miércoles, 14 de abril de 2010

318.- Projectes

.
De petit volia ser metge però, com que les notes no acompanyaven, es va matricular a Belles Arts. Hi va passar un any i mig abans de fer el servei. A la mili només pensava que havia fracassat. No tornaria a la Facultat, no hi trobava cap sentit.

Entrà a treballar a una fusteria. Necessitava diners.

Sortia amb una companya de batxillerat que havia penjat els estudis a tercer de geografia e història i només havia treballat fent cangurs i a les campanyes de Nadal. Tots dos es divertien per no res.

Treballava, fent ullades al rellotge, delerós de plegar per tornar a casa i posar música, acabar l’últim best-seller, mentre de rerefons la mare continuava amb l’inacabable tirallonga de retrets diaris. Per on havia començat avui? la roba bruta? les molles del pa de l’esmorzar? Tant era. L’única cosa que canviava era l’ordre dels factors, que no alterava el producte. Calia un sou més bo perquè tot això desaparegués. Plis, plas! Adéu a dormir al sofà-llit, adéu a les llargues visites del germà amb els nens, adéu a les bones intencions de la tieta que insistia en preguntar si ja tenia pis i data pel casament. A prendre pel sac, la família i les convencions socials.

I el sou no creixia.

Però l’amo del taller va rebre la visita d’un client que volia un treball d’artesania. I en Sisco es va recordar que el noi era un manetes. Potser s’hi avindria a fer l’encàrrec.

Va regirar l’armari de dalt a baix fins que van sortir els llibres de Restauració.

El client va quedar molt content: aquell barguenyo castellà lluïa realment bé. Tot gràcies al Manetes. Ocasió perfecta per a demanar un augment de sou, pensà en Quique. I per a proposar una ampliació del negoci a en Sisco.

Sí, va dir que si, en Sisco, a ambdues coses.

Les hores de feina ja no eren feixugues sinó un repte diari per a posar en pràctica cada nova destresa manual. I buscava un lloguer bé de preu. La mare l’escridassava, el sofà-llit continuava fent-li fàstic, el germà havia aconseguit un ascens i la tieta pensava marxar a viure al poble. Els temps estaven canviant.
.
autora: Luguca
.

14 comentarios:

Joaquim Valls dijo...

Una història senzilla i excepcionalment ben narrada. L'enhorabona.

(Hi apareix un "bargueño" castellà i m'ha resultat curiós, ja que no fa gaire en vaig veure, de ben bonics, fets amb la tècnica de la "taracea", a Granada)

P-CFACSBC2V dijo...

M'agrada! No es pot deixar fugir els somnis ni deixar perdre les oportunitats.

McAbeu dijo...

Molt ben escrit. No saps mai a on et portarà la vida i està molt bé aprofitar les oportunitats. I quan els somnis no es compleixen, tenir-ne de nous. :-)

Pilar dijo...

La superació és el millor despertar dels somnis.

Dissortat dijo...

Somnis cumplits de manera inesperada. No crec en la sort, però casos com aquest en fan dubtar...
El Quique cau simpàtic des del primer moment.

Ja sé que està etiquetat com a "Ficció" però tinc dues finestres que igual el Quique podria... xDDDD

senga dijo...

...real com la vida de cada dia...aconseguir que d'un fet cotidià arribi a llegir fins al final per saber què...felicitacions...
...estic segur que si els pares poguessin fer costat a aquests fills despistats... amb estima i exigència el resultat seria molt diferent...segur.

Elvira FR dijo...

A poc a poc les coses es van aconseguint ....un gran conte!!!

Marta dijo...

Segurament el noi s'ho mereixia, mai és sort, és feina ban feta.

montse dijo...

Aquest conte explica molt bé la realitat laboral en que es troben els joves.

bajoqueta dijo...

Mai sabem on ens portarà la vida :)

Gràcies pel conte Luguca.

La Meva Perdició dijo...

Doncs quin manetes, és va perdre la medicina! Felicitats pel relat.

kweilan dijo...

Molt bon conte!

Anónimo dijo...

Gràcies pels vostres comentaris.

He trigat a contestar a causa d'un prblema d'alçada: el núvol de cendra m'ha enxampat de vacances!

Luguca

martapagu dijo...

El mal temps acaba marxant i al final surt sempre el sol. Per malament que vagin les coses al final s´acaben solucionant.
Serà sort o esforç?
Bon conte i molt bonic.