domingo, 4 de abril de 2010

308.- El trajecte

.
Surt de la feina amb unes quantes coses al cap i pensant en la última telefonada. Sempre hi ha una última telefonada; aquella trucada poc oportuna que un cop despenjat el telèfon penses que no hauries d’haver agafat. Una darrera mirada a les finestres per a confirmar que tot està tancat. Carrega les carpetes i material que necessita per demà fent un esforç per no deixar-se res; moltes vegades, l’endemà al matí s’adona que s’ha deixat aquell informe, aquell expedient necessari per a la reunió amb el professorat i ha de tornar exprés, en una revolada, a cercar-ho. Qui no té memòria, ha de tenir cames, diuen.

Agafa el cotxe i fa el tram de baixada de costum fins a entrar a l’autopista direcció Barcelona. Posa el radio per distreure les cabòries, però tot i així, no la sent, concentrada com està en el treball.

Arriba a Barcelona pel carrer Aragó avui no massa atapeït. Fa un esforç per escoltar la música i s’adona de la subtilesa d’un violí; això l’ajuda a prendre distància.

Mira el rellotge.

Per poder tallar del tot, decideix entrar al Museu Egipci en la seva nova ubicació. Considera que és la millor hora per anar a un museu: calma, tranquil·litat i oportunitat de veure-ho tot sense intromissions. S’entreté llegint les informacions del material exposat. Sempre li ha cridat l’atenció la cultura egípcia.

Sent una frisança darrera seu, té la sensació que hi ha algú més per allà. Un soroll somort com de peus que s’arrosseguen. Comença a suar enmig d’aquella xafogor. Veu altres visitants que segueixen el seu curs sense estranyar-se de res.

- Perdoni, podria acabar-me d’enganxar aquesta vena. M’estan esperant al pis de baix i se m’està desfent tot. Són tants anys ja!. En Tutankamon va quedar més afavorit; però els demés... No es quedi així d’atònita i faci alguna cosa, valga’m Ra! Ni que no hagués vist mai una mòmia.

Surt ràpidament del recinte i se'n va a fer un cafè carregat a la cantonada de Passeig de Gràcia. Intenta ni pensar en el que ha vist.
Confirma l’hora. València enllà arriba a l’Elizalde i puja al segon pis en obres, esbufegant i encara atònita.
.
autora: Núria Comas, del blog Cal Sac
.

11 comentarios:

Pilar dijo...

Valga'm Déu! Potser encara no s'ha despertat? Hi ha malsons que ens persegueixen...I no sabem per què.
M'agrada l'atmosfera que has creat amb aquest conte.

Dissortat dijo...

Sort que esra una mòmia amb les seues benes i tot perque si arriba a ser un zombie em quede esgarrifat per a tot el dia xDDD Molt divertit i inesperat el desenllaç.

Elvira FR dijo...

Jo també hagués sortit cames ajudeu-me del museu...quin esglai! Molt bon conte!

Mònica Pagès dijo...

Molt ben aconseguit l'equilibri entre vigília i somni! Naturalitat i cop d'efecte espectacular.

Sílvia dijo...

Prova fefaent de que l'estrés ens juga males passades. O potser sí que va veure alguna cosa?
Bona història.

kweilan dijo...

Bon relat!

senga dijo...

...torno a ser aquí i a llegir nous relats...com enganxen...tenim, en la nostra ment el poder de percebre més enllà de nosaltres?...què és i què no és?...sempre amb les nostres inseguretats i els nostres dubtes...

La Meva Perdició dijo...

Sabia de la bona feina del museu Egipci, però amb aquesta mòmia s'han superat! ^_^

bajoqueta dijo...

Ja me diràs quin mal rotllo que se't desperten les mòmies del museus jajaja.

Jo crec que esta noia anava molt estressada i veia visions, o no...

Gràcies pel conte Núria.

Marta dijo...

Pobre noia! Quin ensurt! Bon final!

Núria dijo...

Moltes gràcies a tots; espero que us refeu de l'esglai per continuar escrivint, eh!