321.- Sense rumb

Sense rumb conegut, sense destinació a la que arribar, sense meta que albirar. Amb tranquil·litat i pas ferm, així era el seu llarg i monòton viatge, així era la seva vida, així era el seu món, el món.

En el seu camí va veure passar el temps, la llum, la foscor, el fred, la calor. Va ser còmplice de l’alborada i de la vesprada, de l’anada i de la tornada, de l’alegria i de la tristor, del naixement i de la mort.

Poc a poc, lentament, guiat pel seu instint, deixant de veure sense parar de mirar, no volent sentir allò que no podia deixar d’escoltar, volant sense saber volar. La seva inconscient vida era senzilla per a la seva fúria, complexa per a la seva timidesa, rica en freds sentiments i pobre en riques il·lusions. Simplement transcorria, vagava essent testimoni mut d’esdeveniments, d’actes, milers de peces amorfes que encaixaven a la perfecció formant un immens trencaclosques regit per la lògica, tan fàcil d’entendre però tan difícil de veure. Un mapa sense nord llegit des de les alçades, així era la seva vida.

No es podia controlar, temps de calma en èpoques de guerra, devastant quan volia acaronar. No volia viure més, però el camí no el deixava retrocedir, no el permetia parar. No podia decidir però va decidir continuar, ànima ingènua, cor innocent. El camí era el mateix i encara tenia treball a fer, aigua que transportar i molins que fer girar. Així era la seva vida.

I mentre el temps passava impassible, a la fi va poder recordar envoltat en orgullosa nostàlgia quants s’havien unit a ell per després tornar-se a separar. Havia cantat i havia ballat, havia bramat i havia matat, i mai no havia viscut sense cessar de volar. Va continuar recordant allò que ningú no es podia imaginar mentre travessava camps i mars, rius i valls fins arribar-hi, a la fi, el fi. No es trobava cansat, esgotat, no podia retrocedir, cedir, davant d’aquell blanc buit, davant d’aquella freda muntanya. Així era la seva vida, així va ser la seva mort.

autor: Dan

blog: El vol del mussol