miércoles, 30 de diciembre de 2009

213.- Sense perdre la son

.
No se’n recordava de quan havia començat, probablement des de sempre. Entre els llençols, la seva imaginació viatjava a cent per hora. Si havia vist per la televisió alguna joguina que li agradés, aquella nit imaginava que l’aconseguia, que jugava amb ella i els seus amics fins que la son la guanyava; si havia vist algun indret meravellós en un documental, sabia que, així la lluna s’enlairés, ella se n’aniria de viatge per terres inexplorades. Quan va complir divuit anys va pensar que havia d’abandonar aquest hàbit, que havia arribat a la majoria d’edat i el seu deure era comportar-se com a un adult. Però va adonar-se’n que sense la seva ració d’imaginació no podia agafar la son. Deixar el seu cap lliure de desitjos fets realitat, només per una estoneta i a un llit, era un repel·lent de la sopor. No va tardar a caure en la seva addicció per a poder lliurar-se a Morfeu.

El problema va esdevenir molt greu quan, avorrida d’inventar històries d’altres, va començar a imaginar les seves pròpies. Així, quan coneixia a un noi que li agradava, entre les flassades solitàries, acabava als seus braços fins que els ulls es tancaven cansats de tant amor. Les seves il·lusions van traspassar la frontera dels coixins i van començar a assaltar les hores diürnes. I a cada somni no assolit, rebia una gran decepció. Decepció rere decepció, es va jurar que mai més tornaria a somiar històries irrealitzables encara que mai més pogués tornar a aclucar l‘ull. Insomne, ullerosa es va recloure en sí mateixa i es va allunyar del món sencer.

Un dia, mentre esperava a la consulta del metge, per a passar el temps, va començar a escriure una frase que li rondava pel cap, una frase buida, però que en quant la va anar col·locant en un context va omplir-se de significat, d’una història plena d’emocions, d’il·lusions, d’aventures, de ganes... Quan l’infermera la va cridar, es va anar cap a casa a acabar el relat.

Avui té més de tres-cents contes escrits i gaudeix d’uns ulls plens de vida. A les pàgines blanques com llençols va trobar la millor manera d’abocar els seus somnis sense perdre la son.
.
autora: Anabel, del blog La cuentista de Hamelin (conte amb 365 paraules)
.

10 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

La imaginació que no falti!

McAbeu dijo...

Exacte, la imaginació no s'ha d'acabar mai. Ni als 18 anys ni als 88. Sempre va bé, encara que només sigui per escriure contes tan macos com aquest,

kweilan dijo...

Què bonic, Anabel i que ben explicat! Molt bon relat!

Elvira FR dijo...

Quin conte més ben contat i bell! m'ha agradat molt Anabel!

xaruga dijo...

El dia que deixèssim de somniar ens serà molt difícil suportar aquesta vida. Cada vegada més materialista, egòlatra i més sense sentit. La imaginació, el somnis i la sensibilitat son els nutrients que ens la poden fer desitjar de viure plenament. Bona llicó, Anabel.

garbi24 dijo...

està molt bé somiar...però no ens ho hem de creure. Millor escriure-ho per compartir-ho amb els altres...tal com has fet tu.

Marta dijo...

Imaginar i escriure. Molt bonic, Anabel.

Pilar dijo...

La creativitat neix de la imaginació que germina als somnis.
Somnio amb tu perquè, només somniant es resolen els problemes. Fins i tot els que semblen que no tenen solució.
Trobo preciós i molt útil el teu conte, Anabel.

bajoqueta dijo...

Tinguem l'edat que tinguem, el somiar mai ens el podrà pendre ningú. Sempre separant el que és real i el que no clar! jajaja.

Un conte molt bonic Anabel, moltes gràcies1

Anabel dijo...

És un dels meus primers contes en català, així que trobo que heu estat molt amables amb mi.

Moltes gràcies a tots.


Bon Any Nou!

Anabel, la Cuentista