domingo, 25 de abril de 2010

329.- L'horitzó infinit


Sempre ho havia dit: “Algun dia tocaré l’horitzó”. Tothom en feia escarafalls al poble. Coneixien la seva afecció a la bullanga i a la beguda. Però ell feia cas omís. Ho deia des de petit, quan pujava als penya-segats a divisar l’estol de barques de pesca que s’escampaven, de nit, com formigues fosforescents, davant la costa dels seus paisatges infantils. S’ho deia també de gran, en soliloquis llarguíssims, quan dins el far estant; encenia el llum que havia de guiar els vaixells que s’atansaven a port. Ell era vigia i timoner alhora. Fill de pescadors, nét de pescadors, pare de pescadors. En néixer el nou dia, s’embadalia als els fils de coure refulgents sobre una safata d’argent. Duia la salabror de la mar a la sang. Ja de gran, retirat, aprofitava els capvespres per sortir a pescar amb el seu únic nét. «Mira Marcel, veus allà, al lluny? On sembla que el mar i el cel es creuin? Allò és l’horitzó. Allí el teu avi arribarà un dia.» Jo me l’escoltava entre distret i incrèdul. M’agradaven les aventures impossibles d’aquell vell xaró que semblava viure només quan el garbí li estarrufava l’ànima.

Un matí va desaparèixer. Ja ho feia això, tot sovint. Va tornar tres setmanes després; més prim i les galtes rostes; però amb un somrís permanent als llavis. “Hi he arribat” va dir-me, només veure’m. «I com ho saps, avi?» «Ho sé, i prou.» Em va explicar que havia solcat la ratlla finíssima que separava els seus somnis, la certesa d’una frontera infranquejable. I sabia, íntimament que era el primer home en arribar-hi. «Saps? Era com tenir a tocar el món a banda i banda, Marcel. On sents que ets part indestriable del cel i la terra a la vegada. Mirava arreu i només hi havia un blau infinit per tot». Ningú el va creure. I el vam enterrar al cap de pocs dies.

Però jo sí que ho vaig fer.

Per això ara, quan desfaig els nusos de les xarxes amb en Cintet, el meu únic nét, sé que em toca a mi de seguir els seus passos. Demà embarcaré mar enllà; a trobar l’horitzó blavíssim com ell va fer un dia.
.
autor: el veí de dalt, del blog Malerudeveure't (conte amb 365 paraules justes)
.
fotografia d'Antoni Claderah
http://gallery.me.com/antonicladera#100028
.

11 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un conte molt bonic, hi ha històries que arriben i esta és una. Està ple d'il·lusions i molta tendresa entre l'avi i el net.

Moltes gràcies pel conte!

xaruga dijo...

Les persones que estimen poden veure coses opaques per als altres mortals. La mar en sentir-se estimada també desvetlla els seus secrets per tots aquells que hi han nascut, hi viuen i hi moren. Bon conte, Veí de Dalt.

Pilar dijo...

Màgic.

Marta dijo...

Un conte preciós. Jo m'ho crec que aquest avi va tocar la ratlla de l'infinit. Tant de bó la poguessim tocar tots.

McAbeu dijo...

M'ha agradat. Un conte molt tendre, d'esperances que es compleixen perquè és clar que si que l'avi va arribar a tocar l'horitzó. :-)

Elfreelang dijo...

Un conte preciós i delicat com una punta de coixí...ple de màgia...un molt bon conte de alt nivell literari!

JJMiracle dijo...

Molt bona història! Aquest avi sabia el que es deia.

montse dijo...

El trobo molt bonic, et fa estimar les coses properes i somniar en l'aventura.

senga dijo...

...les persones que estimen...(d'acord xaruga)...un conte preciós perquè parla de veritats ocultes als incrèduls saberuts...la nostra ment es torna molt petita quan s'omple d'orgull, llavors no hi ha lloc per la saviesa infinita, única, de quan deixem que ens parli l'Amor... i el nét en fer viatge enllà arribarà a l'horitzó i partir de la Terra ja no li serà res més que una joia...

kweilan dijo...

Molt, molt bonic. M'ha agradat molt.

El veí de dalt dijo...

Gràcies. Celebro que us hagi agradat