domingo, 11 de abril de 2010

315.- Des del trapezi


No me n'hauria d'estranyar, però me n'estranyo, com pot ser que et retrobi en aquest camí impossible, com pot ser que siguis aquí avui, després de tants anys, que riguis igual, com pot ser que em reconeguis si ja no sóc jo encara que ho sembli.
.
Només fa unes setmanes que vaig tornar al circ de Nou Barris, te'n recordes?, m'hi vas dur l'endemà del naufragi, vine, t'anirà bé distreure't, els ulls em feien pampallugues i agafava l'aire com els peixos. Vaig arribar tard (jo, que era d'una puntualitat escandalosa, insultant), perquè em vaig perdre no sé com, era incapaç de concentrar-me en res que no fos l'obcecada intenció de no sentir res, de no pensar res, de no ser res. I sentia rabiosament, em fugia el pensament en un remolí imparable, i era tota sola dolor i prou, pànic i prou, humiliació i prou. Era sense embuts i sense contemplacions. Sense indulgències.
.
I tu em vas dur al circ, i es va fer el miracle. S'enlairava la música fins al trapezi i apartava el dolor com una màquina llevaneu. Tinc aquella melodia clavada al cervell, per això l'he reconeguda aquesta primavera, al mateix circ, la mateixa companyia, el mateix espectacle. El cercle es tancava i inevitablement vaig tornar a pensar en tu. No me n'hauria d'estranyar, doncs, però me n'estranyo, et retrobo avui i em quedo sense paraules, com pot ser que siguis aquí, com pot ser que riguis igual, que em reconeguis si ja no sóc jo encara que ho sembli.
.
I m'agrada retrobar-te, saps, sentir com rius i que em preguntis com estic encara que ho vegis d'una hora lluny, m'ha tornat la llum als ulls i em costa deixar de somriure. Només em costa parlar, per això no sé què dir, i m'oblido que justament avui és el teu aniversari, i no se m'acut ni preguntar-te pel nano, i no sé què explicar-te quan tornes a preguntar-me com em va tot. Te'n vas i em quedo amb l'agraïment que no s'acaba. Gràcies per dur-me al circ l'endemà del naufragi, per no deixar-me sola a la deriva. No me n'hauria d'estranyar, però me n'estranyo, saps, com pot ser que et retrobi aquí...
.
autora: Sònia Moll, del blog La vida té vida pròpia
(conte amb 365 paraules justes)
.
foto extreta d'Internet
.

10 comentarios:

Elfreelang dijo...

Molt bon conte! ben escrit i d'una sensibilitat especial

senga dijo...

...QUIN CONTE TAN BONIC QUE ESCRIUS...I LES REPETICIONS EN EL MOMENT OPORTÚ...EL CIRC ÉS LA MÀGIA DE LA VIDA...ESTIMO EL CIRC COM ESPECTACLE, COM A CULTURA, COM A MÀGIA..., VIU, MOLT VIU...

Pilar dijo...

Sempre associo el circ amb una caixa de música. Aquesta sona i la ballarina que hi ha a sobre gira i em meravella, com les preguntes que del teu conte.
Preciós.

Joana dijo...

Preciós! El circ ...la màgia de la vida!!!

Estranger dijo...

Els circs sempre tornen, i sembla que són ells els que es mouen d´un lloc a un altre, però de fet sempre segueixen igual, mentre que els que canviem som nosaltres. Per això cal anar-hi, com molt bé expliques en aquest relat tant bonic.

( Aquesta idea no és meva,la vaig aprendre de "Las ciudades Invisibles", de l´Italo Calvino ).

Marta dijo...

Sònia! Quina sorpresa! És un plaer llegir-te. Les teves paraules són màgiques i tot llegint-les sent la música i sents dins del circ i ets la trapezista i la ballarina i la pallassa i la nena que s'ho mira.
Quina alegria!

La Meva Perdició dijo...

Sentiments contraposats d'alegria, nostàlgia, melancolia. Per mi el circ també és un punt de tristesa. Felicitats pel relat.

bajoqueta dijo...

El circ de les emocions, per cadascú té una part de tristesa o d'alegria, segons es mire. Molt ben escrit.

Gràcies pel conte Sònia

la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa dijo...

Gràcies a tothom pels vostres comentaris. I l'enhorabona a bajoqueta per la iniciativa.

Una abraçada,

Sònia

bajoqueta dijo...

Moltes gràcies!