.
La senyora Gamisans passava cada matí quan anava al forn a buscar el pa. Duia una bossa de roba feta de ganxet amb fil de cotó moreno, i de tornada, podíem endevinar si havia comprat un rodó de mig o un rodó de quilo.
Durant tot l’estiu, era la sorpresa esperada del dia. Des de la barana de forja, que imitava dibuixos modernistes i donava al carrer, esperàvem, amatents, el seu bon dia.
- Bon dia menuts!
- Bon dia, senyora Gamisans! – responíem gairebé a l’uníson els tres menuts de la prole.
- Ja heu vist l’oreneta aquest matí?
- No… no l’hem vist… - responíem, ben concatenades les respostes.
- Doncs fa un momentet… m’ha preguntat per vosaltres i us estava esperant...
- Ah…sí?
Mai teníem la sort de veure-la aturada, esperant-nos. En canvi, aquella senyora velleta, de somriure serè, ulls de verd natura i veu dolça, era la dipositària de la nostra quotidianitat. Tenia unes capacitats màgiques que, aleshores, no enteníem. Algú màgic que sabia de les nostres primeres dosi de benzina diària!
Tancava la mà posant-la en puny, ens l’acostava al front de cadascun de nosaltres amb una parsimònia i una ritualitat misteriosa; s’acostava de nou la mà a les seves narius i s’olorava els dits.
- Doncs a mi m’ha dit que us acabeu de beure un got de llet amb una llesca de pa amb oli i sucre…, pot ser?
Ja podeu imaginar els ulls en platerets que se’ns posaven a l’escoltar el secret confessat de l’oreneta. Per dibuixar la cara de bocabadats i sorpresos de qui ens havia endevinat l’esmorzar.
Somreia, feliç de l’èxit, i gosava a afegir-li cada dia una peça de fruita…
- i una poma, potser?
- i…una llesca de meló?
- avui un plàtan?
- un tall de síndria, avui?
- Mmmm…
Val a dir, que tot anava acompanyat d’una gestualitat tan atrapadora i hipnotitzant que ens mantenia al marge d’altres possibles sospites o descobertes.
Era un misteri que ho sabés, perquè no havia entrat a casa.
El que en aquell moment no sabíem veure, és que des de dins de casa, des de la finestra de la cuina, la mare li retornava el somriure.
Durant tot l’estiu, era la sorpresa esperada del dia. Des de la barana de forja, que imitava dibuixos modernistes i donava al carrer, esperàvem, amatents, el seu bon dia.
- Bon dia menuts!
- Bon dia, senyora Gamisans! – responíem gairebé a l’uníson els tres menuts de la prole.
- Ja heu vist l’oreneta aquest matí?
- No… no l’hem vist… - responíem, ben concatenades les respostes.
- Doncs fa un momentet… m’ha preguntat per vosaltres i us estava esperant...
- Ah…sí?
Mai teníem la sort de veure-la aturada, esperant-nos. En canvi, aquella senyora velleta, de somriure serè, ulls de verd natura i veu dolça, era la dipositària de la nostra quotidianitat. Tenia unes capacitats màgiques que, aleshores, no enteníem. Algú màgic que sabia de les nostres primeres dosi de benzina diària!
Tancava la mà posant-la en puny, ens l’acostava al front de cadascun de nosaltres amb una parsimònia i una ritualitat misteriosa; s’acostava de nou la mà a les seves narius i s’olorava els dits.
- Doncs a mi m’ha dit que us acabeu de beure un got de llet amb una llesca de pa amb oli i sucre…, pot ser?
Ja podeu imaginar els ulls en platerets que se’ns posaven a l’escoltar el secret confessat de l’oreneta. Per dibuixar la cara de bocabadats i sorpresos de qui ens havia endevinat l’esmorzar.
Somreia, feliç de l’èxit, i gosava a afegir-li cada dia una peça de fruita…
- i una poma, potser?
- i…una llesca de meló?
- avui un plàtan?
- un tall de síndria, avui?
- Mmmm…
Val a dir, que tot anava acompanyat d’una gestualitat tan atrapadora i hipnotitzant que ens mantenia al marge d’altres possibles sospites o descobertes.
Era un misteri que ho sabés, perquè no havia entrat a casa.
El que en aquell moment no sabíem veure, és que des de dins de casa, des de la finestra de la cuina, la mare li retornava el somriure.
.
autora: fanal blau, del blog A la llum d'un fanalet (conte amb 365 paraules justes)
.
15 comentarios:
Que bonic! Un conte d'estiu, amb oreneta inclosa, que tot de cop m'ha semblat nadalenc, per la tendresa dels records d'infància. Molt dolç, Fanal blau.
Saber mantenir la il·lusió d'un nen és molt important, la senyora Gamisans i la mare d'aquests nens ho sabien molt bé. Un conte molt maco!
Preciós m'ha retornat per uns moments a l'infantesa...a mi també m'ho havien fet això i també m'endevinaven el que havia menjat...un conte molt bo i tendre!
La innocència dels xiquets ben tractada pels adults, explotant al màxim la seua capacitat de sorpresa i il·lusió, havien d'èsser una llavor frutífera per als futurs homes. Un conte tendre i amb solera. Gràcies Fanal Blau.
Quin conte més bonic, Fanal blau. Crec que moltes persones podem veure retratats "costums i maneres" de la nostra infantesa.
M'has deixat amb ganes que me expliquis un altre.
Felicitats compta contes!
Provocar la rialla i el interés d'un infant sempre es una tasca agradable, encara que hi hagi un xic de trampa
...em sumo a tots els comentaris que heu fet, totalment d'acord... m'ha passat això que dius Carme...
FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Un conte precióóóóós!!!
És ple de tendresa i somriures de complicitat com el que m'ha sortit a mi mentre el llegia.
Felicitats, Fanal Blau!
:)
Felicitats pel conte! entremaliat i refrescant, com la mateixa infantessa!, una oportunitat de retrobar els nostres records!
Un conte preciós, la canalla sempre dóna molt de joc, i encara que no estigui bé enredar-los com a 'xinos', només per veure la seva cara de sorpresa ja val la pena.
No estaré pas en desacord amb la resta de comentaris. Molt bonic, ple de sensacions.
Quin conte més preciós, fanalet. Té un punt de candidesa, d'innocència que m'ha agradat molt. Felicitats!
Quan el vaig llegir em va recordar amb aquella màgia que havia de menuts, que ens ho creiem tot i les persones eren màgiques i especials.
Gràcies pel conte Fanal blau.
Moltes gràcies a tots vosaltres per la bona rebuda en l'estrena!
quin conte més bonic! Una mare sempre troba la manera de fer màgics els dies dels seus fillets
Publicar un comentario