viernes, 10 de julio de 2009

40.- Mar

Si hi ha una cosa que agrada a la Mar és el mar. La seva passió pel mar (que compartia amb el seu pare) la va portar a descobrir les més belles i amagades cal·les de les costes catalanes. Un cop va tenir el carnet de conduir, la primera cosa que va fer va ser anar a la platja. Encara recorda el moment de sentir la bullent sorra als seus peus i la suau melodia que li regalava l'anar i venir de les onades.
Aquell dia va agafar el cotxe i va anar a la seva cala preferida. Com sempre, no hi havia ningú. Així que va seure i va contemplar el mar. Com la relaxava mirar aquella enorme capa de blau que s'estenia fins a l'horitzó i que s'ajuntava amb una altra capa de blau, aquest cop més clara.
Estava ben relaxada quan, de sobte, va sentir la sorra remoure's. Hi havia algú. Algú empipador que s'apropava a ella amb tota la barra del món. Qui s'atrevia a anar a la seva cala?
Va decidir sortir de dubtes. Un noi de pell morena i cabells foscos la mirava amb el somriure més fatxenda que la Mar havia vist mai. Només de sentir-lo, ja la va treure de polleguera. Però al veure-li aquell somriure de fanfarró, encara li va fer més ràbia.
- Què mires? - li va dir ella denotant la poca simpatia que li tenia.
- Res, perdona – li va contestar ell sense esborrar aquell maleït somriure.
Com si la Mar no en tingués prou, el noi es va quedar allà plantat, mirant-la amb aquells ulls profunds.
-Escolta'm, vols alguna cosa o què? Potser que paris de mirar-me així, et cauran els ulls. - La Mar començava a empipar-se de debó.
-Sí, és que... estàs a la meva cala.
*
autora: Patrícia, del blog Jocs de nens
*

9 comentarios:

bajoqueta dijo...

Jo crec que a tothom li agrada el mar, té una màgia que ens captiva.

Llàstima del aguafiestas jeje.

Gràcies pel conte Patrícia!

P-CFACSBC2V dijo...

Sí, el mar és inexplicablement bell, i hauria de ser un plaer accessible a tothom.

Assumpta dijo...

Finalment, la Cala de la Mar tenia un "admirador" que l'havia descobert abans :-))

Jejeje això pot ser el principi d'una bona amistat :-))

kweilan dijo...

Quina cala més fantàstica! Un bon conte!

Marta dijo...

Tots sentim que el bocí de terra que ens agrada és nostre. El mar, així, com guardadet dins una cala, encara és més preciós.

XeXu dijo...

O s'avenen a compartir-la, o se la reparteixen a dies alterns. Encara que potser hauríem de preguntar a la cala si els accepta. Bon relat.

Thera dijo...

En el mar hi veiem tantes coses, és bonic, gran i misteriós... I les cales en silenci, una delicia!

Ma-Poc dijo...

oh! Molt bon final! Jo estic amb l'Assumpta, aquí comença una llarga amistat... :)

Angle dijo...

No podria viure alluny del mar, m'entraria una claustrofòbia insoportable. Tot i viure rodejat d'aigua no és una barrera, és una porta a qualsevol loc del món.

Molt bon relat, enhorabona