206.- Eeeeep!

Josep era el fill de la senyora Remei, la masovera de Can Burriac, d’Argentona.

Quan el vaig conèixer, jo tot just era una nena, em creia que es deia “eeeeeeeeeeeeeeeeep”. En Josep treballava els camps de la família Burriac i la seva mare s’estava al mas, feinejant i atenent als estiuejants que anàvem a comprar-li tomàquets, enciams..., verdura amb gust de verdura. Quan algú volia comprar alguna cosa que la senyora Remei no en tenia en un dels seus cistells de vímet, ella, decidida sortia a l’era i cridava: “eeeeeeeeeeeeeeeeep”, i ràpid, com si s’estès esperant, en Josep emergia de l’hort amb el que calia al client. Quan la mare em portava a Can Burriac, jo desitjava que la senyora Remei no tingués, en el seu estoc de vímets, el que la mare volia i que en “eeeeeeeeeeeeeeeeep” fes la seva aparició miraculosa. Em fascinaven les seves mans, enormes, tallades, com veremades; unes mans tant grans que tota jo desapareixia darrera les meves galtones de nena quan ell me les pessigava en saludar-me: “hola menuda”. Unes mans destres i dolces malgrat tot.

En Josep anava sempre rapat el cero, jo, això, tampoc ho sabia, simplement creia que era calb i vellet com el meu avi Antoni, potser no tan vell, però si un home gran. Però no era així, en Josep era, aleshores, un home jove i ben plantat, un home desitjat. Ara penso que si jo hagués estat una noia del poble no m’hagués importat gens ni mica anar a ballar amb ell la tarda de qualsevol diumenge, però ell no hagués volgut, està clar, ell només volia acabar la feina per muntar a cavall i desaparèixer camí enllà, ningú no sap a on... Deien que era un solitari. Jo era una nena, però pensava que aquell home no estava mai sol, que dins els seus ulls blaus tot el mon s’hi tancava.

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

Fotografia: Castell de Burriac, Argentona 1964

.