lunes, 7 de diciembre de 2009

190.- Una història del bosc


Avui, amb els meus dos fills, sortim a recollir castanyes pel bosc que hi ha al darrera casa. Enfilem per un camí antic, cap els castanyers de formes estranyes.

Quan arribem, el meu fill s'ajup i recull, penjada d'una branca, una gorra petita de color vermell.

-Què és això, pare?

M'ho miro, sorprès.

-Només pot ser una cosa. Una gorra de follet!

Quan acabo de dir aquestes paraules, ja veig que m’he precipitat. Els nens no em fan cas, i crec que pensen que el pare no les té totes. Seguim el nostre camí i de tornada fem com si res no hagués passat.

A la nit, no puc dormir. Abrigat com cal pel mes d'octubre, surto de casa, és lluna plena i m'hi veig perfectament. Recordo perfectament l'immens arbre i, arrecerat en el marge del camí, espero. Al cap d'una estona sento un trepitjar de fulles, com el caminar d'un ratolí.

-Ei, tu, penses tornar-me la gorra?

Veig una personeta petitona.

Em frego el ulls, pensant que estic somiant.

-Si, si, t'ho dic a tu.
-Fa fred i em cal la meva gorra! -em diu, amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.
-Qui ets tu? - pregunto jo.
-Sóc el follet del castanyer perdut, visc aquí fa molt i molt de temps, igual que els meus germans. Nosaltres som els responsables d’un munt de feines, però la més important de totes, saps quina és? Veus aquella estrella que fa pampallugues, doncs és el follet de la pedra rodona. Quan un infant es posa malalt, un follet deixa aquest món i puja a un estel on plora eternament. Quan una mare queda sense llàgrimes, un altre follet s'omple del dolor que ella ja no pot suportar. Quan un petit dels vostres és feliç, tots sentim l'alegria, llavors cantem i ballem. Així som, nosaltres.

Prometo tornar a pujar a veure'l i poc a poc torno a casa, pensant en tot el que m'ha passat.

Al matí, quan vaig a despertar els nens, me'ls trobo llevats i tots dos em miren amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.

Així són els meus fills.
.
autor: Pep Climent, del blog Intercanvi
.

12 comentarios:

xaruga dijo...

Amb aquesta precocitat dels xiquets d'avui en dia, no és estrany que els rols s'hagin canviat. M'agradat el conte. Gràcies Pep.

Garbí24 dijo...

Que no es perdi mai l'il.lusió, siguin follets imaginaris o els nostres propis.

coses2 dijo...

Quina sort que tens ;-)
Un bon conte.

McAbeu dijo...

No cal sortir de casa per trobar les coses més extraordinàries :-)
Un relat molt maco.

Elfreelang dijo...

OOOH un conte molt tendre ...com m'agradaria trobar-me un follet! m'ha agradat moolt!

kweilan dijo...

Un conte ple d'il.lusió i tendresa. Molt bonic!

JJMiracle dijo...

Un bon conte, i el final, rodó!

Pep dijo...

Gràcies, a tots.
I que els follets us acompanyin sempre.

bajoqueta dijo...

Pep un conte ple de màgia i tendresa, moltes gràcies!

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat i per reivindicar la màgia dels nens i del bosc!

assumpta dijo...

Dolç, dolç, dolç!!!
Mai em de prerdre les il·lusions!
M'ha agradat.
=)))

Marta dijo...

M'ha emocionat aquest conte. Preciós! Aquest pare és un encant i bonissimquan els nens al matí es miren al pare amb el mateix gest i postura que els follets.