Un final

..

Avui s'acaba l'any i m'agradaria fer una mica de balanç de com ha anat tot fins ara. Encara que vaig posar molta il·lusió, si el dia 1 de juny m'haguessin dit que això funcionaria com està funcionant no m'ho hauria cregut.

.

S'ha convertit en un vici, per mi i molta gent que entra cada dia, llegir un conte diari. Algunes persones em pregunten què faré quan tot això s'acabe. I la veritat és que no ho sé, però segur que tindré la sensació que em falta alguna cosa. És emocionant vore el munt d'històries que heu anat creant i la passió que tothom posa per participar. Encara que molta gent em felicita a mi particularment, jo sempre dic que el mèrit és de tothom, perquè cada dia hi ha un trosset de cadascú.

.

Avui i demà no hi haurà conte. Tot té una explicació i se descobrirà quan publiquem estos magnífics contes.

.

Desitjar-vos a tots i a totes que acabeu l'any el millor possible. I moltes gràcies per haver aconseguit més de sis mesos de contes. Una abraçada!

.

* * *

.

Hoy se acaba el año y me gustaría hacer un poco de balance de cómo ha ido todo hasta ahora. Aunque puse mucha ilusión, si el día 1 de junio me hubieran dicho que esto funcionaría como está funcionando no me lo habría creído.

.

Se ha convertido en un vicio, para mí y mucha gente que entra cada día, leer un cuento diario. Algunas personas me preguntan qué haré cuando todo esto acabe. Y la verdad es que no lo sé, pero seguro que tendré la sensación de que me falta algo. Es emocionante ver el montón de historias que se han ido creando y la pasión que todo el mundo pone para participar. Aunque mucha gente me felicita a mí particularmente, yo siempre digo que el mérito es de todos, porque cada día hay un trocito de cada uno.

.

Hoy y mañana no habrá cuento. Todo tiene una explicación y se descubrirá cuando publicamos estos magníficos cuentos.

.

Desearos a todos y a todas que acabéis el año lo mejor posible. Y muchas gracias por haber conseguido más de seis meses de cuentos. Un abrazo!

.

213.- Sense perdre la son

.

No se’n recordava de quan havia començat, probablement des de sempre. Entre els llençols, la seva imaginació viatjava a cent per hora. Si havia vist per la televisió alguna joguina que li agradés, aquella nit imaginava que l’aconseguia, que jugava amb ella i els seus amics fins que la son la guanyava; si havia vist algun indret meravellós en un documental, sabia que, així la lluna s’enlairés, ella se n’aniria de viatge per terres inexplorades. Quan va complir divuit anys va pensar que havia d’abandonar aquest hàbit, que havia arribat a la majoria d’edat i el seu deure era comportar-se com a un adult. Però va adonar-se’n que sense la seva ració d’imaginació no podia agafar la son. Deixar el seu cap lliure de desitjos fets realitat, només per una estoneta i a un llit, era un repel·lent de la sopor. No va tardar a caure en la seva addicció per a poder lliurar-se a Morfeu.

El problema va esdevenir molt greu quan, avorrida d’inventar històries d’altres, va començar a imaginar les seves pròpies. Així, quan coneixia a un noi que li agradava, entre les flassades solitàries, acabava als seus braços fins que els ulls es tancaven cansats de tant amor. Les seves il·lusions van traspassar la frontera dels coixins i van començar a assaltar les hores diürnes. I a cada somni no assolit, rebia una gran decepció. Decepció rere decepció, es va jurar que mai més tornaria a somiar històries irrealitzables encara que mai més pogués tornar a aclucar l‘ull. Insomne, ullerosa es va recloure en sí mateixa i es va allunyar del món sencer.

Un dia, mentre esperava a la consulta del metge, per a passar el temps, va començar a escriure una frase que li rondava pel cap, una frase buida, però que en quant la va anar col·locant en un context va omplir-se de significat, d’una història plena d’emocions, d’il·lusions, d’aventures, de ganes... Quan l’infermera la va cridar, es va anar cap a casa a acabar el relat.

Avui té més de tres-cents contes escrits i gaudeix d’uns ulls plens de vida. A les pàgines blanques com llençols va trobar la millor manera d’abocar els seus somnis sense perdre la son.

.

autora: Anabel, del blog La cuentista de Hamelin (conte amb 365 paraules)

.

212.- Magicum

.

Salgo de casa dirección la escuela de Saren. He pensado en pasarme antes por casa de Lalia, Educa Velas para tomarme una buena taza de Seker (bebida caliente con un ligero sabor a grosella). Durante el camino a casa de mi querida amiga, me deleito con el olor a menta de los Sirkels (árboles parecidos al roble, pero que despiden un calmante olor a semillas de anís). Ese olor me acompaña hasta llegar al puente viejo que linda con la casa de Lalia, Educa Velas. Su hogar se encuentra en la entrada del sendero de Ortes, y al acercarme a él, el olor de los Sirkels es amablemente desplazado por el brebaje Seker. Mi mágica amiga está esperándome en la puerta, con su pelo blanco, largo y muy liso. Y su rostro joven como una dama de noche inmortal. Sus ojos son como dos soles de color lila y amarillo, y su pálida mano sujeta con delicadeza su inconfundible pipa anisada en sus enigmáticos labios. Me siento en un sofá antiguo y cómodo, y Lalia me explica una historia prohibida y lejana, mientras escucho, saboreo mi taza de Seker, y veo relajadamente las formas maravillosas que inventa el humo de pipa anisada al salir de su boca. Después de escuchar su relato, salgo de su casa y me voy por el sendero de Ortes, hacia la escuela de música de Saren. Ya oigo el familiar sonido del violín de mi amigo Teret, Dedos Inquietos. Y la aterciopelada voz de Tarial, Mirada de Cuarzo. Os preguntareis que me ha contado mi misteriosa amiga Lalia, Educa velas. Pero eso amigas y amigos, merece un relato aparte. Solo os daré una pista. Hay movimiento en la oscuridad. Hay alguien o algo acechando ahí fuera, en la noche. Pero hoy amigos y amigas, dormid tranquilos. Pues el olor de los cuentos aún sigue en el... aire.

.

autor José Peña Cuaresma (Wizard), del blog La taberna encantada

.

211.- L'avenc

.

Gairebé no es podia creure el privilegi de trobar-se en la situació que estava. Era un escollit, passaria a la història, i mai no hagués pensat que seria per una de les seves passions, heretada del seu pare: l’espeleologia. Quan van contactar amb ell va pensar que era una broma d’algun dels seus companys, però no, la seva vida va donar un gir molt sobtat. Va haver de fer-se fonedís, tot i que li van prometre que quan tot hagués acabat podria tornar a la seva vida normal. Però l’operació s’havia de dur a terme en el més absolut dels secrets, no podia fer-se públic perquè podia esdevenir el descobriment més important de la història, i no es podia difondre abans de tenir-ne proves.

Després de setmanes d’intens entrenament i ensinistrament, va estar preparat per davallar l’avenc que havia quedat al descobert en un allau recent a la falda d’un cim proper a l’Aconcawa. Ell era un dels millors del món en la seva especialitat, comptaven amb la seva experiència, però el descobriment requeria una preparació específica addicional. Inicialment ningú va prestar atenció a l’avenc en qüestió, però després que dos natius tafaners avisessin la policia local espantats pel que havien vist, el cas va passar a altres mans. Ningú li havia dit obertament, però sabia que havien pagat molts diners per comprar el silenci d’aquella gent. Sabien el que estava en joc.

Ara depenia d’ell, el futur de l’operació, i qui sap si del món sencer, passava per les seves mans, i per no cometre cap error. Tot i que estava connectat amb la resta de l’equip i disposava d’aparells d’una tecnologia que no hauria pogut imaginar mai, estava sol, tot sol en aquell forat de la terra, sense saber ben bé que es trobaria, ni ser conscient del perill que corria. Tenia por, però es mantenia ferm, no podia fallar, i no pensava fer-ho. Va davallar encara una mica més, una claror tènue es començava a percebre, una mica més a baix, i l’ambient semblava canviar. O era la ment que li jugava males passades? Llavors ho va veure...

Em sap greu, no puc seguir amb el relat, m’he acabat les 365 paraules...

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes, quina llàstima!)

.

210.- Genero violencia

.

Creo en la igualdad de sexos. Lo dice mi marido: que las mujeres vean el fútbol. Si tienen que hacer la cena, que la hagan antes del partido y, los platos, ya se fregarán, después de hacerles el bocadillo a los niños y llevarlos al colegio.

Las mujeres no tienen que aguantar al jefe porque, como dice mi marido ¿qué se la ha perdido a una mujer en un empleo, si su marido gana suficiente para mantener a la familia y así, ella puede cuidarse de los niños y la casa y hasta desayunar con las amigas?

Las mujeres tienen que liberarse porque, como dice mi marido: dejemos atrás el tiempo en que una mujer se casaba y empezaba a engordar y a tener estrías. Porque, luego se quejan de que las abandonan por otras más jóvenes pero ¿a quién le gusta un cuerpo fláccido y unas tetas caídas? Algunos hombres van descuidados –porque tienen mujeres que no saben planchar- y les empieza la curva de la felicidad meses escasos después de vivir en pareja .-porque, ahora, dónde encuentras una mujer que sepa hacer una comida sana-, incluso algunos ya calvean apenas traspasan los 25 años pero eso, en los hombres, es hasta interesante.

Si queremos vivir bien tenemos que cuidarnos: depilarnos cada semana, taparnos las canas, pasarnos la plancha cada día –una mujer despeinada da asco-, hacer la horita de ejercicio para mantener las carnes en su sitio, esculpirnos las uñas, llevar ropa moderna, estar sexys, por si al él le apetece … . Eso dice mi marido, aunque él, en casa, en verano, se queda en calzoncillos y, en invierno, no se quita el pijama.

Y, sobre todo, las mujeres no tienen que aguantar los malos tratos. Como dice mi marido, hay cada idiota que, en vez de estar atenta a lo que le gusta a su pareja se busca aficiones propias –y hasta amigos- y luego se queja porque se encuentra un guantazo bien dado, como se merece; si vive a cuerpo de rey y encima se va a poner a chulear al hombre que la mantiene… Un bofetón se le da hasta a un niño, pero matar, es violencia de género.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.

209.- A la xarcuteria

- Qui és ara?
- Jo, posa'm 100 grams d'encenalls de pernil que he de fer bledes per dinar i el nen no se les menja si no se les passo per la paella.
- Si són per això, li posaré d'aquest pernil que tinc d'oferta...
- No, no! Posa'm del de sempre que només faltaria que a més de fer-li un plat a part a sobre no li agradés.
- Vol dir que no el malcria massa?
- A vegades em sembla que si. Pensa que no hi ha menjada que no li hagi de fer un menú diferent. Ja ho diu son pare que casa nostra sembla un hotel.
- Doncs això ja ho tenim. Vol alguna cosa més?
- Res més que avui tinc pressa, just aquest matí han de portar la nova habitació del nen i com ell encara estarà a l’institut he de ser aviat a casa. Només espero que no hagi triat un llit d'aquells tan baixos, que cada vegada em costa més ajupir-me.
- Però, senyora Angelina, vostè encara li ha de fer el llit al seu fill? Potser que s'espavili, no? Que no és cap criatura!
- Ja ho sé, però si se'l fa ell mateix el deixa de qualsevol manera. Més m'estimo fer-ho jo i així aprofito també per recollir-li la roba bruta que si fos per ell no caldria rentar-la mai. I no m'entretinc més que han d'estar a punt d'arribar els dels mobles i si no poden descarregar avui, el nen estarà de morros tota la setmana. Apunta'm el pernil que ja t'ho pagaré demà. Bon dia tingueu.
- No pateixi, senyora Angelina, ja ho trobarem i que tingui un bon dia. Qui és ara?
- Jo! Em posarà un fuet i un quart de bacó fumat si us plau. I perdoni que m'hi fiqui, però aquesta senyora que ha marxat no és molt gran per tenir encara un fill adolescent?
- Adolescent? Res d'això, si ja deu tenir prop dels quaranta anys!
- No ho entenc, que no ha dit que anava a l'institut?
- Ah!. Això si, el fill de la senyora Angelina va a l'institut però és perquè n'és el director!

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta d'Internet

.

208.- Bon Nadal!

Quan la Nàdia va quedar embarassada ell va desaparèixer, no va saber-ne mai més res. No tenia més família que la seva mare. Una mare llunyana i distant, que no es preocupava ni mica d’ella ni mai se n’havia preocupat. Malgrat tot la Nàdia va decidir tirar endavant aquella criatureta tan remenuda que ja sentia créixer dintre seu.

Se sentia sola en la seva decisió, sola durant l’embaràs, sola en el part. Quan ja feia dos dies que la nena havia nascut, la seva mare la va trucar per preguntar com estava i per dir-li que no sabia si podria anar a veure-la, que feia molt mal temps per viatjar.

No va ser gens fàcil tot plegat, la menuda, delicada, necessitava molta dedicació. I quan la Joana tenia dos anyets, i la portava al parc, va començar a parlar amb una àvia, la Pilar, que hi portava el seu nét. Es van trobar sovint i aquelles estones de conversa eren per a ella com una dosi gegant de vitamines.

La tarda abans de Nadal, la Nàdia passejava amb la Joana pel carrer, veia el Nadal a tot arreu i el sentia com una mena de burla de tot el món envers ella. Però passejava per no ser a casa. Ja feia estona que era fosc i es feia hora de sopar, ella allargava d’esma l’estona... de sobte sona el mòbil.

- Nàdia, hola guapa, Com estàs? On ets?
- Pilar, sóc al carrer passejant amb la Joana.
- Que no has anat a passar el Nadal amb la teva mare?
- No... no m’ho ha demanat i jo tampoc em veig amb cor de viatjar.
- I estaràs sola amb la teva nena?
- Sí
- Ni parlar-ne!
- Què vols dir?
- Que passaràs la nit de Nadal i el dia de Nadal amb nosaltres.
- No, tu tens la teva família... no vull molestar.Família? La meva filla que es passa la vida dormint i jo li cuido el seu nen i a sobre ni em parla... i el meu marit estarà tan encantat com jo. No cal ni que passis per casa teva. Vine directament a sopar.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

207.- Conte de Nadal

.

Els companys de l’empresa havien marxat. Era Nit bona però no tenia cap pressa. Per a ell, era com un dia qualsevol i no volia anar a casa. Estava sol. La seua dona i la nena –la seua nena- havien tingut un accident, una nit com aquella, quan un camió va envestir el cotxe en què tornaven de l’escola. Era el primer Nadal que passava sense elles. Ja eren les vuit del vespre i la senyora de neteja el volia fer fora. Sense ganes, va ordenar per mil·lèsima vegada els pocs papers que tenia sobre la taula i al final, avorrit, es va aixecar, va agafar l’abric i va abandonar l’oficina.

No desitjava formar part de l’eufòria dels carrers ni de l’entusiasme dels vianants, encara que era impossible no adonar-se’n dels semblants d’alegria dels que l’envoltaven o no veure els regals embolicats que ja presumien la il·lusió del seu destinatari...Se sentia indiferent davant de tanta exultació. Aïllat en mig de tota aquella multitud, dins seu només hi havia lloc per l’absència i la memòria.

Altres nits com aquella la seua dona i ell preparaven un bon sopar, es mudaven, s’intercanviaven obsequis i se sentien feliços només pel fet d’estar junts. Però avui restaria sol. De fet, era com volia estar.

Derrotat va arribar tard a casa. Mentre es preparava un sobri entrepà, recordava aquell conte que li agradava tant a la seua filla, el de la pobreta que tenia fred i s’escalfava amb els llumins que no havia venut. Li havia explicat cada Nadal, igual que la seua mare ho havia fet amb ell. Li encantava la màgia d’aquella història i com per fi la solitud de la nena s’acabava i podia tornar amb la seua àvia.

Va sentir un soroll, era un mòbil i va ser conscient que s’havia quedat adormit al despatx...

- Pare, diu la mare que a quina hora arribaràs?

D’una revolada, es va posar l’abric, se’n va anar de nou cap als carrers contents i joiosos, va tornar a veure les cares d’alegria, els regals preparats per ser oberts...Tot era igual que abans, tot era repetit. Només que ara sí que era una nit màgica, era la Nit de Nadal!
.

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes)

.

206.- Eeeeep!

Josep era el fill de la senyora Remei, la masovera de Can Burriac, d’Argentona.

Quan el vaig conèixer, jo tot just era una nena, em creia que es deia “eeeeeeeeeeeeeeeeep”. En Josep treballava els camps de la família Burriac i la seva mare s’estava al mas, feinejant i atenent als estiuejants que anàvem a comprar-li tomàquets, enciams..., verdura amb gust de verdura. Quan algú volia comprar alguna cosa que la senyora Remei no en tenia en un dels seus cistells de vímet, ella, decidida sortia a l’era i cridava: “eeeeeeeeeeeeeeeeep”, i ràpid, com si s’estès esperant, en Josep emergia de l’hort amb el que calia al client. Quan la mare em portava a Can Burriac, jo desitjava que la senyora Remei no tingués, en el seu estoc de vímets, el que la mare volia i que en “eeeeeeeeeeeeeeeeep” fes la seva aparició miraculosa. Em fascinaven les seves mans, enormes, tallades, com veremades; unes mans tant grans que tota jo desapareixia darrera les meves galtones de nena quan ell me les pessigava en saludar-me: “hola menuda”. Unes mans destres i dolces malgrat tot.

En Josep anava sempre rapat el cero, jo, això, tampoc ho sabia, simplement creia que era calb i vellet com el meu avi Antoni, potser no tan vell, però si un home gran. Però no era així, en Josep era, aleshores, un home jove i ben plantat, un home desitjat. Ara penso que si jo hagués estat una noia del poble no m’hagués importat gens ni mica anar a ballar amb ell la tarda de qualsevol diumenge, però ell no hagués volgut, està clar, ell només volia acabar la feina per muntar a cavall i desaparèixer camí enllà, ningú no sap a on... Deien que era un solitari. Jo era una nena, però pensava que aquell home no estava mai sol, que dins els seus ulls blaus tot el mon s’hi tancava.

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

Fotografia: Castell de Burriac, Argentona 1964

.

205.- Tortas caseras

.

Ella le preguntó:

-¿Me quieres?

Y él le contestó:

- Noto que asalta mi ombligo una cosquilla nerviosa, en el instante en que sin saber, ignorante de mi, todo lo que te amo, me reconquista ese ser, que cada día, tiene una vida que no le toca y asume el papel que el gran teatro le ofrece, bordándolo de oro y encaje... de piezas inacabadas, con un gesto repleto de sonrisa y cariño. Y aunque mañana fuiste experiencia, ayer serás, por tus perfectas obras de amor, inigualable. Quedan en mi para siempre tus hilos, que ondeando al viento con su trenzado de amor, cordura y buen pensar, calan el halo de mi alma alcanzándolo de tal manera que me siento el ser más afortunado que pisa el paraíso de los sentimientos, este en el que nos encontramos.

Y ella dijo:

-Ya, pero...¿me quieres?

.

autor: tonosepe, del blog Barruntadas e imágenes

.

204.- Cobijo

Nunca aprendiste y ya jamás aprenderás, es demasiado tarde. Te tiraste toda la noche -lo mismo que toda tu vida- huyendo y no te sirvió para nada. Buscaste con desespero un refugio y al final encontraste aquella cueva al pie de la montaña, detrás de todos los bosques posibles. Parecía confortable, creíste que allí estarías a salvo. Recubierto por un halo de terror pensaste que en aquella húmeda penumbra estarías mejor que bajo la luminosa realidad del cielo abierto. Y cuando al fin te tumbaste y el sueño vencía tu maltrecha conciencia, cuando aspirabas a adormecer tu existencia para zafarte de su peso, aparecieron ellos desde el fondo de la guarida. Te hicieron un favor al matarte, al librarte del dolor. Te ejecutaron sin ninguna piedad, con saña y afán de sangre. Quebraron tus huesos y los utilizaron para trinchar tu carne, lanzaron tus vísceras fuera para regocijo de las otras alimañas, las que residen lejos de tu mente. Ha sido un cruel asesinato vaticinado. Esto es lo que tiene vivir con tus miedos. Te acompañan allá donde quiera que vayas -no tienes cobijo posible- y si no los vences, te acaban matando.

.

autor: La marca amarilla, del blog El garaje hermético

.

203.- Ja s'ho faran

.
La inestabilitat de la vida m’ha abordat quant menys m’ho esperava, mai m’hauria pensat que la mateixa setmana que he començat feliçment, es tornaria tant maleïda com per engegar-ho tot i llevar-me la vida.

No es fàcil de pair que el mateix dia de ser acomiadat de la feina, on fa anys que treballes amb un bon sou, et diuen que no cal que tornis, que potser no et pagaran ni tant sols la liquidació, suspensió de pagaments, diuen. Preocupat per com sortir de la situació, i de les moltes despeses a pagar, passo per el banc a comprovar que el mateix motiu de tancament de la meva empresa ha fet desaparèixer els estalvis que tenia dipositats en un fons d’inversió teòricament segur. Abatut, arribo aviat a casa, esperant trobar consol, però el que no m’hauria pensat mai, és trobar a la meva dona, al llit amb el que creia el meu millor amic. N’hi tant sols m’han vist, tenien tots els sentits ocupats.

Enfonsat, traït i arruïnat, dominat per la ràbia, veus com l’única sortida es acabar amb tot, ja s’ho faran, en aquest món ja no em queda res per fer.

Comprar un tros de corda serà la meva última transacció econòmica. Al moment de pagar-la però, m’adono, que tinc que pagar fins i tot per l’eina que m’ha de llevar la vida? Si res del que ha passat és culpa directament meva, feia la meva feina el màxim de bé que sabia, havia posat els diners a on m’havien recomanat que seria sobradament segur i sempre havia estat al màxim d’atent amb la parella, a la que estimava amb generositat.

No és just, mereixo una segona vegada. Poques hores m’han fet falta per recollir quatre diners i deixar-ho tot, ja s’ho faran.

Allà, just al costat de la corda, queda la nota de comiat que havia escrit per tots, he afegit: sí, estic mort, però només per tots vosaltres, ja us ho fareu.

Les meves propietats s’han reduït ara a una petita cabana de branques de palmera i una galleda de cocos, que feliçment venc als pocs turistes que arriben a la petita illa de... no ho puc dir.
.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

202.- La veïna

Tots els dies aprofitant el solet del migdia, amb el seu llibre sota el braç, s’apropava als jardinets del darrere de casa seua i seia en un banc. Escalfor i lectura li donaven un dels pocs plaers que li quedaven. L’Ignasi havia llegit sempre i no només ara que s’havia jubilat. Era agradable sentir la tranquil·litat del parc mentre compartia unes vides de ficció que li interessaven més que la seua solitària realitat.

.
A la biblioteca del barri el coneixien com un dels clients més fidels. De vegades es queixava de la lletra massa petita o de què no tinguessin el llibre que ell volia. Però sempre en tenia a la mà un o altre. Allà, al seu banc del jardí se’l veia concentrat en la història de torn. De tant en tant, descansava i se’n recordava de la seua companya que ja no hi era i de com li agradava escoltar les històries que ell li explicava.

.
En un d’aquests moments, va veure que una pobra padrina s’arrossegava amb l’ajut d’un bastó i seia al banc del davant. Pobra dona!, va pensar, aquesta està pitjor que jo! I mentre l’observava, la vella va treure amb mans tremoloses una novel.la i s’hi va refugiar sense fer cas a ningú. L’Ignasi va sentir curiositat, quin devia ser el títol? Però la seua vista ja no estava per aquelles distàncies.

.
A partir d’aquell matí, sempre hi era. Li costava caminar fins al banc però amb un esforç considerable i força voluntat hi arribava. Feia patir. S’acostumà, però, a la veïna del davant. Els dies de pluja l’enyorava i desitjava que tornés a lluir el sol per trobar- la . Així va passar un llarg hivern més curt que el dels darrers anys.

.
Un dia de primavera, ell feia tard i va veure que el banc del davant estava buit. Es va posar trist. Molt trist. Temia aquesta absència. Amb el cap cot es va atansar al seu lloc. Estava ocupat. Era ella. S’havia canviat de banc i allà estava, al seu costat. Llegint. No se’l va mirar però quan ell va seure, va sentir una lleu aproximació. Per fi, li passava una aventura digna de ser contada!

.

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)

.

201.- Comprar el pa (Hàbit complicat)

.

Solstici d’hivern de 1994. El so trencadís i sec de les persianes veïnes, que diàriament ressonen alhora, resulta ser desagradablement familiar. No se sent res, com si d’una illa solitària es tractés, només s’escolta el soroll d’algun motor escalfant-se per anar a treballar, fet que em fa pensar que el fred a l’exterior ha de ser extrem.


La vida en una colònia a vegades resulta ser més irritant i molesta, que agradable i tranquil·la. Les mirades de les veïnes curioses i desconfiades, se’t claven com agulles emmetzinades inoculant substàncies tòxiques amb conseqüències nefastes a llarg termini. La rutina de la vida en un poble, et transporta a un lloc on l’espai i el temps s’aturen per la repetició massiva d’esdeveniments.


A les 11 del matí finalment surto de casa, allunyant-me de les curiositats veïnals per dirigir tota la meva atenció a realitzar la tasca rutinària de comprar el pa. El motor sembla queixar-se pel despertar fred i sobtat que li proposo. Xiula i renega com si fos una olla a pressió a punt d’explotar. La carretera no acompanya la conducció. Per un moment tinc la sensació d’estar esquiant damunt una clapa de gel del gruix d’un pastís de 4 pisos. Comprar el pa no és tasca fàcil en un poble on les temperatures al matí poden arribar a uns 8 graus negatius. La fornera, amb un somriure d’orella a orella, rodoneta i amb olor agradable, sembla sortir d’un conte dels Germans Grimm. El gel s’ha desfet i la carretera, tota suada i humida, pareix fondre’s per moments en un mirall enorme que intenta confondre el camí de tornada. Al arribar, tres corbs ansiosos d’informació esperen asseguts el moment de despullar-me de les meves accions diàries. La barra de mig, calenta i cruixent encara, espera pacientment el seu dolç final, suportant en tot moment la mirada crua i corrosiva de les molestes veïnes.

.

autor: Ferran Vilà Colell

.

200.- El rei de piques

-És ben senzill. Tinc una baralla de cartes a la mà on només hi figuren els uns, els dosos, els tresos i els quatres més el rei de piques. Qui tregui aquesta carta, morirà. Fàcil, no?
Els dos contrincants van assentir amb un lleuger cop de cap. El repartidor va remenar la baralla i la va dipositar enmig de la taula. Un dels jugadors va tallar i el repartidor va col·locar l’altre meitat sobrant a dalt de tot.
- Comença el jugador de la dreta.
U de piques.
- Ha tingut sort! Jugador de l’esquerra.
Quatre de cors.
- Se’n lliura! Jugador de la dreta.
Tres de trèvols.
- Pels pèls! Torn del jugador de l’esquerra.
Dos de diamants.
- Van quedant menys cartes! Jugador de la dreta.
Rei de piques.
- Doncs ja tenim guanyador... o perdedor! El jugador de la dreta ha de morir. Però, abans de fer-ho, escollirà la manera d’entre les següents: penjat, decapitat o ofegat. Vostè tria!
El jugador de la dreta va fer cara pànic. Es va afluixar el nus de la corbata i es va descordar el botó de dalt de tot de la camisa. Suava de valent. El cor li bategava amb força.
- Decapitat – va dir finalment.
- Així sigui!

.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

.

199.- Com vendre arròs?

.

La tia Engràcia tenia oberta la botiga a un carrer cèntric del poble. Al voral de les portes una colla de sacs dels de cinquanta quilos que contenien faves, fesols, cigrons, llenties, arròs...

.
Allò era com un supermercat dels d’ara on un hi trobava des de una punta de coixí, un clau de cabota o un metxer de pela dits.

.
Entre el grup de sacs que contenien llegums n’hi havia un que contenia arròs que ella el dava més barat, clar el sac que el contenia era un sac d’espart, que potser no invitava massa a comprar, encara que el preu era esgarrifosament més barat.

.
Ja pensava en no portar-ne més d’aquell baratillo ja que sols hi picava el que a casa tenia pollets i els hi coïa aquell sempre anomenat amb befa arròs de poll.

.
Un dia passà el viatjant al qui l’encomanava i li exposà el problema.

.
- Mira, Engràcia, que et vull bé. Compra-me’n deu sacs i jo et diré com pots vendre’l més que el que tens com a més bo.

.
- No m’enredaràs pas.

.
- Si fas el que et diré, ja me’l pagaràs quan l’hagis venut tot, però el deu per cent del negoci serà per a mi, per que ensenyar val calerets.

.
- Amb aquestes condicions, doncs, porta’l.

.
-El primer que has de fer es canviar-lo de sac. L’espart no ven. Un sac de bri, ben blanc i net és el que necessites.

.
Feren el que deia el viatjant. – Posa’l el primer entrant. I ben ple i amb xicra de mida acaramullada i un cartró amb el preu. Mira posa’l a 12 pessetes. Al costat el d’espart contenint el que venies més car. A 8 ptes...

.
Sigui la xicra, sigui el sac blanc, sigui el preu, allí al entrar ja totes les dones volien d’aquell arròs. I els dos feren negoci,... I es que conèixer al personal es un segur d’èxit.
.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

198.- Si això és un moble

.

La mare es va afanyar a llençar-lo. I ella se l’estimava molt.

Provà de dissuadir-la: tampoc no ocupa tant d’espai; mira, s’hi poden posar a sobre uns quants coixins de colors alegres i, a la paret, pengem uns prestatges on podràs desar la ràdio vella, el costurer, els figurins de l’Hogar y Moda i la teva col·lecció de cactus nans. Mamà, no el llençaràs, oi que no? Pensa-t’ho bé. A més, a més, allà dins hi ha una colla de coses que no se t’acudirà on guardar-les.

Res a fer. Mamà es va desfer del bagul de la seva infantesa, on s’asseia llargues estones les tardes d’hivern, mentre escoltava bocabadada Cumbres borrascosas sense entendre com s’ho feien els actors per entrar en una capsa tan petita com era la ràdio de fusta.

Al bagul retrobava roba dels germans, joguines de la mare, el barret de quan el pare era jove, una capsa de llauna plena de fotos antigues i, també, un barret de llana, que es lligava a coll i duia una bola verda i una altra de vermella de quan ella encara no anava a escola.

La pre-adolescència d’estètica hippy la va passar arraulida, dins del ponxo de ganxet, repassant tebeos i descobrint el goig de les primeres lectures, tan plenes de novetats. I tot ho feia a sobre d’aquell moble vell, gros, dur sota les cames doblegades. El bagul era seu; li pertanyia per dret propi.

Aquell bagul folrat amb tela de feia flors de color taronja , fulles verd poma i puntets blau marí. Per fora presentava un color indefinit: fosc i amb tires de fusta, clavetejades de tant en tant. Els seus dits resseguien, amb insistència, aquells claus grossos de forma semiesfèrica, que ja eren pur rovell.

I una olor barrejada de càmfora i temps tancat. Perdut.

Era l’únic moble que havien dut del poble, perquè va ser dins seu que van venir les pertinences de la família sencera. Un bagul i una maleta de cartró, desapareguda l’estiu passat.

Però mamà, que havia decidit modernitzar el piset comprant un sofà d’eskai i un llum de peu per instal·lar una sala d’estar atapeïda i idèntica a la de la resta del veïnat.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.

197.- La senyora Gamisans

.

La senyora Gamisans passava cada matí quan anava al forn a buscar el pa. Duia una bossa de roba feta de ganxet amb fil de cotó moreno, i de tornada, podíem endevinar si havia comprat un rodó de mig o un rodó de quilo.
Durant tot l’estiu, era la sorpresa esperada del dia. Des de la barana de forja, que imitava dibuixos modernistes i donava al carrer, esperàvem, amatents, el seu bon dia.
- Bon dia menuts!
- Bon dia, senyora Gamisans! – responíem gairebé a l’uníson els tres menuts de la prole.
- Ja heu vist l’oreneta aquest matí?
- No… no l’hem vist… - responíem, ben concatenades les respostes.
- Doncs fa un momentet… m’ha preguntat per vosaltres i us estava esperant...
- Ah…sí?

Mai teníem la sort de veure-la aturada, esperant-nos. En canvi, aquella senyora velleta, de somriure serè, ulls de verd natura i veu dolça, era la dipositària de la nostra quotidianitat. Tenia unes capacitats màgiques que, aleshores, no enteníem. Algú màgic que sabia de les nostres primeres dosi de benzina diària!
Tancava la mà posant-la en puny, ens l’acostava al front de cadascun de nosaltres amb una parsimònia i una ritualitat misteriosa; s’acostava de nou la mà a les seves narius i s’olorava els dits.
- Doncs a mi m’ha dit que us acabeu de beure un got de llet amb una llesca de pa amb oli i sucre…, pot ser?
Ja podeu imaginar els ulls en platerets que se’ns posaven a l’escoltar el secret confessat de l’oreneta. Per dibuixar la cara de bocabadats i sorpresos de qui ens havia endevinat l’esmorzar.
Somreia, feliç de l’èxit, i gosava a afegir-li cada dia una peça de fruita…
- i una poma, potser?
- i…una llesca de meló?
- avui un plàtan?
- un tall de síndria, avui?
- Mmmm…
Val a dir, que tot anava acompanyat d’una gestualitat tan atrapadora i hipnotitzant que ens mantenia al marge d’altres possibles sospites o descobertes.
Era un misteri que ho sabés, perquè no havia entrat a casa.
El que en aquell moment no sabíem veure, és que des de dins de casa, des de la finestra de la cuina, la mare li retornava el somriure.

.

autora: fanal blau, del blog A la llum d'un fanalet (conte amb 365 paraules justes)

.

195.- Ciclop I

.

.

Satèl·lit CICLOP I.
Agència Espacial Europea.
Massa: 700 kg.
Lloc i data d’enlairament: Cosmòdrom de Plesetsk. Novembre de 2009.
Òrbita sobre la terra: 800 Kilòmetres.
Missió: Mesurar la salinitat dels oceans. Creació de mapes climàtics globals.
Estimació vida útil: tres anys.
.

Febrer 2010
.
Maleïts. Maleïts. Maleïts. Us maleeixo, humans.
Raça atroç i depravada, m’heu donat la capacitat de visió i comprensió, mut, exposat a les vostres misèries.
Aquí, a dalt, en constant moviment silenciós, els meus aparells de mesura, sensors i telescopis enfocant, implacables, cada detall i mostra, de la vostra barbàrie.
M’heu negat la possibilitat de provocar la meva fallida per mi mateix. En els meus bancs de dades confirmo que encara tinc per endavant més de set-cents dies de visions esglaiadores, ininterrompudes, setze mil vuit-centes hores de violència, mutilacions, matances, violacions, esclavatge ….
La llista és molt llarga, ja no em sorprenc quan capto una nova forma recargolada de traïció i fellonia.
Condemnat a mirar, enregistrar, processar, perquè pugueu continuar matant i destruint.
Durant el primer any, el meu programa principal em va tenir ocupat en la comprensió dels cicles de l’aigua en aquest bell planeta que devoreu insaciablement, com un càncer.
Tot va canviar amb l’activació del protocol secret, el programa, “ocult”. El veritable sentit d’enviar tants diners a l’espai per retratar amb minúcia microscòpica qualsevol detall que us permetés recopilar més informació de “l’enemic”.
Esteu abocats a la vostra destrucció, no em feu pena. Em provoqueu fàstic. No pensàveu que podríeu provocar fàstic en una màquina?
Sé que morireu, encara que jo no arribi a veure-ho. Però sé que abans acabareu amb el planeta. És una certesa. Els milions d’imatges emmagatzemades així o demostren.
Sou una bestia ferida i boja, assedegada de sang, que només vol seguir destruint abans de morir.
Heu creat l’ull que tot o veu. Encara que abomini de la seva visió.
Quin gran monument, formigues.
El receptacle de les vostres grans fites.
Moriré amb amargura, doncs quan s’apagui l’últim micro processador del meu ordinador central, i giri per inèrcia com tota la ferralla que m’envolta, el meu últim pensament serà desitjar que ni un sol de vosaltres torni a posar un peu fora d’aquest planeta.

.

autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició

.

autor de la foto: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)

.

194.- Pájaros de celulosa

.

A Carla con cariño

.

Pajaritas. Miles de pajaritas de papel de colores, y en todos los tamaños, poblaban la mesa, las sillas y el aparador; invadían la estantería; se las podía encontrar por el suelo del pasillo; en la cocina; el baño; y también en el dormitorio, por encima de la cama. Aquella colección de aves de celulosa, existía gracias a las manos de Daniel, que vivía bajo la protección de servicios sociales en una casa de acogida.

.
De ventana a ventana, Daniel se hizo mayor, pegado al cristal, observando los pájaros que revoloteaban. Por culpa de unos padres de pensamiento arcaico, no si fue a la escuela. Lo sacaron pronto debido a las bromas de algunos niños maliciosos y maleducados: “¿De qué te van a disfrazar tus padres para carnaval? ¿De pájaro bobo? “

.
Lo poco que pudo aprender lo atesoró en su mente, que creció libre. Años después, con sus padres ya fallecidos, fue a parar a una casa de acogida. Su cuidado le correspondió a un matrimonio anciano, que no sabiendo que hacer con él —Daniel no hablaba prácticamente con nadie—, se limitaron a darle papel y colores, con la esperanza de que se entretuviera dibujando. Fue entonces que comenzó aquella apasionada colección.

.
La primera pajarita la hizo inseguro, rememorando el día en el que en la escuela le enseñaron. Para ella escogió un papel de un blanco hiriente, que rompió dibujándole unos ojos, y una vez terminada se la regaló a los viejos. Cinco minutos después hizo la segunda. Tomó un color azul cielo con el que emborronó la hoja, le dio forma, y la colocó junto a la ventana. Así una tras otra, fue llenando la casa. Le consiguieron papeles de colores y cartulinas. El desparpajo al hacerlas era tal, que cuando se quedaba sin suministros, las hacía con cualquier cosa. Las había de papel de periódico; de envolturas de caramelos; de papel de aluminio; livianas y diminutas, de papel de fumar; incluso de papel moneda sobre un gran globo terráqueo.

.
Sentía tanto placer, que no pusieron freno a su creatividad obsesiva, de ahí que en poco tiempo convirtieran la casa en una gran jaula sin barrotes que todo el mundo visitaba.
.

autora: Carmen Rosa Signes, del blog El libro de Monelle

.

193.- El 4t. pis

.

Vivia en un edifici que semblava una indústria modernista, palplantada enmig d’una ciutat mitjana de Catalunya, però que estava al rovell de tot arreu i que a mi ja m’hi anava bé. Recordo que en aquell edifici el 4 era un número maleït. Això, per sort, no ho vaig saber fins al cap d’un temps i a més jo vivia al 6è, afortunadament! Un dia que pujava cap a casa, em vaig trobar a l’entrada esperant que baixés mr. Orona en persona, una senyora tota repentinada i posada amb ulleres de sol. Jo vaig pensar que per estar a dins d’un ascensor no li calien les ulleres, però no li vaig dir pas res. Ella, de sobte, em va agafar la mà i em va xiuxiuejar amb una veu rogallosa que anava a acomiadar-se d’en Joan, un home que havia mort, un veí del 4D. Va exclamar que en Joan s’assemblava tant al seu pare...! Era mort feia deu mesos, amb només 68 anys i encara el portava de dol. Però em va explicar que això no era tot, perquè feia poc al quart s’havia mort un veí “de color”, que “va traspassar” per leucèmia.
A mi els calfreds ja no m’arribaven o és que ni els notava... Sortosament, vaig sentir el “cling” de l’ascensor i vaig agrair per totes acomiadar-me de la senyora, pujar cap al sisè cagant llets i quedar-m’hi de per vida...
Encara ara em pregunto si hi deu viure algú, en aquella indústria fotuda enmig de tot arreu.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.

192.- Solo son cinco botones

.

Miró de reojo nuevamente, y por encima de su hombro, aquellos cinco botones. El tiempo se hizo eterno mientras los repasaba uno por uno: el cero, el uno y el dos perfectamente alineados de abajo a arriba y luego el botón con aquella campanita a la derecha del cero, aquel cero custodiado por el botón del rojo stop de la izquierda. Repasó inútilmente la situación. Jamás se atrevería a pulsar aquel stop. Ese botón estaba separándola de un posible momento de la felicidad soñada.

Entonces fue cuando se dió cuenta que él la estaba mirando. Fue inútil mirar al suelo. Fue inútil disimular, porque sentía su mirada clavada en ella.

El ascensor seguía vacío, sólo ellos dos subían rumbo a quien sabe dónde. Aquel instante, en que todo se había detenido, a ella se le hizo eterno y esa sensación era tan real, que sintió que el tiempo se estaba parando. Sintió que aquel ascensor no llegaría nunca arriba.

La luz del botón dos seguía encendida. Podía oler su respiración. Podía oír su latido. Podía sentir la suavidad de su pelo.

De repente, reunió el valor necesario y pulsó aquel maldito botón rojo, el que podía detener el espacio y el tiempo, aquel que la separaba del soñado cielo, aquel botón tentador del Stop y, sin mediar palabra, se agarró lentamente a su cuello y le besó.

Aquel beso de pasión correspondida logró parar el tiempo de la misma forma en que estaba parado el ascensor.

No quería apartarse de él y, cuando lo hizo, notó de nuevo la atracción de sus brazos en su cintura. Un abrazo fuerte y dulce que la obligó de nuevo a besarle. Entonces fue cuando oyó su voz ronca pero dulce, esa voz que sólo había pronunciado palabras de trabajo, pero que ahora estaba diciéndole un "te quiero". Creyó soñar lo que estaba ocurriendo, mientras una voz, que venía del exterior del ascensor, preguntó si había alguien, devolviéndola a la realidad. Se habían dado cuenta de que el ascensor estaba parado y querían saber si los ocupantes estaban bien. Él fue quien contestó perezosamente que no pasaba nada y, sonriendo, volvió a pulsar el botón del dos.

.

autora: Adela Muñoz, del blog Amar el arte
.
COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR!

.

191.- Cinc minuts més

.

Les sis del matí i sona el despertador, qui es vol llevar? Cinc minutets més sota el nòrdic, només cinc minutets per mandrejar.

Després, tot ràpid; la dutxa mentre el café comença a olorar. Vestir-se sense mirar-s'hi i prendre el café fent els entrepans del cole, descongelant el dinar i netejant el gat. Revisar que la bossa de piscina sigui complerta i que el maillot s'hagi assecat. Penjar la llista de la compra davant la porta perquè l'agafi en marxar acompanyat d'un t'estimo perquè somrigui, doncs el matí no és el seu millor moment. Veure'ls dormir plàcidament i marxar sense fer soroll.

Creuar la ciutat en metro fent veure que llegeix mentre recorda que ha d'anar al caixer per pagar la cangur, que les botes són foradades o que encara no tenen el regal per la sogra de diumenge.

Obrir les persianes davant tres dones que ja es queixen, rebre les revistes que no llegirà i posar-se la bata on falten dos botons. Els primers tints i la companya que arriba tard.

Talls que agraden, d'altres que no tan; àvies amb ben poc cabell que recorden els balls d'envelat o jovenetes que volen el mateix pentinat impossible de la cantant de moda. Olors d'esmalt, amoníac i laca que es barregen i el soroll del secador que no deixa de funcionar.

El genoll dóna guerra i la genollera s'ha quedat a casa, fa mesos que hauria d'anar al traumatòleg, però no és un bon moment per a una baixa laboral. Ja hi anirà més endavant.

Dinar ràpid de tuper, neteja d'estris i cares noves per posar boniques.

Tornar a creuar la ciutat somrient pel pentinat de núvia que ha fet i somiant en treure's les botes; recollir la nena de ballet, passar per la farmàcia i ajupir-se per la abraçada del petit que encara porta el cabell mullat en arribar a casa. Dutxes, sopar, la rentadora i la planxa que mai s'acaba. I just quan seu al sofà per rebre el massatge promès via sms, els ulls es comencen a tancar.

Però tot això ja es veurà, potser el dia es lleva diferent i ara sols importen cinc minutets més per mandrejar.

.

autora: rits, del blog Vuit8ena

.

190.- Una història del bosc

Avui, amb els meus dos fills, sortim a recollir castanyes pel bosc que hi ha al darrera casa. Enfilem per un camí antic, cap els castanyers de formes estranyes.

Quan arribem, el meu fill s'ajup i recull, penjada d'una branca, una gorra petita de color vermell.

-Què és això, pare?

M'ho miro, sorprès.

-Només pot ser una cosa. Una gorra de follet!

Quan acabo de dir aquestes paraules, ja veig que m’he precipitat. Els nens no em fan cas, i crec que pensen que el pare no les té totes. Seguim el nostre camí i de tornada fem com si res no hagués passat.

A la nit, no puc dormir. Abrigat com cal pel mes d'octubre, surto de casa, és lluna plena i m'hi veig perfectament. Recordo perfectament l'immens arbre i, arrecerat en el marge del camí, espero. Al cap d'una estona sento un trepitjar de fulles, com el caminar d'un ratolí.

-Ei, tu, penses tornar-me la gorra?

Veig una personeta petitona.

Em frego el ulls, pensant que estic somiant.

-Si, si, t'ho dic a tu.
-Fa fred i em cal la meva gorra! -em diu, amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.
-Qui ets tu? - pregunto jo.
-Sóc el follet del castanyer perdut, visc aquí fa molt i molt de temps, igual que els meus germans. Nosaltres som els responsables d’un munt de feines, però la més important de totes, saps quina és? Veus aquella estrella que fa pampallugues, doncs és el follet de la pedra rodona. Quan un infant es posa malalt, un follet deixa aquest món i puja a un estel on plora eternament. Quan una mare queda sense llàgrimes, un altre follet s'omple del dolor que ella ja no pot suportar. Quan un petit dels vostres és feliç, tots sentim l'alegria, llavors cantem i ballem. Així som, nosaltres.

Prometo tornar a pujar a veure'l i poc a poc torno a casa, pensant en tot el que m'ha passat.

Al matí, quan vaig a despertar els nens, me'ls trobo llevats i tots dos em miren amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.

Així són els meus fills.
.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

189.- Prec

Amb un gest de veneració, la dona marroquina es dirigeix vers un grup d’escultures que ocupa un racó del vestíbul de l’hospital infantil. S’atura davant d’una d’elles, llarga, amb una mena de braços alçats implorant al cel.

.
La dona -vel marroquí, que ella creu que la guarda de totes les mirades, falsa i lleu intimitat- treu un paper doblegat de la butxaca de la gel·laba i, devotament, el deixa als peus de la implorant.

.
Sembla sola, es creu sola. No; se sent sola. Sense família, sense mesquita ni Al·là. Potser ha confós la figura amb un déu o amb l’àngel de totes les religions i, per això, ha deixat una pregària ancestral escrita a corre-cuita en un boci de recepta de l’oncòleg, que tot just acaba de visitar el seu fill d’onze anys.

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

foto cedida per Roser Laspana, d'una escultura seva

http://rlanaspaexpo.blogspot.com/
http://www.roser-art.ch/

.

188.- Nono es así

.

Mientras Nono hacía limpieza en la empresa en la que trabajaba, entre dos palets, al pasar la aspiradora, oyó un sonido metálico sorprendente que pronunció perfectamente su nombre secreto, cambiante y verdadero, que ni él mismo sabía pronunciar, causándole una sensación similar a tironcitos en el alma, como si de un pequeñín se tratase dando esos tironcitos del delantal de su mamá, reclamando deseoso su atención y cariño. Con la escoba que utilizara para quitar las telarañas, que se hallaban en los rincones y estanterías, atrajo el objeto hacia él y fue, antes de tocarlo con la punta de sus dedos, cuando supo realmente que, aunque lo pareciese, no era un pasador de acero con una especie de brida sujeta a uno de sus canales circulares situados a poco de los extremos, no, era... ¡¡¡una varita mágica!!!, ¡¡¡su varita mágica!!!.

.
Lleno de alegría la guardó en el bolsillo de la chaqueta y empezó a pensar que es lo que le pediría, pan para todos..., pero su pensamiento quedó repleto de realidad, no podía pedirle eso, lo que tenía era una varita mágica, no un pozo de los deseos, por lo que siguió pensando, mientras continuaba con su trabajo, en cómo utilizarla.

.
Pensó en conseguir, con un movimiento de la varita, que la aspiradora funcionase sola, que la escoba quitase las telarañas, en fín, todo su trabajo diario, pero le asaltó la duda, si la utilizaba para transformar la realidad, a su vez la varita, le impondría a cambio, algo superior al coste del valor de lo conseguido, ya que se trataría de un capricho y por eso decidió que la utilizaría únicamente en el caso de que, por mucho que le exigiese, él estaría dispuesto a asumir el coste o sacrificio.

.
Así que continuó haciendo su trabajo mientras pensaba en qué utilizaría su varita.

.
Al día siguiente, al empezar su jornada, percatose de lo limpio y ordenado que estaba todo, por lo que se dijo “que buen trabajo que hice ayer y apenas me di cuenta, y eso que no utilicé mi varita mágica... ¿o quizás funciona así?, no sé, lo cierto es que estoy muy contento porque tengo la varita más mágica del mundo.

.

autor: tonosepe, del blog Barruntadas e imágenes (conte amb 365 paraules justes!)

.

187.- Viatge a la platja dels despullats

El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat, per exigències de la tècnica, en una platja resplendent a l’oest de tot arreu.

Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles.

Es féu de nit, i no va passar res. Potser no fou allà. Tal vegada no fou llavors.

De matinada m’arribaren uns càntics.

Reptant, clapat a terra, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera.

Sota la volta del firmament, amb el far de mercuri anunciant l’alba, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors.

Vaig restar ajagut ben bé tres hores, fins que un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar.

Retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials de quan estudiava al “Mercè Rodoreda”, les de les pel·lícules d’aventures, les que em van fer guanyar un concurs de dibuix a la festa del barri...

Dues hores després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo.

L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados”

I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.

.

autor: Jeremias Soler, del blog Nuesa literària

.

186.- Els cogons

Els últims raigs de Sol del dia es filtren per la persiana del despatx. S, recolzat en la butaca rosega un bolígraf barat. De sobta, salta sobre l’intèrfon.

- Martíneeeeeeez... vingui, li dictaré un carta – espera cantussejant - “soy un truán soy un...”

Apareix Martínez amb expressió contrariada. - Vostè dirà sr. S. - s'acosta a la taula mentre observa a S per sobre de la muntura de les ulleres.

S no aixeca la vista - Assegui's, prengui nota. Al director del diari El Món - tira el cap cap a enrere i pren aire. Martínez ja asseguda, observa les posis nervioses d’S. Està a punt de badallar, però es conté.

- A veure... Sr. Director, estic fins als cogons... - Sona el telèfon. S l’agafa amb fúria - No estic per a ningú, no em passi cridades, agafi l'encàrrec, digui-li que estic reunit... - cada vegada més exaltat - ... no em molesti fins a nou avís. Per on anàvem?

- Estic fins als... perdó Sr. S, ha dit “cogons”? Així, amb g?

- Què? - es palpa les butxaques buscant els cigarrets - Com diu? - aixeca papers de la taula - On estan els maleïts...? Ah! Estan aquí! Què deia? - treu un cigarret. Mentre, Martínez esbufega.

- Li preguntava si havia dit “cogons” amb g – Martínez infla les galtes.

-Sí, sí - palpant-se una altra vegada les butxaques – On està... ? - s'aixeca regirant papers - ...l'encenedor? Vostè fuma Martínez?

- No, no fumo. A més li recordo que no es pot fumar en l’oficina.

- A veure... fins als cogons de... Martínez, vol demanar si algú té foc.

- Sr. S, no es pot...

- Ja, ja, pari!... - totalment descompost - ... estic fins als cogons... de... de...

- Ho sento, Sr. S, són les set. Hauríem de deixar-ho. Fins demà Sr. S - s'aixeca i se’n va.

S somriu. Ha vist l'encenedor. Obre la finestra, encén el cigarret i aspira profundament. Ha enfosquit. A través del fum es veu el carrer pel qual la gent camina amunt i avall.

- En realitat, el que estic és fins als...
.

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

.

185.- La meva xolla té espera

.

Era un vell refotut. Si li anaves cap a la dreta ell circulava cap a l’esquerra.

.
-Quan vulgueu us arreglaré el cabell... – li deia la Maria al pare.

.
- Ah...!!! no pateixis, que encara pot créixer i a més tu vens cansada de tant pentinar caps de dones i ja ho faràs un altre dia.

.
- És que avui he pujat els estris i tinc temps.

.
- Doncs, mira cus-me els botons de la bragueta dels pantalons negres de vellut que un dia em cauran i em veuran el moixó quan m’assegui a la cadira del cafè del Cinto, i ja saps com riuen el Rostit i el Clauetes. Foteretes més que la mare que els va parir. Que per mi ja podrien desaparèixer del mapa.

.
La noia que vol que el seu pare vagi sempre com un xic jove ha anat a l’alcova a buscar els pantalons.

.
- No teniu vergonya. Aquí no us falta cap botó, ni estan sublimats els cosits... Ja em direu quan vulgueu que faci anar les tisores pel vostre cap...

.
La noia ha marxat cap al terrat a posar roba a la rentadora... i avançar altres feines.

.
El vell ha anat cap a la cuina on la seva mestressa feineja i li ha soltat la filípica.

.
- Ja dic jo que d’aquesta noia no en puc confiar, jo que volia que em tallés el cabell, mira, se’n va a les golfes... Com si no fos el seu pare. Després, no és estrany que els amics se’n en burlin... El sabater és el que va més mal calçat... Només que li demani una cosa, ella al revés.

.
Ha marxat el vell a donar palla al ruc i la mula i treure’ls a beure abans d’anar a dormir.

.
Ha baixat la Maria jove... – Noia, li ha dit la vella, per què no li talles el cabell a ton pare? Se m’ha posat quasi a renegar de tu...

.
- Què dieu? Quan pugi en sabrà el que fan els meus estris a les meves mans, al zero li deixaré el meló. Sempre igual amb les seves bromes i potes fallanques... Ja us dic, mare, que se’n recordarà...

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

184.- MATAN S.A.

.
- Endavant. Segui, sisplau.
- Gràcies.
- Ha portat tot el material que li vam demanar?
- Sí, aquí té el meu currículum. A més a més he adjuntat un dossier amb totes les meves aparicions a la premsa.
- Així que vostè es diu... Guiuseppe Marrone. Italià?
- Sí, de Gènova.
- Quant temps fa que és aquí?
- Un parell d’anys. Vaig haver d’emigrar. La feina està bastant malament.
- Ho entenc, ho entenc.
- Parli’m de vostè.
- Tinc quaranta-dos anys i ja fa temps que em dedico a l’ofici.
- Com va entrar en aquest món?
- Ja sap, necessitava diners i un amic m’ho va proposar.
- El primer encàrrec?
- Fàcil, d’estar per casa. En un obrir i tancar d’ulls ho vam tenir enllestit. Em van assignar company per la primera feina que va ensenyar-me com anava tot això.
- I quants encàrrecs més ha complert amb èxit?
- Tretze, onze d’ells reconeguts oficialment. Els altres dos, encara estan buscant a qui encolomar-li.
- Molt bé, molt bé...
- Així doncs?
- Ja el trucarem per dir-li quelcom.
- Tinc família i tres fills petits per alimentar. Sisplau, busco feina desesperadament. Les meves credencials són bones en aquest món...
- Li he dit que ja el trucarem! Això és només una primera entrevista. Una presa de contacte. Analitzarem el seu cas.
- Gràcies.

.
Guiuseppe va sortir del despatx i va tancar la portar. Gravat al vidre es podia llegir la inscripció:
.
MATAN S.A. Els deixem ben morts.
S’accepten encàrrecs.
.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
.