miércoles, 16 de diciembre de 2009

199.- Com vendre arròs?

.
La tia Engràcia tenia oberta la botiga a un carrer cèntric del poble. Al voral de les portes una colla de sacs dels de cinquanta quilos que contenien faves, fesols, cigrons, llenties, arròs...
.
Allò era com un supermercat dels d’ara on un hi trobava des de una punta de coixí, un clau de cabota o un metxer de pela dits.
.
Entre el grup de sacs que contenien llegums n’hi havia un que contenia arròs que ella el dava més barat, clar el sac que el contenia era un sac d’espart, que potser no invitava massa a comprar, encara que el preu era esgarrifosament més barat.
.
Ja pensava en no portar-ne més d’aquell baratillo ja que sols hi picava el que a casa tenia pollets i els hi coïa aquell sempre anomenat amb befa arròs de poll.
.
Un dia passà el viatjant al qui l’encomanava i li exposà el problema.
.
- Mira, Engràcia, que et vull bé. Compra-me’n deu sacs i jo et diré com pots vendre’l més que el que tens com a més bo.
.
- No m’enredaràs pas.
.
- Si fas el que et diré, ja me’l pagaràs quan l’hagis venut tot, però el deu per cent del negoci serà per a mi, per que ensenyar val calerets.
.
- Amb aquestes condicions, doncs, porta’l.
.
-El primer que has de fer es canviar-lo de sac. L’espart no ven. Un sac de bri, ben blanc i net és el que necessites.
.
Feren el que deia el viatjant. – Posa’l el primer entrant. I ben ple i amb xicra de mida acaramullada i un cartró amb el preu. Mira posa’l a 12 pessetes. Al costat el d’espart contenint el que venies més car. A 8 ptes...
.
Sigui la xicra, sigui el sac blanc, sigui el preu, allí al entrar ja totes les dones volien d’aquell arròs. I els dos feren negoci,... I es que conèixer al personal es un segur d’èxit.
.
autor: Anton, del blog Rebaixes
.

13 comentarios:

McAbeu dijo...

Alguns diuen que el marketing és un invent modern però de sempre se sap que si vols vendre una cosa has de fer que entri pels ulls. Bon relat!

fanal blau dijo...

Si és que de bon venedor se n'ha de venir de mena...:)
Bon relat, Antón!

bajoqueta dijo...

Com diu McAbeu, el marketing ja fa anys que estava inventat. Tothom tenia la seua tècnica i esta era molt bona jajajaja.

Gràcies pel conte Anton.

xaruga dijo...

De vegades la gent que vend no en té ni idea. El màrketing no és més que el sentit comú. Quan anava a col·legi sempre rondava pels voltants un home que venia regalessia. Ell sabia que els clients potencials eren les criatures, per la qual cosa sabia a quina hora entravem i sortíem de classe i sempre ens el trovàvem. Aixío tan senzill, hi ha botiguers que encara no ho sabent.

Pilar dijo...

Uy Anton...Crec que t'han copiat la idea els botiguers, enguany. Embolcallats de papers ben bonics i llampants, hi ha un munt de propostes de lots de Nadal amb un contingut que no té res a veure amb anys anteriors.
Hi ha una dita que diu que la necessitat augmenta l'enginy.
M'has fet somriure. Gràcies!

Anónimo dijo...

La presentació sempre és la meitat del producte.
Una forma molt natural d'explicar un bocí de realitat casolana.

M'agrada.

Luguca.

rebaixes dijo...

La venta deu ser ull i paraula.
El que veu i vol veure el comprador i la paraula del venedor que subjugui.
Vendre és dificilet, ho sé per experiència... De jove a Reus veneia espardenyes a cal Bastida.Aquell home era un mestre...// Gràcies a tots. Anton.

garbi24 dijo...

Bon compte si senyor. Es que sempre volem ser enganyats, ara i des de sempre.

XeXu dijo...

Molt bonic, una mostra de com engalipar la clientela. I les dones no s'adonaven en coure'l que no era de bona qualitat?

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte!. M’ha portat records de quan estiuejava al poble, de petit i acompanyàvem la mare i l’avia a l’Espar, l’únic que havia.

Elvira FR dijo...

M'ha agradat molt el conte i la manera com està escrit...m'ha recordat els meus avis, el meu avi venia carbó (quan les cuines eren de carbó)

kweilan dijo...

Les tècniques són importants. Bon relat!

Marta dijo...

Ai! què babaus podem ser les persones...