Sentia com una escalfor insuportable se li estenia, poc a poc, per tota l’esquena, des de les espatlles fins al començament de les natges. Podia notar com li oprimia fortament la pell de les cames, sobretot rere els genolls, on sembla més prima. Tot i així, s’estava allà, estirada a la sorra, quieta, damunt una sorra humida i càlida. Allà, sota el sol cremant, sobre la seva tovallola vella i desgastada per la salabror de tants dies de mar, allà, amb els pits encastats al terra, immòbil, talment com un galàpet aixafat damunt l’asfalt roent. Així, deixant que el sol li absorbís la suor que amarava pels seus porus oberts, lliscava el temps, així, minut a minut, amb la ment en blanc, sentint el seu cos nu, escoltant els sorolls somorts del voltant, la remor llunyana de les ones, agraint el xiuxeig del càlid i escàs vent. D’aquesta manera, incapaç de moure’s, incapaç tant sols de separar els dits empastifats de crema i sorra, sense poder girar el coll adolorit i encarcarat, amb els llavis closos, ben tancats, protegint una gola seca i salada. Així, anava deixant passar l’estona, s’escolava el temps lentament però, imparable, de manera absurda i plaent a l’hora, talment com un llangardaix allargassat al vell mig de l’era, damunt les pedres ruïnoses de qualsevol masia perduda.*
autora: Thera, del blog Thera
*
9 comentarios:
Molt ben descrita aquesta dolça letargia d'estiu!
No entendré mai aquest dessig de enfosquir el color de la pell a base d'aquesta tortura de sol, suor i cremades. La pell envelleix, es torna més àspera, queden unes marques horribles quan ens llevem la roba, per no parlar de les malalties que això comporta. Suposo que és una manera de dir "eh, que vegeu que estat de vacances", assolint una mena d'estatus social del que si no has gaudit no ets res. Amb lo bé que s'està a la sombra amb una cervesa a la mà.
Bon relat, enhorabona
Ja suo només de llegir-ho! :-D L'estiu convida a no fer res.
Quina calor!!
Fa anys que no vaig a la platja... i no és broma, eh? anys... la sorra enganxosa, l'aigua amb tota mena de porqueries flotant... ecsss
Espero el relat de la tardor jeje
Ho llegia i em semblava que el que la retenia allà, estirada, quieta, no era el sol i la platja, sinó un sentiment molt profund que li produïa letargia, que no la deixava avançar. Com una pena que es fes gran amb la força del sol.
I llavors és quan penses: uff!! Una setmana més i a treballar!!
Te felicito. He podido sentir tanto calor como si estuviera tirada en esa playa. Puafff, nunca entenderé a esas personas que pierden su tiempo empotradas en la arena para lucir un cuerpo "bonito" por el bronceado, sacrificando paseos por la playa, viendo el mar, escuchando jugar a los niños.
Tu has conseguido retratar a una de esas que, realmente, son "multitud".
Molt ben descrita aquesta sensació d'estar estirada a la sorra.
Sóc una gran defensora de la pell-Renaixement :)
Un bon conte Thera ens has fet sentir com ens anavem cremant sobre el terra :)
Publicar un comentario