*
En Cesc acabava de complir els 45, es trobava bé i no li feia mal res però, al seu voltant, la gent no callava: Hauries de fer-te una revisió que ja tens una edat!, deia la seva dona. Al Pere li han trobat un buf al cor i és més jove que tu, no?, li recordava el seu company de feina. Papa, aquesta panxa s'hauria de rebaixar!, no parava de dir-li el pallús del seu fill que li havia donat el disgust més gran de la seva vida al deixar els estudis per fer-se monitor de gimnàs. Per no sentir-los més va cedir i va demanar hora al seu metge de capçalera.
El Doctor Guivernau, només veure'l, el va renyar: Home, Cesc, veig que la teva història clínica està més buida que el teu compte corrent (és molt de la broma, el Dr. Guivernau), això s'ha d'arreglar... I li va començar a donar hora per un munt d'especialistes, un viacrucis de proves, anàlisis i més proves que va tardar gairebé 6 mesos a completar. A la fi, amb tots els resultats a punt, va tornar a veure al seu metge.
Aquesta vegada el Dr. Guivernau no estava per bromes: Cesc tinc males notícies. Una de les analítiques demostra clarament que tens una malaltia greu i molt rara, i per desgràcia sense curació possible. No tens colesterol, les transaminases perfectes, el teu cor ja el voldrien alguns joves... totes les anàlisis són correctes menys aquesta i no hi podem fer res. Ho sento molt, però només et queden dues setmana de vida.
Dues setmanes?, però si jo em trobo bé! Ha d'estar equivocat, no pot ser!, s'espantà en Cesc. No hi ha error possible, va replicar el metge, són anàlisis molt precises i quan el podem detectar, aquest mal està tan estès que en quinze dies tot s'acaba.
En Cesc va sortir de la consulta aclaparat, més mort que viu (i mai millor dit) perquè ell no sabia, i el metge no se n'havia adonat, que la prova en qüestió era de les primeres que li van fer i per tant, aquelles dues setmanes havien quedat enrere ja feia alguns mesos.
*
El Doctor Guivernau, només veure'l, el va renyar: Home, Cesc, veig que la teva història clínica està més buida que el teu compte corrent (és molt de la broma, el Dr. Guivernau), això s'ha d'arreglar... I li va començar a donar hora per un munt d'especialistes, un viacrucis de proves, anàlisis i més proves que va tardar gairebé 6 mesos a completar. A la fi, amb tots els resultats a punt, va tornar a veure al seu metge.
Aquesta vegada el Dr. Guivernau no estava per bromes: Cesc tinc males notícies. Una de les analítiques demostra clarament que tens una malaltia greu i molt rara, i per desgràcia sense curació possible. No tens colesterol, les transaminases perfectes, el teu cor ja el voldrien alguns joves... totes les anàlisis són correctes menys aquesta i no hi podem fer res. Ho sento molt, però només et queden dues setmana de vida.
Dues setmanes?, però si jo em trobo bé! Ha d'estar equivocat, no pot ser!, s'espantà en Cesc. No hi ha error possible, va replicar el metge, són anàlisis molt precises i quan el podem detectar, aquest mal està tan estès que en quinze dies tot s'acaba.
En Cesc va sortir de la consulta aclaparat, més mort que viu (i mai millor dit) perquè ell no sabia, i el metge no se n'havia adonat, que la prova en qüestió era de les primeres que li van fer i per tant, aquelles dues setmanes havien quedat enrere ja feia alguns mesos.
*
autor: McAbeu, del blog Xarel-10
*
12 comentarios:
No seria pas la primera vegada que passa! I quan hagin passat les dues setmanes què? Pobre protagonista, tot el dia pensant que s'ha de morir d'un moment a l'altre durant, almenys, quaranta anys, fins que es mori de veritat!
Pobre! Però potser millor així ràpid i fulminant, sense temps per pensar :(
I és que quan entres en la roda de metges al final algo te surt, encara que sigue una xorradilla.
Gràcies pel conte McAbeu!
Ja ho deia mon iaio: En qüestió de metges que l'encerta l'endevina i qui gemega ja ha rebut.
Ostres Mac!! M'ha fet pensar en moltes coses aquest relat, moltes!!
Però, tot i l'ensurt, el patiment que tindrà el protagonista, el final és genial!!
Mentre anava llegint m'anava preocupant i patia pel protagonista però, al final, he fet un gran somriure i he pensat que és una història plena d'esperança!! :-))
Estic segura que finalment algú s'adonarà de l'error i que ell viurà!!
Em sembla un relat una mica inquietant, però li detecto un to una mica irònic, i em sembla més que és una al·legoria a les collonades dels metges. M'ha agradat, està molt ben escrit.
M'ha agradat molt!!! quin tanoca el metge!!
Ai, els 45 quina edat més dolenta. Ja podries haver-ne triat una altra (vaig nèixer al 64) :)))
Recordo un cas en que a un pacient li pronosticaren una mort segura en pocs mesos. Va vuire intensament, va retrobar parients i amics que feia molt que no veia, ho va deixar tot lligat i ben lligat fent les paus amb si mateix, va ser feliç com mai. Després l'avisaren de que es tractava d'un error i que estava sa com un ou. Va posar demandes als metges i va caure en una depresíó de la que va trigar molt a sortir.
Molt bon relat, enhorabona
Tema metges, ni parlar-ne! Un bon relat!
Gràcies a tots per les vostres opinions.
M'han agradat molt les diverses interpretacions que n'heu fet del conte.
Està clar que el metge s'equivocava, si ja havien passat sis mesos, en podien passar molts més!
No, és que noi! És per clavar-li de nates al metge, francament. Sort del final eh? que sinó, m'agafa alguna cosa! Quin mal tràngol que he passat!
Publicar un comentario