sábado, 11 de julio de 2009

41.- La cosa millor del món

*
Acabada la guerra civil, a les muntanyes de Fullola, dos xiquets, Joanet i Manelet, tots dos fills de famílies molt humils, menaven un ramat de cabres. El ramat era propietat del senyor Vidal, un menestral del Perelló, simpatitzant del nou règim establerts, que feia molts diners amb l’estraperlo. Tenia casa a Barcelona on s’hi passava llargues temporades i de tant en tant es deixava caure al poble per tal de passar comptes amb els masovers i de passada vigilar les finques.
Un dia, en fer-se hora d’esmorzar, els dos pastorets, recolzats a un marge, van obrir el sarró i van traure les vitualles per tal de fer passar la gana, que ja els començava a rosegar l’estómac. Com cada dia, no hi faltava el tros de pa moreno (així es mal anomenava el pa de segó, negre com el sutge, que es donava de racionament) i un grapat d’olives mortes. Era tanta la gana que patien que de seguida s’ho van engolir. En acabar,mentre el Manelet feia un bon glop d’aigua de la cantimplora, el Joanet li va dir:

- Escolta’m Manelet, si ara mateix tu fossis ric, que és el que més t’agradaria fer?
- Home!, no ho sé. Com de ric?
- Ric com l’amo, per exemple.

El Manelet s’ho pensa una estona i finalment contesta:

- Si jo fos ric com l’amo,ara mateix, em menjaria un plat d’arròs amb cigrons a caramull.

El Joanet es queda pensant amb el desig de l’amic admirat de la seua encertada decisió. El Manelet, satisfet de la resposta, veient al Joanet pensarós li llença la pregunta:

- I tu, Joanet, què és el que més t’agradaria?
- Què vols que et digui si tu ja has dit la cosa millor del món?
*
autor: Josep Cid Ginovart
*

10 comentarios:

bajoqueta dijo...

Gràcies per este conte Josep. Em va agradar molt quan lo vaig rebre, una història molt senzilla que diu molt. I és que la felicitat està en petites coses, i quan tens gana... ufff!

Estranger dijo...

I es valoren més quan no es tenen, com un bon plat de cigrons. Una petita gran lliçó.

Assumpta dijo...

Un relat preciós que m'ha recordat una història concreta que va viure un tiet meu (a.c.s.), germà de la meva mare i que demostren la duresa de la vida a la post-guerra.

Però, a més, li dones un toc de tendresa que fa que ara mateix aniria cap els dos pastorets a donar-los un bon esmorzar i un petó a cada u.

XeXu dijo...

Oooh quina història més tendra. Saber recrear com parlarien dos nens té molt de mèrit, perquè la canalla és tan especial, la seva visió és tan diferent a la dels adults...

P-CFACSBC2V dijo...

Què més es pot demanar, no? :-)

Elvira FR dijo...

Fantàstic el conte! la cosa millor del món quan és té gana és menjar! Quantes vegades el meu pare , els meus avis no m'havien explicat situacions com les del conte....

Cleo dijo...

Un cuento precioso, la cosa más sencilla puede ser un manjar de dioses.
He tenido una agradable sensación cuando leía el cuento y es que me ha hecho revivir lo que mi padre me cuenta algunas veces de una época en su vida que casí mejor no recordarlo por lo dura que fue, pero viene bien de vez en cuando para que apreciemos más todo lo que tenemos hoy en dia...

Gracias ;)))

Angle dijo...

Les millros coses del món són aquelles que satisfan les nostres necessitats i de les que mai ens desfariem i de les que gaudiríem un cop i un altre tota la vida. De vegades les confonem amb els dessitjos passatgers, però solen ser miratges, enganyifes produïdes per aquesta societat consumista.
MOlt bon relat, enhorabona

Marta dijo...

Un conte molt bonic! Real, que va ser molt dura la guerra i més la post guerra. què li preguntin als nostres pares!

kweilan dijo...

Un conte que m'ha encantat. La felicitat de les petites coses i no necessitar res més. Enhorabona!