Avui, amb els meus dos fills, sortim a recollir castanyes pel bosc que hi ha al darrera casa. Enfilem per un camí antic, cap els castanyers de formes estranyes.
Quan arribem, el meu fill s'ajup i recull, penjada d'una branca, una gorra petita de color vermell.
-Què és això, pare?
M'ho miro, sorprès.
-Només pot ser una cosa. Una gorra de follet!
Quan acabo de dir aquestes paraules, ja veig que m’he precipitat. Els nens no em fan cas, i crec que pensen que el pare no les té totes. Seguim el nostre camí i de tornada fem com si res no hagués passat.
A la nit, no puc dormir. Abrigat com cal pel mes d'octubre, surto de casa, és lluna plena i m'hi veig perfectament. Recordo perfectament l'immens arbre i, arrecerat en el marge del camí, espero. Al cap d'una estona sento un trepitjar de fulles, com el caminar d'un ratolí.
-Ei, tu, penses tornar-me la gorra?
Veig una personeta petitona.
Em frego el ulls, pensant que estic somiant.
-Si, si, t'ho dic a tu.
-Fa fred i em cal la meva gorra! -em diu, amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.
-Qui ets tu? - pregunto jo.
-Sóc el follet del castanyer perdut, visc aquí fa molt i molt de temps, igual que els meus germans. Nosaltres som els responsables d’un munt de feines, però la més important de totes, saps quina és? Veus aquella estrella que fa pampallugues, doncs és el follet de la pedra rodona. Quan un infant es posa malalt, un follet deixa aquest món i puja a un estel on plora eternament. Quan una mare queda sense llàgrimes, un altre follet s'omple del dolor que ella ja no pot suportar. Quan un petit dels vostres és feliç, tots sentim l'alegria, llavors cantem i ballem. Així som, nosaltres.
Prometo tornar a pujar a veure'l i poc a poc torno a casa, pensant en tot el que m'ha passat.
Al matí, quan vaig a despertar els nens, me'ls trobo llevats i tots dos em miren amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.
Així són els meus fills.
.
Quan arribem, el meu fill s'ajup i recull, penjada d'una branca, una gorra petita de color vermell.
-Què és això, pare?
M'ho miro, sorprès.
-Només pot ser una cosa. Una gorra de follet!
Quan acabo de dir aquestes paraules, ja veig que m’he precipitat. Els nens no em fan cas, i crec que pensen que el pare no les té totes. Seguim el nostre camí i de tornada fem com si res no hagués passat.
A la nit, no puc dormir. Abrigat com cal pel mes d'octubre, surto de casa, és lluna plena i m'hi veig perfectament. Recordo perfectament l'immens arbre i, arrecerat en el marge del camí, espero. Al cap d'una estona sento un trepitjar de fulles, com el caminar d'un ratolí.
-Ei, tu, penses tornar-me la gorra?
Veig una personeta petitona.
Em frego el ulls, pensant que estic somiant.
-Si, si, t'ho dic a tu.
-Fa fred i em cal la meva gorra! -em diu, amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.
-Qui ets tu? - pregunto jo.
-Sóc el follet del castanyer perdut, visc aquí fa molt i molt de temps, igual que els meus germans. Nosaltres som els responsables d’un munt de feines, però la més important de totes, saps quina és? Veus aquella estrella que fa pampallugues, doncs és el follet de la pedra rodona. Quan un infant es posa malalt, un follet deixa aquest món i puja a un estel on plora eternament. Quan una mare queda sense llàgrimes, un altre follet s'omple del dolor que ella ja no pot suportar. Quan un petit dels vostres és feliç, tots sentim l'alegria, llavors cantem i ballem. Així som, nosaltres.
Prometo tornar a pujar a veure'l i poc a poc torno a casa, pensant en tot el que m'ha passat.
Al matí, quan vaig a despertar els nens, me'ls trobo llevats i tots dos em miren amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.
Així són els meus fills.
.
autor: Pep Climent, del blog Intercanvi
.
12 comentarios:
Amb aquesta precocitat dels xiquets d'avui en dia, no és estrany que els rols s'hagin canviat. M'agradat el conte. Gràcies Pep.
Que no es perdi mai l'il.lusió, siguin follets imaginaris o els nostres propis.
Quina sort que tens ;-)
Un bon conte.
No cal sortir de casa per trobar les coses més extraordinàries :-)
Un relat molt maco.
OOOH un conte molt tendre ...com m'agradaria trobar-me un follet! m'ha agradat moolt!
Un conte ple d'il.lusió i tendresa. Molt bonic!
Un bon conte, i el final, rodó!
Gràcies, a tots.
I que els follets us acompanyin sempre.
Pep un conte ple de màgia i tendresa, moltes gràcies!
Felicitats pel relat i per reivindicar la màgia dels nens i del bosc!
Dolç, dolç, dolç!!!
Mai em de prerdre les il·lusions!
M'ha agradat.
=)))
M'ha emocionat aquest conte. Preciós! Aquest pare és un encant i bonissimquan els nens al matí es miren al pare amb el mateix gest i postura que els follets.
Publicar un comentario