martes, 13 de abril de 2010

317.- Rutines

Carmel té quaranta-cinc anys però n'aparenta deu més. Porta una vida rutinària, solitària. Li agradaria trobar algú especial, una dona que el fes feliç amb qui poder compartir la seva vida.

Entre setmana s'aixeca a les sis del matí, se dutxa, pren un cafè i a les set i mitja surt de casa i marxa caminant a la feina quan els carrers de Palma comencen a despertar. A les vuit entra a l'oficina. Duu treballant com a comptable per a la mateixa empresa des dels vint anys. Durant la jornada fa dos descans; a les deu per berenar i a les dues per dinar. En sortir a les sis, segons les ganes, va a fer una volta, al cinema o simplement torna a casa. A les nou del vespre sopa, llegeix el diari i a les onze se fica al llit. Així cada dia sense variar res. Els caps de setmana també són força semblants entre ells. Poques vegades surt del pis i quan ho fa és per anar a fer una volta, al cinema o bé a dinar al restaurant de la cantonada.

Un dissabte, al restaurant, una cambrera nova, joveneta, atractiva, anomenada Margalida, li crida l'atenció. El diumenge següent en Carmel li proposa de quedar. Per a la seva sorpresa ella accepta. És la primera vegada que una dona no el rebutja. Poques setmanes després inicien una relació que dura tan sols quatre mesos perquè un bon dia en Carmel se sent ofegat. Aquell descontrol que porta amb Margalida des de fa un temps en que quan es lleva no sap què li depararà el dia el fot nerviós. Ella és massa activa. Sempre està organitzant mil activitats alhora. No pot evitar enyorar la vida ordenada que duia abans. Així que un dimarts a la nit, quan en Carmel arriba a casa després d’haver tallat amb la seva al·lota amb un grapat d’excuses que no han convençut per a res na Margalida, sent que s'ha llevat un pes de sobre. Se posa el pijama, programa el despertador perquè soni a les sis en punt i se fica al llit a les onze. I per primer pic en molts mesos torna a sentir-se feliç.

autora: Caterina Cortès Palmer, del blog No em diguis que és un somni


18 comentarios:

montse dijo...

Viu intensament que la vida és curta.
Seny i rauxa vet aquí el dilema.

xaruga dijo...

De vegades aborreixes la rutina, però quan fa tant temps que hi ets instal·lat i per la causa que sigui es trenca, alguna cosa més es trenca i ja no ets el mateix. Ben explicat, Caterina!

bajoqueta dijo...

Si ell es sentia còmode així pobre deixe'm-lo :)

Gràcies pel conte Caterina :)

Garbí24 dijo...

La vida te dos camins, un amb parella i l'altre sense, cal escollir-ne un d'ells doncs els dos a l'hora no és possible, tot i que amb restriccions es pot gaudir dels dos.

Elfreelang dijo...

Està vist que semple volem allò que no tenim i quan ho tenim no ho volem...bon conte!

◊ dissident ◊ dijo...

Tot té el seu temps. Pot ser el Carmel ja estava en el temps en que no necessitava canviar per pura comoditat.

Pilar dijo...

Tot, just en la seva mesura, cansa menys.

Marta dijo...

Ai, la rutina! Està vist que a alguns els hi encanta.

Mònica Pagès dijo...

De vegades, l'ordre exterior denota un important desordre interior... El pobre Carmel no podia soportar els dos desordres a l'hora, massa angoixa, massa descontrol.
Torna al control de l'extern que, si més no, li resulta més fàcil i conegut.
Molt ben descrit, Caterina.

senga dijo...

...d'acord molt ben explicat...i el que no explica...els perquès de la rutina...molt bo.

caterina dijo...

M'alegra haver participat a 365 contes encara que m'he apuntat una mica tard al carro :P

Salutacions! :)

Sergi dijo...

Quin tros de relat. No vull entrar a valorar el personatge, que tots en tindrem la nostra opinió, però si que vull dir que l'he trobat perfectament escrit i que m'encanta com ho has exposat. M'agrada molt com escrius, Caterina! I m'alegra veure't per aquí.

bajoqueta dijo...

Caterina, diu que "más vale tarde que nunca". Moltes gràcies!

h dijo...

Caterina, m'ha agradat molt com està escrit! I m'he pogut imaginar a la perfecció el personatge! Això sí, m'ha semblat força trist... no perquè l'home estigui enganxat a la rutina -que jo crec que a tots ens passa una mica- sinó perquè dóna la sensació que està molt sol (ja no parlo de tenir o no parella sentimental, sinó més aviat gent que t'envolti). I és que, què és la vida si estàs tot sol? què és la vida si no la pots compartir? què és la vida si no pots estimar?
Un relat molt interessant!!

caterina dijo...

Moltíssimes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris! :)

La Meva Perdició dijo...

Doncs vinga que torni a la seva trista rutina fins arribar a la caixa. Felicitats pel relat!

Anónimo dijo...

Una molt bona manera de reflectir el caràcter poruc d'un home que ja no té esma per a canviar-ne res.


Felicitats,

Luguca

Unknown dijo...

Caterina,

Em meravella la precisió semàntica i l'estil amb que construeixes una història interessant, que em desperta múltiples sensacions i reflexions, tot i que el relat sigui ben curt i, alhora, molt i molt brillant.

Ben cordialment,
Jordi LL.