jueves, 8 de abril de 2010

312.- El sotrac del tren

.
El va despertar el sotrac del tren en passar per un pont de ferro que travessava un riu raquític. El cansament l’havia vençut i s’havia adormit tot just sortir de la ciutat. Va mirar al seu voltant per prendre de nou consciència on era mentre el somriure de la dona asseguda davant el retornava a la incomoditat del seient de fusta.

Dissimuladament es va palpar la butxaca interior de la jaqueta per assegurar-se que el sobre amb els pocs estalvis que tenia encara era allà. La maleta de cartró i l’abric heretat de l’avi també continuaven al seu lloc. Va respirar alleugerit, havia sentit masses històries de robatoris en els trens a la gent dormida.

A fora, el paisatge havia canviat des de la darrera vegada que havia mirat per la finestra. Els boscos i els prats havien substituït els carrers i les barraques de la grisa i bruta ciutat.

El pensament li va volar lluny, a temps més feliços, quan era un jove innocent i gaudia de l’envelat de la festa major del barri, del primer petó, del primer amor, de la vida senzilla del poble. Però tot allò quedava molt lluny. Eren records del passat, d’algú que no podia identificar com ell mateix. A ell només li quedaven els records de la guerra, dels horrors viscuts al front. Ni la felicitat de la fi de la guerra i el retorn a casa havien pogut esborrar el malson viscut i menys quan va adonar-se que, pels vençuts, no hi havia esperances. Per això, aquell matí, havia agafat les poques coses que tenia i, amb llàgrimes als ulls, s’havia acomiadat dels pocs amics que li quedaven i havia marxat per sempre més.

El revisor el va treure de les seves cabòries en avisar-lo que havia arribat a destí.
Va baixar del tren i va mirar l’edifici de l’estació, era gran i imponent. Va travessar la porta i va veure un agradable passeig franquejat per grans plataners. Va respirar fons i va començar a caminar endavant content de poder començar una nova vida en aquella petita ciutat on ningú el coneixeria i on tenia l'esperança de trobar el futur que a casa seva se li negava.
.
autor: Frederic Mayol, del blog Un Salt al món (conte amb 365 paraules)
.

11 comentarios:

garbi24 dijo...

Sempre es bo tenir la oportunitat de començar de nou i no estancar-se en la infelicitat, tenim poc temps i l'hem de aprofitar

Carme dijo...

Bon dia! Doncs... sí, si no es pot estar tranquil i feliç en un lloc millor marxar. Una història una mica trista, però bonica i esperançadora, al cap i a la fi.

A la vida sempre hi ha paisatges i rostres nous que ens esperen i on podem fer-nos un lloc

P-CFACSBC2V dijo...

No es pot dir que no a un món nou ple de possibilitats.

Marta dijo...

Ser capaç de començar de nou és ser valent.

Dissortat dijo...

Desprèn una certa tristesa, però em remet al tòpic: "Renovar-se o morir".

senga dijo...

...ben lligat, ben explicat...s'arriba al final de la lectura com el protagonista arriba al final del trajecte...i que tingui bona energia per començar una bona història en la nova ciutat.

La Meva Perdició dijo...

El passatger oblida que li quedava la vida, que no havia perdut a la guerra com potser molts companys, encara que potser si és va deixar en alguna trinxera un pedaç de l'anima. Però encara li queda l'oportunitat d'un segon començament i potser retrobar la felicitat perduda.
Felicitats pel relat! M'agrada molt l'ambient melancòlic que li has donat. ^_^

montse dijo...

Aquest conte t'atrapa és com si anessis al tren al costat del protagonista tot desitjant-li salut i molta sort.

kweilan dijo...

Val la pena de començar de nou...M'ha agradat.

bajoqueta dijo...

Conec esta sensació de por i espectació per una nova vida i una nova ciutat, I esperem que al protagonista li anés molt i molt bé :)

Gràcies per haver-nos escrit este conte Deric ;)

Deric dijo...

Sï, canviaria alguna cosa perquè sóc un perfeccionista, però com no acabaria mai, per mi ja està bé així.