Falta mitja hora pel començament del concert, i com sempre, demana uns minuts d’intimitat. El tècnic de so s’enfada amb ell, han d’acabar d’ajustar algunes coses. La noia de vestuari està pujant-se per les parets: encara vas per vestir!, li diu. La de maquillatge i perruqueria crida que ella primer ha de fer la seva feina, després ja faran el que falta. Sap que accepten a desgrat la seva petició, i els sent moure’s per fora. El nerviosisme es palpa a l’ambient, però necessita aquells minuts per estar a soles. Si no ho fa, tot surt malament.
Intenta no pensar en el milió de persones que hi ha fora, que l’adoren, el veneren i algunes, farien coses inimaginables per ell. Són un grup, però com sempre, el cantant té un poder per sobre de la resta de companys, inexplicable. Ho sap, i encara que intenta no aprofitar-se’n, de vegades és difícil mantenir-se al marge i actuar com una persona normal.
I quan ja acaba el concert, i les coses s’han calmat una mica, tothom ha deixat anar la seva energia ballant i cridant, de vegades és pitjor. Les noies se li tiren a sobre, li fan proposicions de tot tipus, i si els ho demanés, donarien la seva vida per ell. Té un sentiment contradictori, li agrada, però pot a arribar a passar molta por. Són moments de bogeria en que li sembla que tot se lin pot anar de les mans. Per això, necessita aquells minuts per reflexionar. Un cop obre la porta, ja no hi ha marxa enrere. Tots els qui l’esperaven fora, se li tiren a sobre. Es deixa fer i ja no es queixa.
autora: bajoqueta, del blog Terra de llibres
fotografia extreta de Myspace, del grup: "Read my lips"
13 comentarios:
Molt ben descrita, aquesta tensió contradictòria que han de patir moltes persones que han escollit (o no) actuar amb freqüència en públic. Tot té un preu... i la fama -suposo- més que altres coses a la vida. Enhorabona, Mònica.
M'ha agradat aquesta descripció dels sentiments del protagonista, vol i dol. A la fi les grans estrelles també són persones. Bon relat!
M'ha agradat! Per un moment m'he sentit cantant. Però no sé si ho podria aguantar.
Els nervis, per sort solen desapareixer poc després de començar, crec que tothom passa per això en el seu moment de gloria
En qualsevol intervenció important que fem, l'adrenalina juga un paper molt important, i afortunadament actua rapidet si no ho tendriem difícil.
Molt bo
Deu ser realment esgotador sentir tota l'emoció del públic a sobre teu. I saber que tu n'ets el responsable.
Felicitats, Bajoqueta.
Luguca
La tensió que sols es descarrega un cop has fet el que tenies que fer.
Has sabut escriure-ho de tal manera que vius la tensió del protagonista. M'ha agradat!
Aquest conte m'agrada veure com ensenya l'altra cara dels personatges públics.
Felicitats.
Sí, sí, una descripció perfectament creïble del que poden ser els minuts previs a un concert d'un ídol de masses. En definitiva, són també personetes.
L'adrenalina és bona i ens manté actius, però en moments així hi ha per morir-se :)
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris, m'alegro que vos haigue agradat :)
Assenyales moltes coses, en aquest relat...La ceguera que produeix l'estar dalt de l'escenari, a mi també em despertaria la por.
Escrius tan bé com llegeixes.
Com que Mònica no hi es, et dic: Gràcies pel conte, bajoqueta!
Pilar, jajajaja. Moltes gràcies! Però este conte no és dels millors meus... :)
Molt ben escrit.
Publicar un comentario