lunes, 12 de abril de 2010

316.- Mans fredes

Ha nevat, molt. Ens envolta un ambient gèlid aquest divendres d'hivern... i no em desagrada, potser perquè acompanya la fredor que, íntimament, tenen els meus dies. Sortim del cotxe i, de sobte, la seva ma petita s'esmuny de la meva per anar a retrobar una de més gran i, segurament, més càlida, la del seu pare.

- Adéu mama! - em diu mentre corre i eleva el bracet movent-lo de dreta a esquerra.


- Sobretot, no t'oblidis de posar-te els guants, que avui fa molt de fred...


- Si, si... que marxem!!! - respon ja des de tan lluny que quasi no la sento.

Torno al cotxe amb un sentiment conegut, de desassossec. Una mena de desesperança m'envaeix cada vegada que m'hi separo, dos cops al mes, en què marxa de cap de setmana amb el seu pare.

Engego el motor i avanço poc a poc en direcció nord, quasi sense esma, pel camí de sempre. Miro darrera pel retrovisor. A la seva cadireta, on encara es conserva la suau corva del seu cos petit, hi ha alguna cosa, fosca, informe. A primera vista no ho reconec, em giro per veure-ho millor: els seus guants de diminuts dits, oblidats per les presses. Les manetes fredes...


autora: Mònica Pagès, del blog Mnk@


14 comentarios:

Garbí24 dijo...

SEmpre es doloros aquest tipus de separacions i que un petit matis el pot agreujar, la sort que el temps ens acostuma a tot

xaruga dijo...

Quanta tendresa! El nen estarà bé perquè el pare també se l'estima, però l'instint de protecció de la mare fa que pateixi per tot allò que no pot controlar. Molt bon conte, Mìonica.

Elfreelang dijo...

Una petita meravella aquest conte! una sensibilitat exquisida!

Joaquim dijo...

Apreciar i parar atenció en els petits detalls que a molts passarien per alt, és el que caracteritza les persones sensibles. Enhorabona, Mònica.

senga dijo...

...sentiments explicats amb molta sensibilitat...és confús potser perquè no és natural que les cries no siguin amb la mare en els primers anys de la seva vida...els nadons necessiten el mateix ara que abans molt d'amor amb molta delicadesa i sensibilitat i ...però les formes han canviat moltes coses i sovint va contra les necessitats dels nadons...i això és important ser-ne conscients perquè ells s'acostumen a tot però això no vol dir que sigui bo...perdoneu però em té sensible el tema...

Len0re dijo...

Un conte molt tendre i bonic. Sempre ens és dificil acomiadar-nos dels petits, encara que sapiguem que van a estar ben atesos. un tema difícil narrat amb molta delicadesa. Enhorabona.

La Meva Perdició dijo...

Però si així ja té l'excusa perfecte per fer una trucada a l'ex,i poder sentir de nou la veu de la nena. Potser farà menys llarga la separació momentània. Felicitats pel relat! ^_^

fanal blau dijo...

Quan torni li podrà escalfar les mans de nou!
Bonic i tendre conte!

montse dijo...

Estimat també vol dir saber saber desprendre.
Felicitats, molt emotiu.

bajoqueta dijo...

Un conte que et deixa glaçat. Moltes gràcies Mònica.

◊ dissident ◊ dijo...

Un oblit, el dels guants, que segur que el pare va saber com solucionar. Els papis també es preocupen, i són molts més dies els que no estan amb els fills. Un conte que reflecteix perfectament el fet de no tenir als pollets sota les ales.

Marta dijo...

Segurament el nen no passarà fred, però la mare sempre tindrà una mena de gelor a dins.

h dijo...

Llàstima que cada vegada sigui una realitat més freqüent, aquesta.
El detall dels guants m'ha semblat fantàstic!

Gemma dijo...

Un conte molt emotiu.