sábado, 12 de diciembre de 2009

195.- Ciclop I

.

.
Satèl·lit CICLOP I.
Agència Espacial Europea.
Massa: 700 kg.
Lloc i data d’enlairament: Cosmòdrom de Plesetsk. Novembre de 2009.
Òrbita sobre la terra: 800 Kilòmetres.
Missió: Mesurar la salinitat dels oceans. Creació de mapes climàtics globals.
Estimació vida útil: tres anys.
.
Febrer 2010
.
Maleïts. Maleïts. Maleïts. Us maleeixo, humans.
Raça atroç i depravada, m’heu donat la capacitat de visió i comprensió, mut, exposat a les vostres misèries.
Aquí, a dalt, en constant moviment silenciós, els meus aparells de mesura, sensors i telescopis enfocant, implacables, cada detall i mostra, de la vostra barbàrie.
M’heu negat la possibilitat de provocar la meva fallida per mi mateix. En els meus bancs de dades confirmo que encara tinc per endavant més de set-cents dies de visions esglaiadores, ininterrompudes, setze mil vuit-centes hores de violència, mutilacions, matances, violacions, esclavatge ….
La llista és molt llarga, ja no em sorprenc quan capto una nova forma recargolada de traïció i fellonia.
Condemnat a mirar, enregistrar, processar, perquè pugueu continuar matant i destruint.
Durant el primer any, el meu programa principal em va tenir ocupat en la comprensió dels cicles de l’aigua en aquest bell planeta que devoreu insaciablement, com un càncer.
Tot va canviar amb l’activació del protocol secret, el programa, “ocult”. El veritable sentit d’enviar tants diners a l’espai per retratar amb minúcia microscòpica qualsevol detall que us permetés recopilar més informació de “l’enemic”.
Esteu abocats a la vostra destrucció, no em feu pena. Em provoqueu fàstic. No pensàveu que podríeu provocar fàstic en una màquina?
Sé que morireu, encara que jo no arribi a veure-ho. Però sé que abans acabareu amb el planeta. És una certesa. Els milions d’imatges emmagatzemades així o demostren.
Sou una bestia ferida i boja, assedegada de sang, que només vol seguir destruint abans de morir.
Heu creat l’ull que tot o veu. Encara que abomini de la seva visió.
Quin gran monument, formigues.
El receptacle de les vostres grans fites.
Moriré amb amargura, doncs quan s’apagui l’últim micro processador del meu ordinador central, i giri per inèrcia com tota la ferralla que m’envolta, el meu últim pensament serà desitjar que ni un sol de vosaltres torni a posar un peu fora d’aquest planeta.
.
autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició
.
autor de la foto: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)
.

14 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

Maleïts humans, que van crear aquesta màquina :-P Bon relat!

Pilar dijo...

Una bona reflexió sobre l'autodestrucció de l'ésser humà.
Amena i dura.

McAbeu dijo...

Molt bo. És ben cert que si ens ho mirem amb la suficient perspectiva descobriríem que l'enemic som nosaltres mateixos.

- assumpta - dijo...

Us escrit cru, que descriu perfectament l'autodestrucció en la que tots hi som partíceps.
Un text fantàsticament redactat.
Felicitats!

garbi24 dijo...

Nosaltres solets ens autodestruim sense que ningú ens hagi d'ajudar.
Especie humana.......vaja especie

senga dijo...

M'agrada aquesta màquina forçada a observar...i al final cau a la trampa dels desitjos i de les venjances...ai, ai!...sempre la Terra s'ha mogut per cicles a pesar del que fem els terrícoles...i un dia tornarà el final com tantes vegades...no, no acabarem amb el planeta...ell tornarà a reiniciar un nou cicle...i els habitants que es pensen ser humans?...tots els imperis han caigut per sortir-ne de nous...un conte que m'inspira un munt...

Elvira FR dijo...

Uf espero que no sigui premonitori!!! bon relat!

Carme dijo...

Esgarrifós... i molt ben explicat!

Núria dijo...

Realment si comencéssim a canviar, el nostre futur no seria tant aterridor, però malauradament, el nostre problema és que tot i que veiem les orelles del llop, no li prestem ni la més mínima atenció, i és quan ens trobem dins la seva panxa, freda i fosca, quan comencem a plorar…

Un relat fantàstic!!!

bajoqueta dijo...

Jo també crec que és una molt bona reflexió, i feta d'una manera ben original :)

El dibuix m'encanta :)

Gràcies Sergi.

La Meva Perdició dijo...

Gràcies a tots els que heu parat 2 minuts per llegir el relat, i els que heu donat el vostre parer sobre el mateix, amb un comentari. Gràcies de nou a Jaume Vilalta Casas, per la seva magnifica il•lustració, i als moderadors del bloc per publicar-lo. Salut!

kweilan dijo...

Molt bon relat i esperem que no es faci realitat.

Marta dijo...

Esgarrifos! Però un bon relat i molt original.

XeXu dijo...

Sempre he pensat que si les màquines parlessin, es cagarien força en nosaltres i en com les tractem. Si a sobre una màquina pot veure el que fem i jutjar-nos, llavors sí que estem llestos.