35.- La truita dels dijous

*

Dijous al matí. Una passejada sense rumb el portà davant del bar on, en una altra època, havia esmorzat diàriament. D'això feia sis mesos que semblaven sis anys. El primer dia que hi deixà d'anar fou a causa de l'accident i, després, la pena incontenible i les forces devaluades impediren que tornés a la monòtona normalitat. Per això, quan els peus atzarosos el portaren de nou davant del bar, decidí concedir-se un moment de nostàlgia i retornar a una manera de viure ja passada.

El bar no havia canviat gens i l'animà veure que el cambrer encara el recordava. El menà a la taula del racó on solia esmorzar sense que a ell li calgués dir res. Eficiència. La taula, les cadires, els quadres que amanien les parets del local, els cambrers... Tot era com ho recordava, com si l'interval de temps que a ell li canvià dràsticament la vida s'hagués oblidat de passar pel bar. Decidí demanar el mateix que menjava cada dijous. Quan arribà el tall de truita de patates, acompanyat de dues llesques de pa amb tomàquet, notà una flaire coneguda que li invadia els badius. Tallà amb la forquilla un tros de truita, tan esponjosa com la recordava, amb aquell punt de cruesa tantes vegades admirat. Tot en aquell bar era exactament igual que abans de l'accident. Abans que aquell cotxe s'estavellés de cara contra el vehicle que conduïa la Neus.

Portava una bona estona concentrat en l'esmorzar, amb els ulls fixos en aquella truita de tota la vida. Tanta familiaritat l'embriagà i per uns moments pensà que, potser, si aixecava la vista trobaria davant seu la dona amb qui havia compartit tants esmorzars (i tantes coses). I encara més, potser tot tornaria a ser com abans. Amb un bri d'esperança alçà els ulls i contemplà la paret nua.

*

autor: Ma-poc, blog Mots emblocats

*