Amb un gest de veneració, la dona marroquina es dirigeix vers un grup d’escultures que ocupa un racó del vestíbul de l’hospital infantil. S’atura davant d’una d’elles, llarga, amb una mena de braços alçats implorant al cel. .
La dona -vel marroquí, que ella creu que la guarda de totes les mirades, falsa i lleu intimitat- treu un paper doblegat de la butxaca de la gel·laba i, devotament, el deixa als peus de la implorant.
La dona -vel marroquí, que ella creu que la guarda de totes les mirades, falsa i lleu intimitat- treu un paper doblegat de la butxaca de la gel·laba i, devotament, el deixa als peus de la implorant.
.
Sembla sola, es creu sola. No; se sent sola. Sense família, sense mesquita ni Al·là. Potser ha confós la figura amb un déu o amb l’àngel de totes les religions i, per això, ha deixat una pregària ancestral escrita a corre-cuita en un boci de recepta de l’oncòleg, que tot just acaba de visitar el seu fill d’onze anys.
Sembla sola, es creu sola. No; se sent sola. Sense família, sense mesquita ni Al·là. Potser ha confós la figura amb un déu o amb l’àngel de totes les religions i, per això, ha deixat una pregària ancestral escrita a corre-cuita en un boci de recepta de l’oncòleg, que tot just acaba de visitar el seu fill d’onze anys.
.
autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra
.
foto cedida per Roser Laspana, d'una escultura seva
.
13 comentarios:
Un bon conte! De gestos, de vides.
Quin impacte al cor! molt bon conte que retrata una estampa de desesper i alhora d'esperança
Un prec des de la fe i que surt del cor no necessita ni cap mesquita ni cap església. Bon relat!
Mmm..., creure més en el cel que en la medicina... mal assumpte.
Tothom necessita creure en alguna cosa, i amb moments així encara més, tot i que serà la sort i el metge qui ho acabaran de solucionar.
M'agrada com està expressada la necessitat d'esperança d'aquesta dona.
Ostres,
Marta! Molt bo! Amb les paraules justes i les emocions condensades. El final és senzillament superior.
D'una gran fan,
Sibil·la
...creure amb els deus?...creure amb la sort?...creure amb els metges?...ho he patit a la família, la tortura mèdica de la quimio i les veus que claman que no cura res i els negocis dels laboratoris amb la salut o contra la salud... i cadascú és lliure de prendre la part que li interessa i també de quedar-se amb la por a morir...
el conte expressa la situació de les pròpies limitacions...gràcies
El conte, expressat a la meva marena, neix de l'observació d'una dona queva fer el que explico i de les impactes figures de la Roser Lanaspa. En aquets moments a molts hospitals de Barceloan, en exposició. Vaig pensar: aquestes escultures acompanyen. I resulta que aquesta era la intenció de l'escultura expressar l'acompanyament en els moments de dolor.
Em va impactar com, aparentment, senzilles escultures, poden expressar tant i arribar tan a dis.
Gràcies pels vostres comentaris!
El relat és molt encertat,
i ben pensat, paraules directes dibuixen una situació de desesperació de moltes mares i molts familiars.
Felicitats.
Corto pero muy intenso, la angustia de la soledad queda bien reflejada, la búsqueda del alivio divino, como único consuelo, está muy bien llevada, esa esperanza que nunca se pierde... es lo que todos necesitamos para no volvernos locos. Bonito relato.
Saludos.
Carmen
Marta, un conte que arriba fins més endins. La desesperació ens fa demanar un solució a qui sigui. Moltes gràcies pel conte.
Publicar un comentario