martes, 18 de agosto de 2009

79.- Junts

.
Vam venir a aquest món al mateix temps. Junts pel capritx d'una bufada d'aire. I així vam créixer, a no més d'uns pocs centímetres. Però aquest insignificant recorregut podria ser el que separa les estrelles en la immensitat de l'espai, mai podríem estar units. Era insuportable que una distància tan curta en termes físics, fora absolutament insalvable.
Tan prompte com ella va poder apuntar els seus brots blancs al món exterior d'entre el seu verd embolcall, em vaig quedar meravellat per la perfecció de les seves formes. A ella li va ocórrer el mateix, condicionada perquè jo era gairebé l'única cosa que podia veure. El meu morat lluent, la meva pell brillant sota el sol la tenia absorta.
No sé quan va aparèixer l'amor, si és que es pot parlar d'amor entre dos éssers tan distints i que sabien amb certesa que qualsevol relació era totalment inassolible. Ens bastava fer-nos companyia i la nostra mútua contemplació plàcida i relaxada. Vam aprendre a aprofitar la llum de la Lluna per a veure'ns amb una altra mirada, uns altres colors. Fins i tot les nits més fosques ens servien per a fer volar la nostra imaginació, observant les estrelles, inventant-nos històries d'amor entre elles.
Quant hagués donat per un sol frec del meu cos contra el seu. Quantes vegades vaig desitjar que el vent m'inclinés un poc més. Agraíem la pluja. Ens imaginàvem que cada gota, que relliscava sobre mi i queia sobre ella, era portadora d'un petó.
I com tot té un final, i el nostre era previsible, va arribar el dia que ens van arrencar de la terra. Va ser aquest el dia de la meva mort, vaig morir quan la vaig veure desaparèixer, doncs ens van col·locar en diferents cistells. No m'importava el meu destí, estava resignat, però no estava preparat per a separar-me d’ella. Però aquest mateix destí ens tenia preparada una sorpresa final que va voler premiar el nostre amor. Els nostres amos ens van apartar als dos dels nostres respectius cistells, no vam ser destinats a la venda. Van triar a les més suculentes per a, amb nosaltres, cuinar la més deliciosa i exquisida recepta d'albergínia amb coliflor. Per fi junts.
.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.

19 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un conte molt vegetarià :)

Gràcies per tots els teus contes, que ja ens són uns quants, eh? ;)

JJMiracle dijo...

A veure si m'hauré de mirar les verduretes d'una altra manera, ara! :-D

McAbeu dijo...

Un amor impossible que com a "Romeu i Julieta" també acaba de manera tràgica però, en aquest cas, més suculenta (suposant que la col-i-flor passa a la paella que només bullida no ho és tant) :-DD

senga dijo...

un drama amb l'humor de ser verdura...genial. I no estem preparats per la mort i a vegades tampoc per viure...llàstima hauriem d'aprendre a viure per saber morir...imagineu que no existís la mort física, la de relacions impossibles,la de feines que ja no interessen?...quina sort que els cicles, com la mateixa vida, comencen i s'acaben...com les verdures.

Assumpta dijo...

Recolzo la proposta de McAbeu jeje la coliflor passada per la paella molt millor :-))

Una història diferent, plena d'imaginació i molt ben escrita :-)) Jo no crec que sigui un final trist, crec que és un final ben maco!!

Elfreelang dijo...

Tràgic destí ser albergínia i coliflor enamorats/des! sempre he cregut que les plantes tenen ànima (si més no Aristòtil en parlava) Un conte molt original. M'ha agradat molt.

Sergi dijo...

Amor entre verduretes? Quina idea més transgressora! Penso com en P-CFACSBC2V, ara me les miraré de diferent manera. Bon relat.

Garbí24 dijo...

Tot te vida propia , asta la verdura que de vegades ens costa de menjar.......

Assumpta dijo...

Ara que hi penso... aquest conte deu ser molt especial per a la Bajoqueta, s'hi deu sentir molt propera jiji

Hi heu vist que bonic és aquest trosset? "Agraíem la pluja. Ens imaginàvem que cada gota, que relliscava sobre mi i queia sobre ella, era portadora d'un petó".

Joana dijo...

M'ha fet pensar en un llibre que em vaig regalar aquest Sant Jordi passat : Herbarium Amoris - La vida amorosa de las plantas de Eduard Koinberg i amb textos de Henning Mankell.
Una bona recomanació per la bellesa de les imatges.
El conte, tota una història d'amor :)

Angle dijo...

Grácies a tots pels vostres comentaris.
A mí m'encanta la coliflor ( o colflori com diem per aquí, traslladant la "i" al final, som així de xulos), sobre tot la cloflori "ofegada"

Aquí teniu la recepta:
Colflori ofegada

Assumpta, unes gotes de pluja per tu :)

Sílvia dijo...

Sens dubte un conte molt original i escrit amb gràcia i estil!

bajoqueta dijo...

Angle, haurem de provar esta recepta de colflori. Molt xulos per canviar la paraula :)

Assumpta, la nostra història d'amor entre bajoqueto i jo va començar també a bajoquera, ai quins temps :P

bajoqueta dijo...

Joana, haurem de buscar este llibre que dius, i més si els textos són de Mankell :)

Assumpta dijo...

Jajajaja amb recepta inclosa!! Què bo!! :-))

Marta dijo...

Una història d'amor amb final feliç. Potser haurem de reflexionar-hi en el fet de que primer han de morir abans de poder estar junts...No sé, no sé...

Angle dijo...

Gràcies un altra cop als nou comentaris :)

Assumpta, si et decideixes a cuinar la recepta afegeix-li cebra tendra o porros, i si pogues ser uns espàrrecs silvestres :)

Assumpta dijo...

Però si jo només menjo del Viena!! :-)) Això quan vingui a Mallorca, m'ho demano preparat pels de la terra :-))

Mortadel.la dijo...

aquest conte és boníssim...