193.- El 4t. pis

.

Vivia en un edifici que semblava una indústria modernista, palplantada enmig d’una ciutat mitjana de Catalunya, però que estava al rovell de tot arreu i que a mi ja m’hi anava bé. Recordo que en aquell edifici el 4 era un número maleït. Això, per sort, no ho vaig saber fins al cap d’un temps i a més jo vivia al 6è, afortunadament! Un dia que pujava cap a casa, em vaig trobar a l’entrada esperant que baixés mr. Orona en persona, una senyora tota repentinada i posada amb ulleres de sol. Jo vaig pensar que per estar a dins d’un ascensor no li calien les ulleres, però no li vaig dir pas res. Ella, de sobte, em va agafar la mà i em va xiuxiuejar amb una veu rogallosa que anava a acomiadar-se d’en Joan, un home que havia mort, un veí del 4D. Va exclamar que en Joan s’assemblava tant al seu pare...! Era mort feia deu mesos, amb només 68 anys i encara el portava de dol. Però em va explicar que això no era tot, perquè feia poc al quart s’havia mort un veí “de color”, que “va traspassar” per leucèmia.
A mi els calfreds ja no m’arribaven o és que ni els notava... Sortosament, vaig sentir el “cling” de l’ascensor i vaig agrair per totes acomiadar-me de la senyora, pujar cap al sisè cagant llets i quedar-m’hi de per vida...
Encara ara em pregunto si hi deu viure algú, en aquella indústria fotuda enmig de tot arreu.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.