sábado, 19 de diciembre de 2009

202.- La veïna

Tots els dies aprofitant el solet del migdia, amb el seu llibre sota el braç, s’apropava als jardinets del darrere de casa seua i seia en un banc. Escalfor i lectura li donaven un dels pocs plaers que li quedaven. L’Ignasi havia llegit sempre i no només ara que s’havia jubilat. Era agradable sentir la tranquil·litat del parc mentre compartia unes vides de ficció que li interessaven més que la seua solitària realitat.
.
A la biblioteca del barri el coneixien com un dels clients més fidels. De vegades es queixava de la lletra massa petita o de què no tinguessin el llibre que ell volia. Però sempre en tenia a la mà un o altre. Allà, al seu banc del jardí se’l veia concentrat en la història de torn. De tant en tant, descansava i se’n recordava de la seua companya que ja no hi era i de com li agradava escoltar les històries que ell li explicava.
.
En un d’aquests moments, va veure que una pobra padrina s’arrossegava amb l’ajut d’un bastó i seia al banc del davant. Pobra dona!, va pensar, aquesta està pitjor que jo! I mentre l’observava, la vella va treure amb mans tremoloses una novel.la i s’hi va refugiar sense fer cas a ningú. L’Ignasi va sentir curiositat, quin devia ser el títol? Però la seua vista ja no estava per aquelles distàncies.
.
A partir d’aquell matí, sempre hi era. Li costava caminar fins al banc però amb un esforç considerable i força voluntat hi arribava. Feia patir. S’acostumà, però, a la veïna del davant. Els dies de pluja l’enyorava i desitjava que tornés a lluir el sol per trobar- la . Així va passar un llarg hivern més curt que el dels darrers anys.
.
Un dia de primavera, ell feia tard i va veure que el banc del davant estava buit. Es va posar trist. Molt trist. Temia aquesta absència. Amb el cap cot es va atansar al seu lloc. Estava ocupat. Era ella. S’havia canviat de banc i allà estava, al seu costat. Llegint. No se’l va mirar però quan ell va seure, va sentir una lleu aproximació. Per fi, li passava una aventura digna de ser contada!
.
autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)
.

17 comentarios:

garbi24 dijo...

Es que l'amor no te edad, sempre hem d'estar a punt per rebre o donar aquest sentiment, independentment de l'edad que tinguem.
M'ha agradat

coses2 dijo...

A mi m'has fet pensar en la solitud i com tots esperem i busquem algú amb qui compartir.

Pilar dijo...

El compartir soledats i aficions creen llaços que hem de tenir molt en compte.
Entranyable i de fer pensar Kweilan.

McAbeu dijo...

Una bona manera de començar una relació, coincidir en l'afecció a la lectura és el primer pas.
Un relat molt tendre, és molt bonic imaginar la sorpresa del protagonista quan veu que la veïna no ha faltat a la cita sinó tot el contrari. M'ha agradat!

Elvira FR dijo...

Un conte que no sé perquè m0ha recordat la pel·lícula d'en Hopkins i la Thomson "Lo que queda del día" per les emocions contingudes però intenses i la delicadesa dels sentiments...preciós el conte m'ha agradat molt!

xaruga dijo...

A mi també m'agradad, kweilan. M'ha fet recordar l'època llunyana d'adolescent quan una lleu aproximació a la noia que t'agradava et feia bategar el cor molt depressa. I el parc era el lloc.

bajoqueta dijo...

Tan de llegir contes m'havia olvidat d'este... i l'he llegit com si no l'hagués llegit mai, m'ha tornat a encantar.

Gràcies kweilan!

P-CFACSBC2V dijo...

Molt bonic, el relat! M'ha agradat especialment la frase "Així va passar un llarg hivern més curt que el dels darrers anys".

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte. Qui no ha tingut una trobada casual, d’aquest tipus mai? Per un curt període de temps, et creues amb la mateixa persona, a la mateixa hora durant un temps, la imaginació i els pensaments sempre tornen cap aquell moment, esperant que es torni a produir, però la majoria de cops el deixem volar, i continuem la nostra vida, però que pot passar si ens decidim a saludar?

Carme dijo...

Quin conte més bonic, kweilan!
Tan suggeridor de coses tot just intuïdes... té raó Garbí, l'amor no té edat.

M'ha agradat molt, nadalenc, el trobo, amb màgia...

senga dijo...

...l'Amor és...sempre hi és... a vegades el deixem fluir i d'altres el tenim tancat...l'Amor és.
Gràcies per fer-nos arribar una història tan tendre.

kweilan dijo...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Estic contenta de què us hagi agradat. Una abraçada!

XeXu dijo...

Hehehe, que guapo. Els llibres són fantàstics, mira què poden aconseguir! Hi ha qui coneix gent passejant el gos. Doncs llegint també pot ser!

Pep dijo...

Felicitats, per el relat.
És una història d'amor, d'amor pels llibres, per les persones , per la vida i un regal a l'esperança.

kweilan dijo...

Moltes gràcies, XeXu i Pep. Una abraçada!!

Marta dijo...

Preciós! Molt boniques les imatges i el desig d'aventura malgrat l'edat.

kweilan dijo...

Gràcies, Marta!