miércoles, 7 de abril de 2010

311.- Experiment


Obro els ulls i desperto d’un somni reparador que es perd en el temps. Em costa enfocar alguna cosa en aquesta immensitat, però els esforços són debades: la foscor líquida m'envolta i a penes puc distingir-me a mi mateixa. Sento una escalfor entranyable que m’acarona i que fa que em relaxi, aclucant els ulls de nou. S'està tan bé aquí…
Una veu aguda em sacseja i em torna a despertar pesadament.
-Hola! Com va?
Davant de mi hi ha una ombra que es va fent nítida a mesura que la distingeixo i que s´alça expectant. Només puc balbucejar quatre paraules atemorides:
-Però… tu qui ets?
És exactament igual que jo. Me la miro. La toco. No és un mirall ni una il·lusió: té la meva mateixa consistència.
-Això ho hauria de demanar jo. Ahir me’n vaig anar a dormir i, en llevar-me, havies aparegut tu.
Ens estudiem atentament. Idèntiques com dues gotes d´aigua. Em pessigo i un calfred em recorre l’esquelet quan la realitat fa acte de presència. No sabia que tenia una germana bessona, almenys en aquesta dimensió. No entenem res de res, però és el que hi ha. Tot i que la nostra vida és curta i poca la coneixença, ens uneix una confiança com no havia sentit mai. Ens obrim una a l´altra fins que el cansament ens venç i arribem a les portes del son més profund envoltades en el silenci.
La veu ja estimada de la meva nova germana em torna a despertar.
- Corre! Aixeca’t! Sembla que ve algú!
En la llunyania escoltem passes tremoloses que s’acosten amb sigil. En el temps que trigo en deixondir-me, el soroll s´ha aturat i es revelen dues fisonomies clarament identificables. La meva germana m´apreta fort transmetent-me un senyal que també he reconegut: davant nostre ens trobem amb dues morfologies idèntiques a nosaltres! No entenc res i el meu voltant comença a donar voltes a punt pel mareig. Mareig interromput per un esclat de llum enlluernador i unes veus estranyes que fan ressonar el nostre petit món de plàstic…
Anem a mirar com estan les nostres cèl·lules avui, esperem que s’hagin multiplicat suficientment per dur a terme el següent experiment…
.
autora: Nica, del blog La finestra de l'Eikon
.

14 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

Bon conte! Però quina por, aquests experiments…

garbi24 dijo...

Sempre que experimentem......algú pateix? encara que sigui microscòpic.
Pensem-hi, bon relat

bajoqueta dijo...

Un conte molt i molt curiós.

Gràcies Nica :)

Sílvia dijo...

Els processos als laboratoris sempre susciten incertesa.

Bona pensada Nica!

Marta dijo...

Fa esgarrifar pensar-hi, en llegir-ho he pensat en els intents de clonació.

senga dijo...

...quan llegeixo aquestes històries em fan pensar que ben mirat no sé res de res en un món on tot és possible...visca les noves possibilitats amb un, alerta que no tot si val...

XeXu dijo...

Doncs a mi no em resulta gens estrany, per mi això és el pa de cada dia! Però tot i que de vegades parlo a les cèl·lules, mai m'havia parat a pensar com ho veien elles! Bon conte!

Paraula de verificació: manta

Espero que no vagi per mi això...

McAbeu dijo...

Tota història té un segon punt de vista que també s'ha de saber. :-DD

Elvira FR dijo...

Bon inquietant conte! ja m'aniria bé, ara que hi penso, unes quantes còpies de mi mateixa per poder avançar feina...

kweilan dijo...

A mi aquest conte m'ha fet una mica de por. Bon relat!

Nica dijo...

Hola a tots! Moltes gràcies pels vostres fantàstics comentaris ;-)! La veritat és que no m´havia plantejat que fos un relat inquietant, però el que si m´havia parat a pensar és si els experiments tenen "consciència" i més quan treballem amb organismes vius com nosaltres, tot i que unicel·lulars... que els hi fem moltes marranades al laboratori :D!!!

Anónimo dijo...

Un conte molt ben escrit. M'ha recordat "les Cosmicòmiques" de l'Italo Calvino.

Felicitats,

Luguca

La Meva Perdició dijo...

M'has transmès la mateixa sensació d'estupefacció que vaig veure en el protagonista de “Moon”, quan comença a descobrir els seus clons. Enginyós relat fantàstic.

Nica dijo...

Ostres! No m´he llegit "Les Cosmicòmiques" però me n´has fet venir ganes Luguca (i més ara que ve St. Jordi...). I "Moon" la vaig veure i em va semblar molt original "La meva perdició", molt ben trobada i pertorbadora :)