.
Avui l'he vist. Portava cinc anys amb ell, érem feliços, ens estimavem i complementàvem. Ens coneixíem des de petits i sabiem cadascú el racó més íntim de l'altre. Viviem junts des de feia temps i ens rondava la idea dels nens. Reiem plegats, ens ajudàvem; la vida era tan senzilla l'un al costat de l'altre.
Ella va aparèixer com un huracà. Va arribar de casualitat al grup d'amics i es va quedar. Era esbojerrada, excèntrica i molt divertida. Portava tota la seva vida al límit i no li importava gens el que diran.
Ella i jo compartiem professió, ens apassionava el mateix. No sé com va ser ni perquè, però cada dia tenia més necesssitat de veure-la. M'hi vaig enamorar. Un amor que em cremava per dins, incapaç de controlar-lo i que jo mateixa no entenia.
Cada dia que passava estava més desconcentrada. M'aillava de tothom, donava voltes i més voltes a tots el que sentia. Me'l mirava a ell i em posava a plorar, me la mirava a ella i em posava a tremolar. Fins que un vespre, ell em va acariciar els cabells, em va abraçar i em va preguntar que em passava. Vaig deixar anar tot el que em consumia per dins, les pors i el dolor d'aquest enamorament. Em va tornar a acariciar els cabells i besar al front, per dir-me que era lliure d'estimar però que ho havia de fer, havia de saber a qui estimava i arriscar-me. A l'endemà vaig quedar amb ella.
Avui l'he vist. Ha passat un any i sembla una eternitat des de llavors. Ens hem saludat des de la llunyania. Ha travessat el carrer agafant de la mà una noia i mentre creuava i s'acostava, he somrigut sabent que em sentia lliure de tot aquells sentiments, sabent que vaig escollir qui realment estimava i portava dins del cor. Ens hem dit les quatre frases de rigor i ens hem acomiadat amb la promesa d'organitzar un sopar.
Nosaltres dos hem continuat caminant i mentre caminàvem, m'ha abraçat, m'ha acariciat els cabells i m'ha besat el front.
Ella va aparèixer com un huracà. Va arribar de casualitat al grup d'amics i es va quedar. Era esbojerrada, excèntrica i molt divertida. Portava tota la seva vida al límit i no li importava gens el que diran.
Ella i jo compartiem professió, ens apassionava el mateix. No sé com va ser ni perquè, però cada dia tenia més necesssitat de veure-la. M'hi vaig enamorar. Un amor que em cremava per dins, incapaç de controlar-lo i que jo mateixa no entenia.
Cada dia que passava estava més desconcentrada. M'aillava de tothom, donava voltes i més voltes a tots el que sentia. Me'l mirava a ell i em posava a plorar, me la mirava a ella i em posava a tremolar. Fins que un vespre, ell em va acariciar els cabells, em va abraçar i em va preguntar que em passava. Vaig deixar anar tot el que em consumia per dins, les pors i el dolor d'aquest enamorament. Em va tornar a acariciar els cabells i besar al front, per dir-me que era lliure d'estimar però que ho havia de fer, havia de saber a qui estimava i arriscar-me. A l'endemà vaig quedar amb ella.
Avui l'he vist. Ha passat un any i sembla una eternitat des de llavors. Ens hem saludat des de la llunyania. Ha travessat el carrer agafant de la mà una noia i mentre creuava i s'acostava, he somrigut sabent que em sentia lliure de tot aquells sentiments, sabent que vaig escollir qui realment estimava i portava dins del cor. Ens hem dit les quatre frases de rigor i ens hem acomiadat amb la promesa d'organitzar un sopar.
Nosaltres dos hem continuat caminant i mentre caminàvem, m'ha abraçat, m'ha acariciat els cabells i m'ha besat el front.
.
autora: rits, del blog Vuit8ena
.
14 comentarios:
M'agrada molt que plantegis aquest tema i com el tractes...
Hi ha molta confusió en el món de les relacions i més encara quan parlem de relacions de persones del mateix sexe...una cosa és estimar, una altre el sexe i un altre el gènere i encara una altre cosa enamorar-se...jo em puc enamorar cada dia en el sentit de viure una moguda energètica que em fa sentir...i no cal que em privi d'aquests regals i no podran complicar la meva vida si ho visc com un regal de la Vida que em diu que sóc molt més que un cos...
Una història d'amor molt bonica i molt ben contada. M'ha agradat molt com expliques l'inicial desconcert que provoca aquest enamorament i després la seguretat d'aquest nou sentiment.
Per sort la protagonista va encertar a l'hora d'escollir, de vegades no resulta tan fàcil. Bon relat!
Hi ha gent que de vegades ens desperten sentiments que ens desconcerten, després està a les nostres mans saber destriar-ho tot :)
Gràcies pel conte!
Com si ho toquéssim amb les mans i amb el cap.La realitat no sempre és la veritat i la veritat no sempre és la realitat. A més aquí en dos minuts veiem hores de vida de tres persones, al menys... el temps no passa en la realitat tant de presa i qualsevol instant pot fer canviar tots els plantejaments. Jo dic que en cada instant pot canviar nostre destí, si surt a bé, rai... sinó... fracàs?
A més d'alabar el que has escrit, quants pensaments interiors poden tenir els personatges,...? al fi, ningú vol perdre i accepta la situació... Anton.
Molt maca la història i la manera de reaccionar d'ell...com vaig llegir un dia (no recordo l'autora): l'amor pot emplenar tota la vida però amb quants rostres diferents?
Una historia moltes vegades real , i que no passarà mai , per la por de fer el pas endevant .
Crec cada cop més que no ens hem de amagar de res ,doncs ningú ens agrairà mai prou el sofriment de callar.nos qualsevol desitg que ens crema per dintre .
Segle 21 i encara.......tabú.
Felicitats
Ui, què complicat tot plegat. És important tenir clars els sentiments...que, en ocasions, ens poden confondre i conduir-nos cap a un camí equivocat.És tota una aventura i cal anar amb compte: AMOR-SEXE-ESTIMA-AFECTE...UF!
Rits, un encert el que ha fet la protagonista i un altre el que has fet tu amb aquest conte.
Has sabut relatar amb exquisidesa i sensibilitat el tema de les relacions homosexuals, un tema que encara avui dia, a massa gent incomoda i fa ulls clucs.
Ho has relatat en dos temps i ho has sabut lligar a la perfecció.
Em sembla un conte realment magnífic!, tant de bo hagués pogut ser més llarg perquè passa com l’aigua fresqueta.
No deixis d’escriure relats com aquest, tot un gust.
Uf... jo em quedo amb la valentia i la força del petò al front, m'encanta la història, visca la força :)
Som una dualitat cor - ment. No sempre fem cas al cor i no sempre a la ment, tot depèn del moment, les circumstàncies i la persona :)
Bonic relat!
moltes gràcies pels vostres coemnatris. me n'alegro que us hagi agradat.
Parteix d'una història propera, i tots els sentiments que s'hi van trobar em van copsar molt i els he intentat descriure.
Molt bona història. De vegades hem de ser valents encara que això pugui fer mal, a la llarga és millor i no hi ha que deixar escapar el veritable amor, ni pel que diran ni per res.
Mmm... m'ha agradat molt la història, però fixat en una cosa. De la manera que està escrita, el final es pot interpretar de dues maneres diferents. Suposo que la idea és la que tothom espera, que les dues noies estan juntes... però i si no? I si s'ha quedat amb ell i és l'altra noia la que ha trobat una altra xiqueta?
No sé, potser m'equivoco i busco tres peus al gat... però tant si és volgut com si no, aquest final em sembla molt bo i molt obert a fer interpretacions, et felicito!
Publicar un comentario