martes, 15 de diciembre de 2009

198.- Si això és un moble

.
La mare es va afanyar a llençar-lo. I ella se l’estimava molt.

Provà de dissuadir-la: tampoc no ocupa tant d’espai; mira, s’hi poden posar a sobre uns quants coixins de colors alegres i, a la paret, pengem uns prestatges on podràs desar la ràdio vella, el costurer, els figurins de l’Hogar y Moda i la teva col·lecció de cactus nans. Mamà, no el llençaràs, oi que no? Pensa-t’ho bé. A més, a més, allà dins hi ha una colla de coses que no se t’acudirà on guardar-les.

Res a fer. Mamà es va desfer del bagul de la seva infantesa, on s’asseia llargues estones les tardes d’hivern, mentre escoltava bocabadada Cumbres borrascosas sense entendre com s’ho feien els actors per entrar en una capsa tan petita com era la ràdio de fusta.

Al bagul retrobava roba dels germans, joguines de la mare, el barret de quan el pare era jove, una capsa de llauna plena de fotos antigues i, també, un barret de llana, que es lligava a coll i duia una bola verda i una altra de vermella de quan ella encara no anava a escola.

La pre-adolescència d’estètica hippy la va passar arraulida, dins del ponxo de ganxet, repassant tebeos i descobrint el goig de les primeres lectures, tan plenes de novetats. I tot ho feia a sobre d’aquell moble vell, gros, dur sota les cames doblegades. El bagul era seu; li pertanyia per dret propi.

Aquell bagul folrat amb tela de feia flors de color taronja , fulles verd poma i puntets blau marí. Per fora presentava un color indefinit: fosc i amb tires de fusta, clavetejades de tant en tant. Els seus dits resseguien, amb insistència, aquells claus grossos de forma semiesfèrica, que ja eren pur rovell.

I una olor barrejada de càmfora i temps tancat. Perdut.

Era l’únic moble que havien dut del poble, perquè va ser dins seu que van venir les pertinences de la família sencera. Un bagul i una maleta de cartró, desapareguda l’estiu passat.

Però mamà, que havia decidit modernitzar el piset comprant un sofà d’eskai i un llum de peu per instal·lar una sala d’estar atapeïda i idèntica a la de la resta del veïnat.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)
.

13 comentarios:

fanal blau dijo...

Hi ha alguns objectes que són companys de viatge, oi?
I no tothom ho entén així!
Bon conte per llegir damunt del bagul!

Carme dijo...

Un bon conte, és veritat. És curiós com els objectes poden tenir diferents valors i diferents lectures.

Molt bonic, luguca!

Pilar dijo...

Fa anys que conservo a la memòria un cofre de l'àvia semblant al "teu" bagul. Espero que allà no arribi la "globalització" que tot ho uniforma.
M'han agafat ganes d'amagar-me dins d'aquest bagul tan bé descrit i jugar una estona amb el seu contingut!

xaruga dijo...

Generalment qui no es vol desfer de les velles relíquies son les persones grans. I és normal, solen portar molts records. En aquest cas és la filla qui voldria conservar-lo. Potser perquè sap que un moble convencional i buit mai serà aquell bagul atapeit de vivènces i records de tota mena.

Jordi dijo...

Hi ha objectes per casa que per molt insignificants que siguin, me'ls aprecio molt. Tenen quelcom especial!

P-CFACSBC2V dijo...

Les modes uniformadores… I si alguna cosa fa olor de vell, cap a la brossa.

garbi24 dijo...

Hi han coses que mai de la vida es poden llençar, doncs avui et poden semblar arcaics i demà ser una gran peça del nostre museu particular

McAbeu dijo...

Per la filla aquest moble és més que un moble, potser per la mare no però crec que ha sortit perdent en el canvi per un sofà d'eskai i a la llarga se'n penedirà. El conte està molt bé, mai els objectes són simplement objectes quan tenen una història darrere.

kweilan dijo...

Molt ben explicada aquesta sensació del valor d'aquesta peça que està clar és més que un moble. Bon conte!

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte! De ben segur que quan això li va passar, la filla hagués desitjat independitzar-se abans de la mama, i endur-se amb ella el company còmplice, que era el bagul.

bajoqueta dijo...

De vegades costa despendre's d'alguns objectes, guarden tants records que quasi parlen :)

Gràcies pel conte Luguca.

Anónimo dijo...

Gràcies pels vostres comentaris.
He volgut transmetre que la novetat i la moda no poden substituir-lo tot.

Luguca.

Marta dijo...

Es que el veus el bagul! Jo no el llençaria mai de la vida!