap a la farmàcia. La farmacèutica és amiga meva, ella sabrà què fer. M’aturo en sec, no m’he vestit. Reculo. A l’armari mirall del dormitori, així, vist de cantó, sembla que porti una flor. I si em disfressés de bailaora ?... No, millor que no. La farmacèutica m’adreça al jardiner, que em fotografia l’orella. Bé, no, el cirerer que tinc a l’orella. De tots els angles, metòdic. Pregunta: Puc agafar-ne una mostra?. Amb les tisores de podar escapça una branqueta, sap greu, sap greu, no puc arribar a les arrels.
Jo l’increpo, una mica molest:
-Com ho veu, doncs?
-Som a la primavera; en pocs dies, florit – respon, professional.
Marxo. Vull arrancar-me’l, però em fa por. I si darrere les arrels hi surt el cervell? I si em quedo sord? Tinc un bonsai dins meu! Camino abatut amb el cap inclinat, per compensar el pes del bonsai de cirerer.
Quan arribo a cal metge el bonsai ja ha florit i sembla que porti un monyet blanc, com de iaia, però en el perfil.

Foren un seguit de dies molt atapeïts: radiografies, hospitals, els de l’associació Catalana de Bonsais, ressonàncies, el regidor de medi ambient de la Generalitat, hospitals, la tele, ma mare.
A la fi em varen operar. El diagnòstic: terra de bonsai. La sentència: quinze anys i un dia.
No m’hi vaig poder estar, va ser un impuls incontrolable; post- traumàtic, al·legà el meu advocat a la meva defensa. Ara no ho faria pas, de llençar escales avall el pobre noiet aquell, infermer, zelador, no ho sé pas, que em va dur el sopar amb un platet de cireres de postres.
*
autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra
il·lustració de Sali, fet per a aquest conte.
*

15 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

Boníssim! Si és que teniu cada idea… :-D Un bonsai a l'orella… :-D

Ai, que em noto una cosa darrere l'orella… Vaig a mirar-ho…

McAbeu dijo...

Ja ho deien les nostres àvies que el menjar s'ha de mastegar bé abans d'empassar.
Molt bé el relat!

bajoqueta dijo...

Pobre noi! jajaja. Osti a vigilar amb les cireres...

Molt divertit Marta, gràcies de nou per participar!

vidapervida dijo...

Fantàstic!.. i com en totes les bones històries ens queda el desassossec de si ell i el cirerer encara viuen i creixen junts.

Felicitats també per pel dibuix: Molt bo!

Assumpta dijo...

És molt bo!!!

Jo, de petita, em vaig empassar un pinyol de cirera i vaig preguntar què em passaria. Em van respondre "que et creixerà un cirerer a la panxa"... em vaig mig quedar amb el dubte, fins que vaig entendre que no podia ser...

Bé... això de que "no podia ser" ho vaig pensar llavors... Ara veig que SÍ QUE POT SER!!!

Elvira FR dijo...

Ostres! m'ha encisat!!! m'ha agradat molt! molt bo! I el meu pare que m'explicava que de petit es va posar una mongeta al nas i deia que li havia crescut i fet arrels...i jo que no me'l creia!!!

Marta dijo...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Estic encantada de que us hagi agradat.

Carme dijo...

Molt bo! Realment quines idees teniu! Em deixeu meravellada.

Mortadel.la dijo...

L'he trobat molt divertit. Molt! Felicitats!

Adela (Delia) dijo...

Es fascinante y te felicito por tu originalidad.
Lo que me resulta y te resultará curioso es que se puede convertir en realidad.
Verás: mi cuñada se metió en un agujero de la nariz un garbanzo, cuando tenía unos 3 años y, germinó ahí...jajaja. Aunque tenía un bultito, mi suegra no sospechaba qué podía ser hasta que empezaron a salir ramitas de su nariz y tuvo que llevarla al médico para que lo sacaran....Ay!!! Benditos niños diablitos.
Me has recordado aquella divertida aunque peligrosa anécdota.

Opij dijo...

Molt bo el compte, m'agradat moltissim. Es original, divertit y molt, molt gracios. Hi rigut molt y m'inmagino el final: "Van viure felisos, van mengar(per la boca, clar) anissos...y varen tindre molts cireretes....

Angle dijo...

I perquè no prova d'empassars-se ara pinyols de pruna, d'albercoc, de nispero, podria tenir tot un hort al cap.
Molt bon relat, m'ha fet riure molt, enhorabona

Marta dijo...

M'agrada que us hagi fet riure. Gràcies pels comentaris.

Ma-Poc dijo...

Molt i molt bo!!! M'encanta! Un toc surrealista molt divertit... Haurem d'anar en compte amb les cireres!!!

Marta dijo...

Ma-poc, són molt perilloses les cireres! jejeje...Gràcies.