viernes, 17 de julio de 2009

47.- Escriure

Si ella mai no hagués escrit res, aquella hagués estat una relació tranquil·la com una bassa d’oli. Tots dos s’avenien, els agradaven les mateixes coses, s’estimaven molt, sabien com fer-se somriure i ajudar-se en les petites coses de cada dia.
La Berta estava convençuda que tothom té els seus somnis i els seus secrets, els seus dubtes i els seus desconcerts, les seves utopies, les seves ganes particulars de tenir un món fet a mida, i també les emocions que algun dia amenacen inundar-ho tot. Ella també ho tenia tot això i aleshores no podia evitar d’escriure-ho d’una manera o altra. Escrivia per a ella, i per a ningú més.
Però, periòdicament, ell tenia l’impuls de saber què escrivia. S’agafava les seves històries i les seves reflexions com si fossin una crònica real de la seva vida. I començava a inquietar-se per si allò li havia passat alguna vegada, si això era realment el que pensava o sentia. Si escrivia tot allò com un reflex d’ella mateixa o com una cosa purament imaginada. Totes aquestes preguntes no tenien cap resposta precisa: tot era cert i tot era inventat al mateix temps. La Berta no sabia com contestar tantes preguntes. Li semblava com si escrivís textos amb punxes que només sabien fer mal.
Primer va provar de no escriure més, després de no escriure tant, també d’escriure d’amagat ... cada una d’aquestes opcions tenia també les seves espines particulars i finalment va fer l’última prova que li quedava fer: escriure a totes hores.
I no sabrà mai si els seus textos van deixar de tenir punxes o ell ja havia après a llegir-los sense tocar-les, o simplement es va cansar de llegir i de fer tantes preguntes com li hagués calgut fer.
I així van viure plàcidament i amb complicitat i confiança.
*
autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments
*

19 comentarios:

bajoqueta dijo...

No es tenien gaire confiança este parell. Ai és perillós llegir el que els altres escriuen sense permís.

Gràcies pel conte!

P-CFACSBC2V dijo...

Una bona solució, escriure a totes hores!

Assumpta dijo...

Ufff, menys mal que acaba bé! :-)

Mentre anava llegint m’ha agafat una sensació de por, com si existís la possibilitat real de que allò que escrivim pogués girar-se contra nosaltres i fer trontollar una relació veritablement bona com la que descrius al principi “s’estimaven molt, sabien com fer-se somriure i ajudar-se en les petites coses de cada dia

I és que jo penso que un conte, uns poemes que, en un moment donat, ens surten de dins poden ser, precisament, barreja de nosaltres mateixos –en unes circumstàncies concretes- amb coses purament imaginades.

Per tant, penso que finalment, ell actua de manera intel•ligent i aprèn a llegir el que ella escriu sense por i, afortunadament, aquesta paraula tan maca: complicitat, segueix present entre ells!! Triomfa l’amor i la confiança!! Genial!! :-)

Assumpta dijo...

Ostres, Bajo!! jajaja l'hem interpretat diferent :-))

Jo crec que sí que es tenen confiança: Ella li deixa llegir el que escriu.

El que passa és que, a vegades, les pors a perdre a qui estimem es poden reflectir tot llegint els seus escrits... però finalment aquestes pors desapereixen: Ell sap que, escrigui ella el que escrigui, s'estimen de veritat :-))

rosa roig dijo...

Resulta curiós i alhora estremidor que els personatges de ficció s'assemblen tant a nosaltres , i a les nostres pors i mànies.

http://vidapervida.blogspot.com

Elvira FR dijo...

Una història més complexa del que sembla a primera vista i també de diverses lectures: Uns destaqueu la desconfiança que ell li tenia...altres hi veieu un triomf de l'amor i un final feliç...(hi estic més d'acord amb l'Assumpta, que fa uns comentaris molt encertats respecte al relat)El que té de bo aquest conte, deixant de banda que està impecablement ben escrit, és precisament aquesta possibilitat de diverses interpretacions...com en la vida tot és segons el cristall per on miris...

Angle dijo...

No em sembla bé el comportament de cap dels dos.
Es pot escriure per un mateix com a teràpia, però s'escriu per a ser llegit, és l'objectiu de l'escriptura. Deixar-ho per tu mateix sembla una mica egoista... o es que tenia por d'oblidar les seves reflexions i/o experiències?
L'altre tendria que saber respectar la intimitat de la dona i els seus dessitjos, i si necessita llegir-la per a saber com es sent o el que viu és que no la coneix, pot ser li convendria parlar més amb ella.
Tant de bo sembla que tot arriba a una mena d'acord...
Bon relat, enhorabona

bajoqueta dijo...

Assumpta; jo personalment, crec que mai llegiria res sense permís del que escriu. Volia dir que al principi no es tenien gaire confiança :) Després si per sort...

Angle, jo crec que hi ha coses que se poden guardar per un mateix i que potser més val que ningú mai llegeixi :) Al final poden fer mal, segons el que sigue clar.

Carme dijo...

Gràcies a tots, sempre em resulta tranquil·litzador que allò que està escrit es pugui interpretar de diverses maneres. És com si aixó pagués amb escreix el fet d'haver-ho escrit.

I crec que tothom té dret a escriure per a ser llegit si vol o per a no ser llegit si no vol, Angle, perquè hauria de ser obligació deixar-se llegir?

Gemma dijo...

Mmm... hi ha dies que pots escriure un relat trist i et bases en allò que coneixes... A vegades la parella pot veure-t'hi reflectit precisament perquè parles de coses que al teu entorn també hi són i pot tenir por que et sentis com la persona del relat, però a poc a poc, hom entèn que quan escrius deixes de ser deutor dels fets^^

ArisDot dijo...

Em penso que era Joan Salvat Papasseit qui afirmava que l'escriptor, sempre suca la ploma al cor. Indubtablement en cada text s'hi reflexa part de qui l'escriu, encara que sigui una ficció absoluta.

En part estic d'acord amb l'Angle, la fnalitat última d'un escrit, deu ser esser llegit, no? Obviament no vull dir que hi hagi una obligació, però potser un cop escrit, buidat el pap, ja no ens pertany solament a nosaltres.

XeXu dijo...

De vegades escriure és perillós, si escrivim per nosaltres avocarem coses que poden fer mal, i sempre hi ha el risc de que caigui en mans de qui no ha de caure. La paraula escrita fa mal, més que les paraules dites, que si tens sort se les enduu el vent. Però aquest final em resulta poc convincent, aquest canvi d'ell el trobo més difícil que el d'ella si deixava d'escriure.

Carme dijo...

Xexu, les paradoxes de la vida, poden ser molt poc convincents si les mirem des d'un punt de vista molt racional, però la vida n'està plena, de paradoxes. De fet, en escriure aquest conte, pensava sobretot en la paradoxa. Potser aquest hagués hagut de ser el títol. Clar que no pas pel títol seria més convincent...

Carme dijo...

ArisDot, no sé perquè una cosa escrita ens hauria de pertànyer menys que un pensament... escriure va bé per ordenar les idees, els sentiments, els pensaments... si tu reflexiones estàs obligat a explicar-ho després? Si reflexiones escrivint, la teva reflexió ja no et pertany?

Assumpta dijo...

Aquest conte ens ha fet pensar, eh? :-))

Angle dijo...

Ah, no, no he dit que sigui obligació deixar-se llegir, Carme (per cert, felicitats per l'altre dia:)) És clar que es pot optar per escruire per un mateix, però em sembla un exercici inútil i destinat al fracàs, ja que un dia o un altre l'escrit caurà en mans alienes. Em aquest cas, li afegeixo una mica d'egoisme el que la teva parella escrigui i no vulgui que tu ho llegeixis, a mi no m'agradaria ni em sentaria bé, però ho respectaria, és clar :)

Marta dijo...

Un bon relat, amb el que m'he sentit un xic identificada, per la meva vida a passat gent amb la dèria de creure que el que jo escrivia reflectia la nostre relació...i quasi mai era així.

Ma-Poc dijo...

Bon relat. Tot i que això d'escriure a totes hores pot acabar sent cansat. Cal un temps per escriure i un altre per tal que allò que hem escrit sedimenti correctament... I estic amb l'Assumpta, sort que acaba bé el relat, que ja m'imaginava un final més dràstic!

- assumpta - dijo...

Un molt bon relat aquest!!!
L'acte d'escriure per ser llegit o no, és com un reflex de la pròpia vida de la protagonista. Finalment sembla que hi ha feed-back en tots els aspectes, i això és bo.
;)