32.- La incompetència

*
Quan el metge em va comunicar, amb posat compungit, que em quedaven tres mesos de vida, vaig pensar que algun incompetent havia traspaperat els expedients. Poques coses em molesten més que la ineptitud professional, però no vaig voler discutir el dictamen del doctor, perquè el corporativisme en aquests casos s’imposa, i ell mai no hauria reconegut l’error d’un col·lega, encara que es tractés de la negligència d’un simple auxiliar. Així que, per no contradir-lo, vaig adoptar la preceptiva actitud d’amoïnat, tot dirigint-li una mirada còmplice i comprensiva.
Però des d’aquell dia vaig encadenar una successió d’equívocs que corroboraven la mediocritat i la poca solvència de molts professionals de la sanitat: anàlisis maldestres que insistien amb tossuderia en el meu imminent traspàs, radiografies presumptament alarmants interpretades sense rigor, i una medicació errònia que em provocava unes punxades molestes en un costat que en pocs dies em van impedir alçar-me del llit. M’atenia una infermera miserable que confonia pastilles i xarops, i que m’injectava substàncies que enlloc d’alleujar el dolor, l’esperonaven i el feien més agut. També els meus familiars es comportaven amb manifesta incompetència, somicant i planyent-se tot el dia, ignorant l’evidència de l’error.
Però era difícil lluitar tot sol contra tanta adversitat: al final em vaig veure abocat a una mort que no era la meva. Després només va faltar que portessin un fèretre erroni –l’havien encarregat de fusta de cedre i no pas de bedoll–, que durant l’al·locució fúnebre, inadequadament llòbrega, el sacerdot confongués els evangelis –atribuint a Sant Joan una cèlebre sentència de Sant Mateu– i que els ineptes de la funerària s’equivoquessin de nínxol. Ara només espero que per algun malentès no acabi a l’infern, jo que he estat una persona eficaç i competent tota la vida.
*

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

*