miércoles, 23 de diciembre de 2009

206.- Eeeeep!


Josep era el fill de la senyora Remei, la masovera de Can Burriac, d’Argentona.

Quan el vaig conèixer, jo tot just era una nena, em creia que es deia “eeeeeeeeeeeeeeeeep”. En Josep treballava els camps de la família Burriac i la seva mare s’estava al mas, feinejant i atenent als estiuejants que anàvem a comprar-li tomàquets, enciams..., verdura amb gust de verdura. Quan algú volia comprar alguna cosa que la senyora Remei no en tenia en un dels seus cistells de vímet, ella, decidida sortia a l’era i cridava: “eeeeeeeeeeeeeeeeep”, i ràpid, com si s’estès esperant, en Josep emergia de l’hort amb el que calia al client. Quan la mare em portava a Can Burriac, jo desitjava que la senyora Remei no tingués, en el seu estoc de vímets, el que la mare volia i que en “eeeeeeeeeeeeeeeeep” fes la seva aparició miraculosa. Em fascinaven les seves mans, enormes, tallades, com veremades; unes mans tant grans que tota jo desapareixia darrera les meves galtones de nena quan ell me les pessigava en saludar-me: “hola menuda”. Unes mans destres i dolces malgrat tot.

En Josep anava sempre rapat el cero, jo, això, tampoc ho sabia, simplement creia que era calb i vellet com el meu avi Antoni, potser no tan vell, però si un home gran. Però no era així, en Josep era, aleshores, un home jove i ben plantat, un home desitjat. Ara penso que si jo hagués estat una noia del poble no m’hagués importat gens ni mica anar a ballar amb ell la tarda de qualsevol diumenge, però ell no hagués volgut, està clar, ell només volia acabar la feina per muntar a cavall i desaparèixer camí enllà, ningú no sap a on... Deien que era un solitari. Jo era una nena, però pensava que aquell home no estava mai sol, que dins els seus ulls blaus tot el mon s’hi tancava.
.
autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra
.
Fotografia: Castell de Burriac, Argentona 1964
.

14 comentarios:

Carme dijo...

OooH! M'ha agradat molt, Marta!

Les aparences enganyen sovint. I l'opinió de la gent pot ser massa simple.

Aquest final suggeridor, m'encanta.

Felicitats pel conte i Bon Nadal"

Pilar dijo...

Els amors platònics sempre tornen amb un so o una imatge determinada que ens surt a l'encontre.
M'inspira tendresa el teu conte.

P-CFACSBC2V dijo...

M'encanta la frase final, o també allò de "verdura amb gust de verdura". Un bon conte-record.

bajoqueta dijo...

Hi ha persones que ens marquen de per vida.

Gràcies pel conte Marta :)

McAbeu dijo...

Certament hi ha records que no podrem oblidar mai. Bon conte!

Elvira FR dijo...

EeeeeeP! m'ha agradat molt, sovint les cosetes aparentment senzilles són les més importants!

senga dijo...

...d'acord amb tots vosaltres,ha estat un regal grandiós poder llegir aquest conte...moooooooooooooooooltes feeeeeeeeeeeeeeeeeelicitats!

senga dijo...

...ah! i amb el teu permís, Marta, el compartiré amb els meus.

Marta dijo...

Moltes gràcies a tots! Senga el pots compartir, evidenment!
Un petoneeeeeeeeeeeeeet1

garbi24 dijo...

Potser l'home no era tant solitari, les escapades a cavall, potser el portaven a la felicitat compartida.

kweilan dijo...

M'ha agradat molt. La caracterització del personatge és genial.

Tonosepe dijo...

Me ha gustado todo el relato, pero lo que más me ha gustado es como has escrito el pensar natural de un niñ@.
Tal vez también te ocurrió a ti Marta, felicitaciones por el cuento, por el recuerdo y por Navidad (extensible a tod@s).

Marta dijo...

Gràcies pels vostres comentaris!
Bon Nadal!

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte!. Preciós. Bones Festes.