viernes, 4 de diciembre de 2009

187.- Viatge a la platja dels despullats


El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat, per exigències de la tècnica, en una platja resplendent a l’oest de tot arreu.

Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles.

Es féu de nit, i no va passar res. Potser no fou allà. Tal vegada no fou llavors.

De matinada m’arribaren uns càntics.

Reptant, clapat a terra, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera.

Sota la volta del firmament, amb el far de mercuri anunciant l’alba, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors.

Vaig restar ajagut ben bé tres hores, fins que un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar.

Retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials de quan estudiava al “Mercè Rodoreda”, les de les pel·lícules d’aventures, les que em van fer guanyar un concurs de dibuix a la festa del barri...

Dues hores després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo.

L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados”

I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.
.
autor: Jeremias Soler, del blog Nuesa literària
.

11 comentarios:

xaryga dijo...

És la història de la vella Castella. A besar la creu i sinó garrotada. No ha canviat gaire, els catalans en podem donar fer. Ara ens fan besar la Constitució a la pàgina que els interessa a ells. La que no els interessa la interpreten a la seua manera. I anant fent, que qui dia passa,any empent.

McAbeu dijo...

El conte està molt ben escrit i m'ha agradat molt.
No sé si triaria aquest punt del passat si pogués fer un viatge en el temps, però segur que resultaria útil poder gravar com va anar tot allò i ensenyar-lis a aquells que encara defensen que: "nunca fue el castellano lengua de imposición

bajoqueta dijo...

Seria genial poder fer viatges en el temps i poder vore com va anar tot realment. Gràcies pel conte Jeremias :)

P-CFACSBC2V dijo...

Molt ben escrit, el conte! Viatges en el temps, dieu? Ui, no! :-)

Joana dijo...

M'hi he trobat a la platja amb tot de gent estrafalària :)

Marta dijo...

Wau! M'ha encantat! Què ben escrit! M'ha fet venir al cap una obra de teatre que vaig veure sobre aquest tema, el de la història de castella.

senga dijo...

...mentre parlem de castella no hem de veure el que no fem els de catalunya...començant per mi mateixa...s'ha perdut, també en el temps allò del compromís i de la responsabilitat del grup, ara cadascú a la seva i algú enterrarà el darrer...com sempre.
Aquesta manera d'escriure tan poètica fa venir ganes de llegir i de pensar...gràcies.

Elvira FR dijo...

Un conte boníssim que malauradament té un pòsit de veritat...Castella la invasora, la depredadora...uf

Pep dijo...

Crec que el tema és tan ampli, que ens perdríem en la platja del temps.
La conquesta,la imposició de la fe, la pèrdua de la llibertat dels pobles indígenes, ....
El relat és molt bo, i estic d'acord que fa venir ganes de llegir i pensar.

kweilan dijo...

M'ha agradat molt. Ben escrit sobre un tema que sempre fa pensar i reflexionar. I que particularment em posa molt trista.

Jeremias Soler dijo...

MOltes gràcies a tots pels comentaris! Fins avui no m'havia adonat que ja estava penjat el relat. Una gran alegria veure'l aquí i ben aviat en un llibre. La veritat és que m'encantaria poder fer viatges en el temps. Aquest episodi l'he fet basant-me en uns suposats escrits autobiogràfics de Colom, segons els quals el primer gest de l'home va ser ordenar immediatament que vestissin aquells pobres salvatges. No sé pas qui era més salvatge (bé, el cert és que sí que ho sé, i no hem progressat gaire des de llavors)